Les vostres visites, en números

dimecres, 16 de desembre de 2015

Mai no és tard per tornar a començar


"Camins que ara s'esvaeixen / camins que hem de fer sols". Sopa de Cabra, com tants i tants grups musicals, gurús de l'autoajuda, líders espirituals, teresines i germans grans, ens recordava fa uns anys que mai no és massa tard per tornar a començar. De fet, és un lloc comú que no només va convertir-se en el títol d'una cançó de Lax'n'Busto, per citar-ne un altre de proper, sinó que traspassa cultures i es fa present en una miríada d'exemples musicals i llibres que trobarem només navegant per l'oceà Google ("Never too late" al buscador gairebé deu equivaldre al hashtag "nofilter" per a l'Instagram).

Hi ha moments vitals, com el de la m(p)aternitat, que ens alteren l'ordre de prioritats (ep! i el fill es converteix en la nostra primera obsessió per la resta de la vida). Bescanviem les rutines que pensàvem no tenir per unes altres rutines en què caiem. I estintolats en aquestes noves maneres de fer i passejar per la vida, continuem amb pas ferm. Però sempre topem amb algun roc. 

A casa nostra, com en la majoria, hem caigut molts cops. Una de les hòsties més fortes va ser "La desgràcia" sobrevinguda que un juliol del 2011 va esfondrar el nostre puntal familiar tenallant-nos despietadament. Però vam haver d'aprendre a tornar a començar. Tots ho acabem fent un temps després que ens deixi un dels nostres. Ara haurem de tornar-hi, arran del capritx del malànima del càncer que sotraga per enèsima vegada la meva família. Però no hi ha més remei. Encara que els haguem de fer sols, els camins continuen sent-hi. 

Un amic que no concep viure sense escriure (i una de les millors plomes del país en aquests moments) m'ha recordat recentment que va ser un error deixar el blog personal el 2012, quan vaig quedar-me embarassada. Potser té raó (i potser heus aquí el desafiament que entomo). Ni un embaràs ni els fills no haurien de coartar les nostres vies d'escapament, si bé resulta una missió impossible dedicar temps lliure a res que no siguin noves realitats que comencen per "c", com les de les caques, els canvis de bolquers, els canvis de calcetes, les corredisses al lavabo per evitar les mudes, els contes... i el díscol de la "p" que regna per damunt dels altres: el parc! 

Però no em penedeixo de res. Ni del que no he fet durant aquest temps de parèntesi (i que tornaria a repetir amb el mateix entusiasme de mare primerenca), ni del que faré a partir d'ara. Reprenc, doncs, aquest petit espai de foteses escrites, perquè mai no és tard per tornar-hi. "Camins vora les estrelles / camins que ja són nous".

2 comentaris:

  1. Mai es massa tard per reprendre camins!
    Les vies d'escapament que tenim sempre hi són, de vegades no les fem servir perquè senzillament no ho necessitem i ocupem el nostre temps en altres activitats. La maternitat ens marca un abans i després.
    Contenta de llegir-te espero que tot et vagi anant be malgrat els sotracs del camí.
    Una abraçada!

    (Mercè)

    ResponSuprimeix
  2. Tens tota la raó, Mercè! Gràcies pel comentari. Una abraçada!

    ResponSuprimeix