El meu Sant Jordi

Quan sigui alcaldessa
plantaré un jardí públic de llibres,
ordenats per gèneres,
dels quals emanin històries
que embriaguin els veïns.

Quan sigui alcaldessa
obriré una biblioteca de roses vermelles,
ordenades per tipus d'amor,
que ofereixin una fragància d'esperança
a qui se senti sol.

Llegir dones, l'antídot

Sense cap ànim de frivolitzar una de les pitjors xacres de la societat, un 25-N m’aventuro a afirmar que si els homes llegissin (més) llibres escrits per dones hauríem de lamentar menys casos de violències masclistes. Els llibres, com la música, segur que amanseixen. Si, a sobre, ajuden a entendre l’alteritat, han de ser un antídot contra la metzina que crea víctimes. 

Per aconseguir-ho és bàsic tenir accés a aquests libres. Jo he fet l’exercici de calibrar la magnitud de la tragèdia a la meva pròpia llibreria. Sense comptar els títols d’autoria múltiple, he calculat que les plomes femenines representen el 36 per cent de tot el que tinc a les lleixes –l’entreteniment m’ha servit per retrobar una guia, òbviament oblidada, titulada La mujer, su cuerpo y su mente, escrita per un psicòleg i un ginecòleg (i no és un acudit). La periodista del Financial Times Alice Fishburn es va proposar el repte de llegir  únicament llibres escrits per dones durant tot un any, el 2018. Abans de començar també va adonar-se que els seus prestatges eren plens de testosterona. Va posar fil a l’agulla amb Els homes m’expliquen coses, de Rebecca Solnit, fins que va acabar llegint cinquanta obres d’autores. Fishburn va constatar que les frases no eren ni més grolleres ni més brillants en funció del gènere de l’escriptor. En canvi, alguna cosa havia canviat: ningú no intentava explicar-li les dones. Els personatges i els punts de vista femenins de sobte existien, sense filtres. 

Tornem a Catalunya. Anar a remenar llibres en una biblioteca en un petit poble de 220 habitants en plena ruralia ja sona marcià. Si, a sobre, tenim la possibilitat de fullejar-los tot fent un beure en un espai amb encant i ple d’art a les parets, és més rar encara. I si tots els títols que hi trobem són escrits per dones, sembla propi d’un guió de ficció. Però això existeix. Es diu la Biblioteca de la Dona Escriptora, única al país, i és una iniciativa cent per cent popular que acull el bar Centro de Maldà (Urgell) des del gener d’enguany. L’Associació Maldanejant, formada per gent culturalment inquieta, feminista i antifeixista, va tenir la idea de crear aquest modest espai «per reivindicar les dificultats que ha tingut la dona en tots els camps, també en el de la literatura», tal com explica Nadia Tolsà, una de les impulsores. Després de fer una crida a les xarxes socials, han rebut una allau de donacions de particulars, biblioteques, institucions, editorials, entitats privades i escriptores d’arreu del territori, des de Girona fins a les terres de l’Ebre. El seu fons arriba al mig miler de llibres i no para de créixer. Ara el repte passa per la catalogació –introduïm falca per fer una crida a les institucions que hi vulguin donar un cop de mà amb personal o algun programa informàtic!   

L’escriptora i activista nord-americana Grace Paley, segons recull Jenn Díaz a Dona i poder, deia que «les dones han comprat sempre llibres escrits per homes, sense excepcions, malgrat que no s’hi parlés de nosaltres.» Però «els homes mai no van tornar la cortesia». El 2020 potser ja tocaria que els homes freqüentessin llocs com el bar Centro de Maldà i s’atrevissin a agafar algun llibre, encara que fos a l’atzar, tot fent un cafè. Tots hi sortiríem guanyant. 

📸 Nadia Tolsà davant la Biblioteca de la Dona Escriptora, fotografiada per Santi Iglesias per a l'Ara.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 25 de novembre de 2020)

Som el que són les nostres vísceres

Una masturbació, encara que sigui somniada, és un bon començament. Per retenir lectores i lectors. Si, a sobre, a la protagonista la deixa l’home (i ho celebrem per ella!) i li diagnostiquen un càncer la mateixa setmana, sense caure en el dramatisme, l’escenari presenta tots els elements per a una novel·la que prometi. A Sara i els silencis (Ara Llibres, 2018), l’escriptora i músic Maria Escalas, una dona que vessa energia i passió pels porus, fa una absoluta apologia de la vida, l’amistat i l’ajut, especialment de qui menys t’esperes.

