BCN low cost

Escriptura automàtica. Així és com penso escopir les quatre impressions que em va gravar una Barcelona diferent arran de l'opció low cost amb què ahir vam decidir viure un dissabte peculiar. Primer pas: estrenar el portabicis i fixar-hi les dues ATLAS índies després de treure'ls la pols acumulada a base d'un llarg abandonament al garatge. Em pensava que el suport no ho suportaria. Quin bé de déu de ferro! "That's too big for you!", em diria unes hores més tard un turista d'aspecte llatí que m'ajudaria a aguantar la bici darrera meu pujant per les escales mecàniques que menen al MNAC.

Segon pas: fer els 100 quilòmetres que separen casa meva de Barcelona sense treure l'ull del retrovisor. Aquests portabicis em sembla que no estan fets per aquesta mena d'andròmines. Aquí actualment les fan d'alumini i és lògic que pesin la meitat. Veig que els cotxes del darrere, molt sensatament, guarden una distància prudencial. Quin seria el recorregut d'un vehicle d'aquest tipus deixat a la seva sort per la C-55? Ens encantaria tenir unes Hoodbikes, barcelonines i amb un disseny molt llaminer, però valen el doble que les nostres i ara mateix no estem per la labor.

Tercer pas: arribar a la zona universitària de la Diagonal. Aparcament gratuït, cremeta per no cremar-nos a les espatlles i els bessons, barret al cap i ja estem a punt! Direcció a Gràcia, carrer del Sol, número 8: oratori de Sant Felip Neri, nou escenari escollit per l'actriu i creadora de la firma Susi Sweet Dress, Susana Bas, per al seu mercat d'estiu a la capital catalana. Fa uns mesos que la vaig descobrir per casualitat fullejant una revista de tendències madrilenya. Estil vintage a preus low cost propis de Zara o Blanco amb una diferència que no té preu: et quedes un vestit únic (jo me'n vaig endur dos) literalment. No n'hi ha dos d'iguals.

Quart: arribar al número 8 del carrer del Sol. Entrem al claustre d'aquest espai, convertit en un mercat pop-up amb estètica de revetlla de postguerra. En qualsevol moment em toparé amb la Colometa buscant un vestit per encaterinar en Quimet. Com sempre quan em trobo davant de rastelleres de roba, perdo la noció del temps. Són les 3 de la tarda i mantinc l'estómac enganyat. Per acabar-lo de despistar, accepto la invitació d'una ampolla benjamí d'Ana de Codorniu. Amb aquesta calor no m'hi puc resistir! 

Cinquè pas: una vegada reservats els meus dos dolços vestits per estrenar aquest estiu, l'estómac es revela. S'ha acabat el bròquil. Torna a agafar la bicicleta i vés a buscar taula. Ideal la terrassa de l'Amir de Nit, el libanès de la plaça del Sol. Una amanida tabulé, refrescant al 100 per cent, un hummus i uns rotllets de pollastre. Mmmmmmmmm. 

Sisè: tornar a castigar el cul per baixar damunt les dues rodes fins a la plaça d'Espanya per començar la remuntada (per les escales mecàniques) fins a la zona olímpica. Pel camí, accidentalment, ens trobem al mig d'un escenari de la Pride Barcelona. Molts assistents porten una mena d'antenes al cap per reivindicar noséquè. No entenc perquè les festes i manifestacions gais solen ser tan xarones. És com una festa infantil per a majors de 18 anys.

Fem la volta per l'Anella Olímpica i tornem a baixar pel carrer de Lleida. Passem pel Poble-sec i arribem a la rambla del Raval, on hi ha la Mostra del Llibre Anarquista (jo passo de tot, també d'aquests llibres), a tocar de la seu d'UGT i la meva escultura fetitxe de Fernando Botero. A la nova milla d'or de la cultura -a l'entorn de la nova Filmoteca- he d'esquivar tot una colla de barjaules (ni una del país) desqueferades. Travessem cap al barri gòtic. "Passejar pel gòtic avui fa fàstic. Ens hem carregat el nostre bressol" és un dels tuits del dia de Toni Soler. Ho corroboro. Al costat del Palau de la Generalitat sento una dona, mig èbria, que li diu a un altre: ..."las cosas de palacio van despacio...". Cap al barri del Born, on descobrim el carrer del Rec. Em transporta a alguna altra ciutat europea, i alguna de basca. Hi tornaré amb més calma i a peu.

És hora de tornar cap al cotxe. Anar pujant amb ziga-zagues per Sants i les Corts. Per fi deixem enrere les allaus d'estrangers incompatibles amb allò que se'n diu passeig. Ara entenc una mica perquè els barcelonins deixen la ciutat els caps de setmana d'estiu. Fins i tot m'he fet angúnia a mi mateixa. Molts m'han pres per una invasora més. Em sap greu! Però, malgrat tot, m'agradarà repetir un dissabte de guiri com aquest. Barcelona is cool!