La pel·lícula Bruc, dirigida per Daniel Benmayor i estrenada per El món a RAC1 aquesta nit a Manresa, és una petita gran producció i explica la llegenda d'un jove carboner, catapultat com a heroi català, que va aconseguir la primera derrota de l'exèrcit d'un Napoleó que el 1808 ja signava com a emperador-rei. La desfeta d'una gran armada provocada per un sol home, un timbaler (s'avisa que només se sent el tambor pràcticament una vegada). David contra Goliat. Facin-s'hi les interpretacions que es vulgui, el context s'ho mereix.
Juan José Ballesta, el fill de les muntanyes montserratenques, interpreta excel·lentment el paper protagonista, desmarcant-se del rol de noi marginal al qual el tenien força encasellat. Amb un català també exemplar. El diàleg és només testimonial, però no s'hi troba a faltar: és una pel·lícula d'aventures en un context postbèl·lic. I les paraules gairebé hi sobren: una carta de Napoleó, amb paraules que diuen que són reals, justifica tota la història, la que va desembocar en la llegenda i la que explica tot el llargmetratge. Hi acaben de fer tota la resta els paratges de les muntanyes màgiques, que són un actor més, i l'angoixa que es desprèn de les voluntats/passions de revenja de totes dues parts: l'escamot francès per recuperar l'honor de la pàtria i el carboner a qui han assassinat la família.
A banda de passar-nos-ho molt bé al cinema (el Jordi Basté no ens enganya), quan en sortim és inevitable pensar en la dicotomia llegenda-realitat. Però la història molt sovint s'ha escrit fent ús de la narració d'elements imaginatius a favor del discurs dels guanyadors. No obstant això, hi ha pobles que, tot i ser vencedors, acaben sempre sucumbint, i aleshores les llegendes només serveixen per a l'autocompassió (o l'autocomplaença).