En un context eminentment musical, els silencis parlen molt i configuren un passat contra el qual la protagonista es rebel·la. Parlem d’una novel·la intensa, que se sent més que no pas es llegeix, perquè interpel·la directament els sentits i les emocions. I ho fa amb una lucidesa que no deixa indiferent: som el que són les nostres vísceres, i es crea també amb els budells, donant-se un mateix, sense por d’emocionar-se. Amb les dosis d’humor justes -i sempre acuradament respectuoses-, l’autora aconsegueix fer fàcilment digeribles situacions crues i doloroses a què massa gent s’ha d’afrontar.

Encara que no haguem viscut un càncer, la Sara es converteix en un mirall per a totes en algun moment de la nostra vida. I parla per nosaltres. Per les pors i els dols que hem de superar -«potser no plorem les nostres morts. Plorem la nostra orfandat»-, per la necessària consciència de la solitud i per les ganes de subvertir l’arquitectura injusta. Fins i tot pels malabars amb què ens hem de comunicar amb les mares que gasten un llenguatge diferent al nostre (diria que Escalas es va basar en la meva, ho prometo!).

I si les primeres línies de l’obra ens absorbeixen, les últimes ens sedueixen per complet. Ens hi quedaríem llargament, encara que fos en silenci o amb un rèquiem de fons (és altament recomanable devorar aquestes pàgines en companyia de la llista d’Spotify creada per Ara Llibres amb el títol de la novel·la). 

Oblidar per recordar

Tornar al passat és impossible. I sort n’hi ha quan la memòria ens evoca misèria. Però comprendre d’on venim i les rèmores que arrosseguem d’aquells que ens han precedit és un exercici útil per avançar. Malgrat la basarda que provoca.

Teresa Ibars ho fa magistralment a Atles de l'oblit (Pagès Editors, 2019) amb una literatura com feia molt temps que no palpava. La mandra inicial que desperta endinsar-se en uns paisatges naturals, culturals i socials aparentment rònecs, i ignots per a molts a qui el Baix Segre ens queda lluny, dona pas a una lectura progressivament atiada per la set que ens genera una capacitat descriptiva planiana.

Quina fotografia més exacta ens regala d’un bocí del far west català i la seva gent d’una època que segurament voldríem més remota del que és! Quins homenatges més tendres que s’hi incardinen -jo em quedo amb el de l’exèrcit de formigues, les padrines, àvies i besàvies, que lluitaven per donar vida, que “de tan poca atenció que van rebre i encara reben, han passat silenciosament i de manera anònima pel nostre entorn”! I quedem atrapats en aquests mapes de l’oblit, gràcies al record viu que encara crema dins l’autora malgrat la seva fugida.

Els atles són col·leccions de mapes. Però també em ve a la ment la imatge de l'escultura més coneguda d'Atles, el tità a qui Zeus va castigar a sostenir el cel i la terra damunt les espatlles. I és que el món del passat també pesa. I molt! (prou que n'és conscient la Teresa historiadora i arxivera).

Sense punts i a part

Cavaller extemporani,
es passa la vida entre llibres;
en lloc de sang, si el punxen
li troben literatura.
Llegeix i escriu, i escriu llegint.
Crea i recupera personatges
de paraula i reflexió,
més que no pas d’acció,
homes de títols engendrats
per la història i criats en la ficció.

L’admirat professor jubilat
confessa que té un maldecap:
li ragen textos llargs
i sense punts i a part.
Incapaç d’embridar
la copiosa vena narrativa,
deu ser que la vida
pausada i serena, desueta,
ja no li mana descans.
Descansen, per ell,
personatges del passat.

(imatge de Rafael Pérez Mora, coberta del llibre
O cavaller o vençut. El comte d'Espanya, de Rafael Pérez Cabanes)

En vindran d'altres

Acabo de llegir un llibre que parla de detencions preventives, presos polítics, converses i silencis en l’atmosfera sinistra del locutori de la presó, de la lluita per la llibertat d’expressió i la dignitat, de l’últim record d’un pare entre reixes amb la seva filla: el vol d’una papallona groga descoberta amb alegria per Llibertat. Com va dir el periodista del Charlie-Hebdo Bernard Maris poc abans de ser assassinat, es llegeix amb un nus a la gola. Al marge de les morts que hi planen, part del relat ens resulta massa familiar, malgrat que s’ambienta en la Barcelona revolucionària de fa cent anys! En vindran d’altres... és una novel·la històrica escrita a primers dels setanta, editada en català per primer cop el 1976. Narra com cap altra obra els inicis de l’anarcosindicalisme català i li va merèixer, a la seva autora, Marina Ginestà, el Premi Salvador Seguí, rebut a l’exili.   

