Teresa Ibars ho fa magistralment a Atles de l'oblit (Pagès Editors, 2019) amb una literatura com feia molt temps que no palpava. La mandra inicial que desperta endinsar-se en uns paisatges naturals, culturals i socials aparentment rònecs, i ignots per a molts a qui el Baix Segre ens queda lluny, dona pas a una lectura progressivament atiada per la set que ens genera una capacitat descriptiva planiana.
Quina fotografia més exacta ens regala d’un bocí del far west català i la seva gent d’una època que segurament voldríem més remota del que és! Quins homenatges més tendres que s’hi incardinen -jo em quedo amb el de l’exèrcit de formigues, les padrines, àvies i besàvies, que lluitaven per donar vida, que “de tan poca atenció que van rebre i encara reben, han passat silenciosament i de manera anònima pel nostre entorn”! I quedem atrapats en aquests mapes de l’oblit, gràcies al record viu que encara crema dins l’autora malgrat la seva fugida.
Els atles són col·leccions de mapes. Però també em ve a la ment la imatge de l'escultura més coneguda d'Atles, el tità a qui Zeus va castigar a sostenir el cel i la terra damunt les espatlles. I és que el món del passat també pesa. I molt! (prou que n'és conscient la Teresa historiadora i arxivera).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada