Viladorms, encara que es digui vila, és una ciutat muntanyenca, vetusta, que dormita al peu del turó on es troba assentada. La somnolència que domina la ciutat és interrompuda, algunes hores setmanals, pel bullici del mercat, i durant tot el dia i part de la nit dues vegades l’any, per la Festa Major i el Carnaval. Les petites passions, les xafarderies veïnals, les enemistats personals i les enveges han intensificat les lluites socials. Com a conseqüència d’aquestes discòrdies de campanar, el Carnaval d’aquest any ha estat molt animat. Aquest conte no l’explico jo. Ho feia, més extensament i en castellà, un cronista local el 1905 al periòdic El Montañés.
Algú va definir un dia la rutina com la petita ruta de cada dia. Tot i la seva mala premsa, les rutines són necessàries per caminar amb pas ferm endavant. A més, sense elles no podríem viure intensament allò que en representa una ruptura i que ens fa fer parada en la ruta per a un avituallament de l’esperit transgressor que tots portem dins. Enmig de la consueta, i excessiva, calma solsonina, des de fa 40 anys la ciutat torna a revolucionar-se des del Dijous Gras fins al Dimecres de Cendra. La rutina anual ens facilita una transformació més autèntica durant el Carnaval.
I l’origen de tot el muntatge l’hem d’anar a buscar en l’avidesa de canvi d’uns quants joves inquiets reunits sota la denominació de la Joventut Solsonina, que el 1971 van gosar desafiar una ordre franquista del 1937 i escriure la seva particular història de la Transició a base d’arribades del rei de la xanxa, sermons, balls de disfresses, contradanses i carnavalades de tot tipus.
Al llarg dels anys s’hi anirien incorporant novetats, com els gegants o la cèlebre penjada del ruc, per trencar la rutina, que han fet genuïna la festa de la inversió. A cada edició s’han fet parades al mig del camí amb innovacions que, tot i estar condicionades per la migradesa dels recursos, han anat configurant un carnaval inconfusible i molt nostrat. Durant tot aquest temps s’ha desafiat, encara que fos només durant el parèntesi que precedeix l’austeritat quaresmal i el retorn a l’ordre, el conservadorisme de la societat solsonina, en què encara avui es fan distincions entre els que són de “cal bona família” i aquells que no són de cap “cal”.
Fa unes quantes setmanes que ja són rutinàries les converses de cafè pràcticament només centrades en les històries de rebotiga dels noms propis de la preprecampanya solsonina. Però el Carnaval ara reclama fer-se lloc. El 3 de març el xupinassu donarà entrada a la festa que millor trenca l’estructura social per homogeneïtzar el poble sota una mateixa condició, en què no hi ha “cals” ni colors polítics que valguin, per sotmetre’s a les úniques consignes del rei Carnestoltes. I, com cada any, també hi haurà novetats que fan menys rutinari el programa d’actes, en potenciar-se, per exemple, el programa del dijous i el dilluns a la nit i en traslladar-se d’ubicació el mercat del dissabte.
El llibre que aquests dies surt a la llum sobre la història de l’única festa solsonina construïda de baix a dalt, signada per Marc Trilla i una servidora –amb la col·laboració especial de Jordi Soldevila, Anna Moncunill i Joan Casals–, vol venir a ser un petit homenatge als que durant les últimes quatre dècades han sabut reptar com ningú la somnolència de Viladorms.
I no puc desaprofitar aquest espai que em brinda Naciósolsona.cat per tenir també un record per aquells solsonins que aquests dies han desaparegut prematurament. El Carnaval els trobarà a faltar.
A la foto, primera junta de la Joventut Solsonina, celebrant el primer experiment de Carnaval, el 1971 (arxiu particular de Jaume Porredon, Campaner)
(Article publicat al Naciosolsona.cat / Opinionacional.com)