Fa cent anys del naixement de Ginestà i cinc de la seva mort a París. Un dels rostres més populars de la Guerra Civil espanyola arran d’una icònica foto de Hans Gutmann realitzada el 21 de juliol del 1936 a l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya i, paradoxalment, un personatge oblidat. Fins ara cap institució catalana no l’ha homenatjat, si la memòria del seu fill, el sociòleg Manuel Periáñez-Ginestà, no falla. Però a partir de la primavera els barcelonins la tindran més present quan es materialitzi el projecte de l’Ajuntament consistent a decorar una paret mitgera de la plaça de les Dones del 36, a Gràcia, amb un mural artístic de la famosa imatge d’una miliciana antifeixista de disset anys. 

Aquesta fotografia ha estat objecte de tot tipus d’interpretacions, entre les quals n’hi ha que la desmereixen per tractar-se d’un muntatge propagand
ístic. Però la força narrativa d’una imatge com aquesta, en què la jove Marina apareix vestida amb una granota i un fusell a l’espatlla, rau en la seva capacitat de representar una història col·lectiva. És cert que mai no havia disparat una arma. Però això no rebaixa els mèrits de la seva vida de lluitadora. Neta d’una pionera del feminisme i del cooperativisme a Catalunya, filla de dos destacats sindicalistes, Marina Ginestà va ser miliciana, militant del JSUC i del PSUC. Durant la Guerra Civil va treballar com a mecanògrafa i periodista per a diversos mitjans de comunicació republicans, i va ser traductora del corresponsal comunista Mikhaïl Koltsov. Aquest últim la descriuria com “un exemple de l’emancipació de la dona espanyola”. En acabar la guerra, va veure morir la seva parella mentre fugien a França, va exiliar-se a la República Dominicana i Veneçuela abans de tornar a Europa i establir-se, finalment, a París.

Jo m’imagino la història de la Marina a la gran pantalla, interpretada per Aida Oset. Sempre que veig la foto de la miliciana a l’Hotel Colón veig l’actriu i cantant barcelonina, per la seva semblança física (i no soc l’única. Si li feu el comentari, us ho agrairà, perquè li fa il·lusió). El 2012 Oset va fer una breu aparició a la pel·lícula Tornarem, de Felip Solé. Era Estrella, una militant antifeixista que els anys quaranta vivia exiliada a França en el context de la Segona Guerra Mundial. El paper de Marina Ginestà segur que no li aniria gran. 

Més enllà d’una fotografia, parlem d’una vida compromesa i l’autora d’una obra que ens recorda que n’han caigut molts, cèlebres o desconeguts, tots innocents, i que l’anhelada Revolució s’ha frustrat cada vegada que hem fet un pas endavant. Però cal resistir, perquè “després de nosaltres, en vindran d’altres...”. 


(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 26/02/2019)

Viure sense la vida

No m’imagino despertar un dia sense àlbums de fotos (ni imatges digitals a cap dispositiu). Sense cartes de l’adolescència. Sense notes escrites amb la meva lletra. En una cambra blanca, sense quadres a les parets, amb sabates de soles noves a l’armari. Què és una vida sense records? A mi a voltes m’angoixa. Potser per això m’obsessionen les fotografies. Per no quedar-me jo sense la vida, o que la vida em perdi a mi, i perquè no s’hi quedi mai la meva filla. Potser per això fa més de cinc anys que li escric un diari. Potser per això molts tenim la dèria instagràmer a l’estil Memento.

Per això, captiva un dels llibres finalistes de l’estroncat i desafortunat Premi Crexells d’enguany i segon premi Llibres Anagrama, La memòria de l’arbre, que Tina Vallès va publicar l’any passat. Una exquisida aproximació a l’Alzheimer, a través de la veu narrativa d’un nen, sense necessitat de posar nom a la malaltia i sense caure en la carrinclonada. En part ho aconsegueix posant l’accent en la construcció, més que no pas en la destrucció, dels records de l’avi del protagonista.

Hi ha proses aparentment senzilles i transparents que són poesia. La memòria de l’arbre és una novel·la que es devora en el mateix temps de dues migdiades peresoses. Però això no li treu pas mèrit (per a les mares de menors, encara resulta més valuós, de fet), perquè el tractament que l’autora fa del tema i el domini lingüístic amb què el vesteix són de tot menys epidèrmics. Feia temps que no recordava riure i plorar alhora en un mateix paràgraf. L’adult que llegeixi la novel·la i aconsegueixi romandre impertèrrit només pot estar fet de marbre.

