D’una bola o de dues?

Entremig de les tremendistes notícies econòmiques sobre el possible contagi de la crisi grega a Espanya i Itàlia, entre l’aposta d’Òmnium Cultural, que alguns qualifiquen d’agosarada, per la insubmissió fiscal de Catalunya, entre el calorós debat sobre les pujades de sou d’alcaldes, l’anunci de l’augment de la taxa de l’aigua, les desafortunades declaracions del conseller Mena sobre el futur de molts aturats, el demagògic discurs del Rubalcaba com candidat a l’estrepitosa plantofada electoral –creant una marca pròpia on amb prou feines es visualitza el logo del PSOE– i l’escàndol dels rotatius anglesos del temut magnat australià Rupert Murdoch, aquests dies es mou alguna cosa diferent.

Entremig de les notíciesnormalsdequalsevolèpocadelany també es produeixen fenòmens que ens trasbalsen l’estat d’ànim i que fins i tot ens boicotegen les ganes d’escriure articles com aquest. Parlo d’aquell fenomen pel qual La Riera i El matí de Catalunya Ràdio, per exemple, acomiaden la temporada i obliguen a alguns a canviar una miqueta d’hàbits. Parlo d’aquell fenomen pel qual la millor oferta al cinema és Resacón 2, pel qual la màxima tribulació per a molts (i aquí m’hi incloc fins al dia 16) és haver de fer cua per aconseguir un gelat al municipi de costa on passem uns dies, totalment absorts dels maldecaps que tenen els de més amunt per empescar-se un segon pla de rescat per a Grècia.

És l’estrany fenomen aquell en què el cos, que tenim sodomitzat durant la resta de l’any, ens reclama una atenció, que ens deixem anar, que ens alliberem i passem de deadlines, que oblidem les dietes, que ens preocupem més per fer cua per al gelat de sabor impronunciable, tot entonant l’èxit de l’estiu dels Catarres, que no ens podem treure del cap –el tema d’aquest humil trio ha guanyat el pols a la milionària campanya d’Estrella Damm (només cal sondejar quanta gent sap que la cançó és de Herman Düne)–, que deixem que s’acumulin a la bústia les cartes del banc, que ens ajaguem a la tovallola i ens posem els auriculars a les orelles (per evitar castigar l’oïda amb les preocupacions de les chonis de Castefa o la conversa sobre l’última visita al podòleg de les iaies que ens envolten).

I sort en tenim de poder trencar la rutina amb fenòmens com les vacances d’estiu! És quan més pensem en nosaltres mateixos i en la necessitat de prendre esment en els petits instants que amaguen la felicitat. Però aleshores altres obligacions que, tot i ser-ho, també ens fan feliços, com escriure columnes com aquesta, poden convertir-se en una càrrega sense ordre ni concert i amb tanta transcendència com la pregunta que em fa la geladera quan em demana si el vull d’una bola o de dues.