Però alhora em consola constatar que les vides que s’esvaneixen a poc a poc mantenen dempeus la capacitat d’emocionar-se. Dissabte, en la presa de possessió dels consellers, impactant va ser la imatge del president Pasqual Maragall entonant, amb el braç dret alçat i el puny tancat, “El cant de la senyera”. La lletra de l’avi poeta no s’oblida i hi ha records que el cor ancora. I a molts no se’ns oblidarà aquella escena. 

Vivim a cops de tuit i post, sense parar esment sovint en les experiències i els sentiments que en realitat escriuen una vida, aquelles que s’empelten a la soca, que, tal com la defineix l’avi que retrata Tina Vallès, “és un arbre amb la memòria al descobert”. I en el fons, tots som arbres. La segona novel·la de l’escriptora barcelonina i la imatge de l’expresident i exalcalde cantant l’himne de l’Orfeó Català són per a mi dos cops d’atenció.

El savi poeta Joan Margarit ens adverteix: “no llencis les cartes d’amor”. Perquè “passarà el temps, s’esborrarà el desig” i “cauran els anys”. Potser avorrirem els llibres i, aleshores, les cartes d’amor que haurem guardat seran la nostra última literatura.


(article publicat a www.7accents.cat el 7/06/2018)

De turisme penitenciari

Si encara no heu visitat la Model, que des de l’estiu brinda la possibilitat de viure una experiència d’aprenentatge sobre la història d’aquest país, no us molesteu a entrar al web per reservar la visita. Les 64.000 entrades que oferia el Departament de Justícia estan exhaurides des de l’agost.

El turisme penitenciari és un fenomen d’èxit. Per simple curiositat? Interès històric? Morbo? A San Francisco al cap de l’any més d’un milió i mig de visitants paguen més de 30 dòlars per conèixer l’antiga presó d’Alcatraz, que va tenir Al Capone entre els seus estadants. A Dublín, un dels principals atractius turístics és el centre de Kilmainham, on es van tancar, torturar i executar diversos líders de la independència d’Irlanda. A Belfast també són un al·licient per al turista les cel·les, la cambra d’execució i la forca de Crumlin Road. Si viatgeu a Estònia, prop de Tallin per tan sols 2 euros podeu accedir a la presó museu de Patarei, una icona de la repressió soviètica que, durant la Segona Guerra Mundial va ser reciclada per tancar-hi prop d’un miler de jueus. Els presos polítics eren castigats al pavelló amb vistes al mar Bàltic, per posar-los la mel a la boca d’una llibertat inaccessible. A la veïna Letònia s’hi troba l’hotel-presó de Karosta per a qui busqui emocions més fortes i desitgi passar la nit en una cel·la i rebre el tracte de reclús, amb una dutxa d’aigua freda inclosa.

On ja no podeu accedir és a la mítica i extravagant presó boliviana de San Pedro, a La Paz, encara activa, i on s’hi registren unes quatre morts al mes. Fins no fa gaires anys s’hi oferien tours guiats de la mà dels propis inquilins. Una experiència realment autèntica, que fins i tot apareixia a la Lonely Planet. Per 35 dòlars hom podia visitar el recinte, consumir-hi cocaïna fabricada in situ i passar-hi la nit. Els més curiosos poden fer-se una idea de la vida carcerària d’aquest estrambòtic centre al llibre Marching Powder (Pols que se’n va), de l’australià Rusty Young.    

A casa nostra aquests dies la premsa, fregant el groguisme, s’esplaiava explicant la vida dels consellers en cel·les de 12 metres quadrats a Estremera. Passen unes vacances en mòduls “tous” on disposen d’assistència mèdica immediata 24 hores, espais comuns per a activitats culturals i accés a la biblioteca. A més, poden mantenir 10 comunicacions telefòniques a la setmana. Però quins luxes! I això, després de fer-los viure una experiència gratuïta d’esport extrem en el trasllat a la presó, emmanillats i sense cinturó i ambientats amb música hardcore. Una descàrrega d’adrenalina a l’abast de molt pocs. I hordes de gent tumultuosa d’aquest país fan vaga i tallen carreteres per queixar-se’n!   

Aquesta setmana també hem pogut sentir a Rac1, entrevistades per Albert Om, les donesdels Jordis, Susanna Barreda i Txell Bonet. Testimonis esborronadors. Us imagineu no saber si el vostre fill podrà passar el seu primer Nadal amb el seu pare? No saber dir a una filla si podrà celebrar el seu aniversari perquè el seu pare està tancat? Us imagineu poder tenir contacte físic amb la vostra parella un sol cop al mes i, comunicar-vos-hi amb un vidre pel mig durant 40 minuts un cop per setmana i sense intimitat? Us imagineu que us segrestin la llibertat sense haver comès cap delicte? Jo tampoc. I cap presó museïtzada ens ho podrà explicar mai.  

(article publicat a www.7accents.cat el 9/11/2017)

Un monstre em visita

Creure't la facècia que qui riu últim, riu millor. Que els dolents de la pel·lícula s'acaben estavellant. I que la realitat supera la ficció (si bé és la realitat que engendra la ficció). Confiar que ara, que es comença a fer campanya per la reforma horària a nivell nacional, deixaran de programar-te reunions i actes quan les gallines fa hores que pesen figues -això sí que és ficció! Imaginar que aquella persona es disposa a escriure't quan veus que està en línia. No fer plans de Cap d'Any fins a última hora confiant que te'ls faran per tu, i si ho acaba fent algú, sospitar que és per compassió (pobra, està passant un mal moment). Pensar, quan t'autocompadeixes, que escriure és una bona teràpia. Desitjar que et llegeixi qui vols que ho faci. Creure que comprar llibres o sortir carregada de la biblioteca serva correlació amb llegir. Llegir Milena Busquets i, més d'un any després, autoconvencèr-te encara que pots ser igual de fascinantment agosarada, descarada, valenta i, en definitiva, vital. Somniar que algun dia toparàs amb l'home d'alguna de les vides que encara has de cremar, o almenys algú prou divertit, intel·ligent i atractiu que et trobi prou divertida, intel·ligent i atractiva, malgrat les teves gasives talles 36 i 85 (i compri el pack 2x1). Projectar-te en un món rosa, tot i la prepotència de la lògica i els crus grisos. Augurar un sí folgat en un referèndum indefectible pel qual encara no hi ha ni campanya ni indefectibilitat. Com ens recorda Agustí Colomines avui al Nacional.cat parlant de la postveritat, la història és plena de mentides escrites pels vencedors, de veritats basades en teranyines de mentides i d'enganys de tota mena.

Així que si la realitat i la història s'entesten a enganyar-nos, només ens resta ser honestos amb nosaltres mateixos i aprendre dels errors per sobreviure. A no ser que tirem per l'altra via i creguem que els bots salvavides d'aquesta realitat són els somnis i la fantasia, com magistralment ens ensenya l'art del nen Bayona. I a ell no li va pas malament!

Amb els llibres, tinguem pietat

Quim Monzó fa pocs dies trobava sorprenent ipreocupant que un de cada quatre diputats al Parlament no s’informi diàriament de l’actualitat. Les dades les posa de manifest un informe de la Fundació CatDem i la Universitat Internacional de Catalunya sobre les vies d’accés a la informació dels nostres polítics. Però tant o més inquietant que aquesta constatació és el fet que el 39 per cent de catalans no hagi llegit ni un sol llibre durant el 2011. Aquest esfereïdor percentatge es desprèn de l’últim estudi del consum de llibres a Catalunya, segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. De fet, es diu que tenim els polítics que ens mereixem...

Algunes de les conclusions d’aquest darrer estudi es presenten amb una aurèola d’allò més optimista, atès que per primera vegada Catalunya supera el milió de lectors de llibres en català –dels prop de quatre milions de lectors que es calcula que hi ha, més d’una quarta part llegeix en la nostra llengua–, i durant l’últim lustre, el consum de llibres ha crescut un 8 per cent.

El Baròmetre és considerat un dels organismes més fiables del país per mesurar audiències i tendències. Amb tot, em temo que el marge d’error de les seves xifres quant al consum de llibres pot ser considerable, tenint en compte que el treball de camp es basa en entrevistes personals a la llar. I que temptadores són les mentides pietoses!

Pietat, però, és el que ens clamen les editorials enguany per Sant Jordi. Així ho expressava, per exemple, Acontravent Editors en una piulada recent al Twitter. Cada any surten al mercat 30.000 novetats a Catalunya, dels quals més de 8.000 són en català. El nostre país edita prop de la meitat de llibres de tot l’Estat. Tanmateix, aquesta ufanor en la producció no es veu corresposta pel consum. Diuen que s’està produint un retrocés històric en les xifres de facturació dels editors. El savi Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema, afirma en una entrevista al diari Ara que les vendes en català estan baixant d’una manera tan espectacular que no és alarmant, sinó catastròfic!

Us direu: i doncs, amb què quedem? Les percepcions d’uns i altres semblen contradir-se. Però en qualsevol cas és una realitat que llegim poc, sigui en la llengua que sigui. Per Sant Jordi, dia del llibre, de la rosa, dels enamorats i del nostre patró, les artèries aortes de pobles i ciutats es converteixen en un formiguer al voltant d’un producte que el tremendista Vallcorba diu que ja no està de moda. Ni que sigui per un dia o per una setmana tots som més pietosos amb la indústria editorial: tots aquells que sí que llegim i els que no, però que tot i així s’enfaven davant les novetats, encara que sigui per gaudir del descompte que ens apliquen les llibreries. El fenomen de l’e-book, que per Sant Jordi és el gran oblidat, és matèria d’un altre article. 

Article publicat al NacióDigital.cat el 22 d'abril de 2012. 

Ibuprofèn, Trueba i Bosch

Avui m'he llevat amb mal de cap. Últimament el meu motor espera sempre el cap de setmana per fer el pet i noquejar-me. Amb la tassa de cafè a la mà m'he connectat al web de l'Once per comprovar que no he estat una afortunada del sorteig únic de l'11 de l'11 de l'11 (bé, el 6 final em fa recuperar els 5 euros de la il·lusió). M'he tornat a aixecar per prendre'm la dosi diària de Neobrufen abans de continuar palpant l'actualitat tediosa de la campanya. Però res, l'ibuprofèn encara no ha fet efecte ni a l'ensorrament de l'euro, ni a les retallades, ni al dèficit fiscal que aviat ens farà anar a pèl pel carrer, ni als desnonaments, ni a les disminucions salarials, ni als debats infructuosos sobre les polítiques fiscals... Ni al ritme soporífer de la campanya electoral.

L'ibuprofèn, en canvi, sembla que sí que comença a ser eficaç entre algun il·luminat de la saga financera. Ahir el director de la Fundació La Caixa va fer autocrítica en reconèixer la gran espifiada de les caixes d'estalvi d'haver animat la gent a endeutar-nos per tenir tot el que volíem. Una reflexió sensata, ja era hora que vingués d'ells al cap de tres anys. I quan tot sembla que només pot continuar desplomant-se de mal borràs, Banc Sabadell humanitza el món dels diners amb publicitàries converses sobre el futur que, a través d'aplaudides personalitats, personifiquen valors com el talent i la capacitat de superació. Quina paradoxa!

Però si he de ser sincera, ha estat la solució per al meu mal de cap. La campanya electoral aquest cop m'esgota. Per contra, el vídeo de la conversa de Pep Guardiola i Fernando Trueba que es pot descarregar sencer del web de Banc Sabadell m'estimula. El director de cinema diu que "res no surt malament, tot és el que és". "No has d'aconseguir fer la pel·lícula que somnies, perquè no existeix. T'has de concentrar en la pel·lícula que vas a fer". S'ha de treballar amb la realitat, no aferrar-se a les utopies, perquè no existeixen. Cal treballar en el pas a pas i passar-t'ho el millor possible.

Em recorda el magistral argument del Siddharta de Hermann Hesse. El protagonista del premi Nobel de literatura és un braman sense possessions materials, però amb intel·ligència, serenitat, tranquil·litat, empatia i domini de l'art de saber escoltar. No tem el fracàs ni li preocupen les pèrdues. Al final de la seva vida, Siddharta li regala una reflexió lapidària al seu amic Govinda. Li diu que ha experimentat la necessitat del pecat, la voluptuositat, l'afany de propietat, la vanitat... i que havia de patir la més vergonyosa desesperació per aprendre a vèncer la seva resistència i ensenyar-se ell mateix a estimar el món, no comparar-lo amb algun món desitjat i perfecte, sinó deixar-lo tal com és i viure'l a gust.

Després dels poc més de 18 minuts que dura aquesta conversa "de futur" i repassar durant una mitja horeta més els titulars de l'actualitat del passat, m'adono que el mal de cap em dóna una treva per al present. Momentàniament em quedo amb el Trueba Hesse. Però sóc incapaç de continuar pensant en el dèficit fiscal que centra els discursos de CiU i Alfred Bosch (aquest cop em resulta difícil memoritzar la quilomètrica marca electoral dels republicans). I és que n'hi ha que sí, que hem de lluitar per un món somniat per poder viure a pler. La cursa fins al 20N és d'allò més avorrida, però, precisament per això, aniré a votar.

El llibre que desitjaria haver escrit

El Marc és jove. És del 1983. I, malgrat això, ja es podria morir. No em mal interpreteu: vull dir que a la seva edat ha pogut comandar una experiència vital única d'aquelles que, quan les cremes penses: "ara ja em puc morir". Quan va fer 25 anys va decidir fer una bogeria: fer la volta al món i conèixer les històries de 25 joves de 25 anys de 25 països diferents. Va recórrer 150.000 quilòmetres en poc menys d'un any. Aviat farà dos anys de la tornada del periple i no em crec que se n'hagi recuperat del tot.

El resultat d'aquella bogeria es va plasmar, primer, en un bloc, www.lavoltadels25.cat, premiat per Lonely Planet com el millor bloc de viatges en llengua no anglesa. Més tard, el febrer d'enguany, el Marc Serena va aconseguir que La Magrana li publiqués el llibre La volta dels 25: un atles generacional de Johannesburg a Moscou. Jo el tenia des del gèlid mes de febrer, però no ha estat fins aquesta tòrrida setmana que l'he salvat de la pols de la lleixa per devorar-lo. Acabava de llegir l'última pàgina d'una de les novel·les de Haruki Murakami, un dels meus autors de capçalera, conscient que el llistó quedava massa alt i el risc que corria d'avorrir-me en la nova lectura. Estava molt equivocada. En quatre dies m'ha permès emprendre un viatge memorable sense moure'm d'aquí, únicament fent alçar el vol de l'esperit. I quina experiència! S'ha convertit en el títol del meu estiu 2011 (sense res a envejar a qualsevol Murakami).

En canvi, molta enveja (sana, això sí) és la que m'ha fet sentir el primer llibre de Serena! Aquest és el llibre que desitjaria haver escrit. Perquè és l'última estació d'un viatge que no té preu. Perquè és una mostra fefaent que per fer la volta al món es necessita ben poc equipatge i grans dosis de coratge, la ment molt oberta i receptiva, deslliurada de prejudicis i predisposada a néixer a cada parada. M'hauria agradat escriure'l perquè està molt ben escrit: utilitza un estil i un llenguatge vigorosos i espontanis, creïbles, les paraules i les expressions precises a cada moment, un ritme adequat, que enganxa. I tot plegat, fruit d'un cúmul de vivències passades pel sedàs d'una gràcil sensibilitat que no ens deixa perdre cap detall. M'hauria agradat escriure'l perquè voldria dir que hauria tingut l'oportunitat de créixer, prenent consciència que conèixer el paradís no té res a veure amb els diners ni les comoditats d'aquest món, i perquè hauria pogut tenir contacte amb persones que m'haurien fet obrir els ulls i el cor. Perquè el Marc és del 1983, però que gran! M'hauria agradat escriure'l perquè és una obra universal, d'interès tant per un català com per un americà o un zimbabuès, escrita per algú de casa nostra.

L'autor no només ens fa de guia pel món, sinó que també ens transmet, amb la sinceritat d'un amic que coneixem de fa unes quantes primaveres, aquells moments de debilitat més primaris, que viscuts des de la distància de casa resulten encara més incisius. Després de ser assaltat a la ciutat xilena de Valparaíso reconeix que se sent espantat: "Fa mesos que viatjo sol però ara em sento més vulnerable, sobretot després de descobrir que em podien atracar en un carrer ample i a plena llum del dia". La por també el domina en algun moment de la seva estada a la selva peruana: "Què faig jo aquí? Què val la meva vida? Qui em pot trobar a la selva tropical més gran del món? (...) Em veuen com un lingot d'or amb potes? (...) Estic suant. Se'm fa etern". Però és a Veneçuela, país de policia corrupta, on s'arriba a sentir més insegur. Si ja no et pots ni fiar de les forces de seguretat, en qui pots creure per apuntalar la solitud?

La volta dels 25 hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles de secundària. Seria un bon recurs per conscienciar tots aquells que dubten de la utilitat dels estudis (el llibre ens recorda que l'educació és el motor del progrés de qualsevol país). Seria també un bon recurs per conscienciar els joves mal criats que en aquest planeta nostre hi ha contrastos que fan feredat: mentre que a Zimbabue amb prou feines es poden treure diners dels caixers i comprar menjar en un supermercat, enmig d'escenaris apocalíptics, a Nova York el 4 de juliol, coincidint amb el dia de festa nacional, se celebra un grotesc concurs per premiar el més ràpid del món menjant hot dogs.

A Betania (Perú), el nostre aventurer va rebutjar l'oferiment d'un xaman per provar un beuratge al·lucinogen de ayahuasca, l'anomenada planta dels déus i per a la qual molts estrangers viatgen fins a la zona expressament. Va dir que ell no era prou savi per prendre'l. Però ara estic convençuda que els seus amics peruans li'n reserven una dosi per quan hi torni. El Marc savi, perquè ha descobert -i ens ajuda a descobrir- que el món occidental només és una part del món, i que el nostre temps només és una cara del temps. Tot això, fent la volta dels 25.

El Marc, a la foto de la portada del llibre en català. Autor: Jesús Serena

Viladorms, les seves rutines i el Carnaval

Viladorms, encara que es digui vila, és una ciutat muntanyenca, vetusta, que dormita al peu del turó on es troba assentada. La somnolència que domina la ciutat és interrompuda, algunes hores setmanals, pel bullici del mercat, i durant tot el dia i part de la nit dues vegades l’any, per la Festa Major i el Carnaval. Les petites passions, les xafarderies veïnals, les enemistats personals i les enveges han intensificat les lluites socials. Com a conseqüència d’aquestes discòrdies de campanar, el Carnaval d’aquest any ha estat molt animat. Aquest conte no l’explico jo. Ho feia, més extensament i en castellà, un cronista local el 1905 al periòdic El Montañés.

Algú va definir un dia la rutina com la petita ruta de cada dia. Tot i la seva mala premsa, les rutines són necessàries per caminar amb pas ferm endavant. A més, sense elles no podríem viure intensament allò que en representa una ruptura i que ens fa fer parada en la ruta per a un avituallament de l’esperit transgressor que tots portem dins. Enmig de la consueta, i excessiva, calma solsonina, des de fa 40 anys la ciutat torna a revolucionar-se des del Dijous Gras fins al Dimecres de Cendra. La rutina anual ens facilita una transformació més autèntica durant el Carnaval.

I l’origen de tot el muntatge l’hem d’anar a buscar en l’avidesa de canvi d’uns quants joves inquiets reunits sota la denominació de la Joventut Solsonina, que el 1971 van gosar desafiar una ordre franquista del 1937 i escriure la seva particular història de la Transició a base d’arribades del rei de la xanxa, sermons, balls de disfresses, contradanses i carnavalades de tot tipus.

Al llarg dels anys s’hi anirien incorporant novetats, com els gegants o la cèlebre penjada del ruc, per trencar la rutina, que han fet genuïna la festa de la inversió. A cada edició s’han fet parades al mig del camí amb innovacions que, tot i estar condicionades per la migradesa dels recursos, han anat configurant un carnaval inconfusible i molt nostrat. Durant tot aquest temps s’ha desafiat, encara que fos només durant el parèntesi que precedeix l’austeritat quaresmal i el retorn a l’ordre, el conservadorisme de la societat solsonina, en què encara avui es fan distincions entre els que són de “cal bona família” i aquells que no són de cap “cal”.

Fa unes quantes setmanes que ja són rutinàries les converses de cafè pràcticament només centrades en les històries de rebotiga dels noms propis de la preprecampanya solsonina. Però el Carnaval ara reclama fer-se lloc. El 3 de març el xupinassu donarà entrada a la festa que millor trenca l’estructura social per homogeneïtzar el poble sota una mateixa condició, en què no hi ha “cals” ni colors polítics que valguin, per sotmetre’s a les úniques consignes del rei Carnestoltes. I, com cada any, també hi haurà novetats que fan menys rutinari el programa d’actes, en potenciar-se, per exemple, el programa del dijous i el dilluns a la nit i en traslladar-se d’ubicació el mercat del dissabte.

El llibre que aquests dies surt a la llum sobre la història de l’única festa solsonina construïda de baix a dalt, signada per Marc Trilla i una servidora –amb la col·laboració especial de Jordi Soldevila, Anna Moncunill i Joan Casals–, vol venir a ser un petit homenatge als que durant les últimes quatre dècades han sabut reptar com ningú la somnolència de Viladorms.

I no puc desaprofitar aquest espai que em brinda Naciósolsona.cat per tenir també un record per aquells solsonins que aquests dies han desaparegut prematurament. El Carnaval els trobarà a faltar.

A la foto, primera junta de la Joventut Solsonina, celebrant el primer experiment de Carnaval, el 1971 (arxiu particular de Jaume Porredon, Campaner)

(Article publicat al Naciosolsona.cat / Opinionacional.com)

El retrat d'un bisbe o la revelació d'un enigma

Sí, he assumit el repte de seguir la vida del bisbe Xavier Novell durant uns dies i intentar donar-li forma escrita en un llibre amb imatges de Marc Trilla i editat per Pagès Editors. I què passa? Per què genera sorpresa la notícia (filtrada pel Triangle digital dimarts passat i publicada l'endemà pel Regió7) de la publicació d'un llibre sobre el prelat més jove de l'estat? És un projecte professional que no entomo com a cristiana devota (el mateix bisbe ho sap). M'hi enfronto com a periodista encuriosida per la dimensió humana d'un personatge intel·lectualment preparat, controvertit i en boca de molts, amb una extrema rectitud moral, amb conviccions fermes, i alhora aventurer i arriscat, enemic de l'anar fent, a vegades conscientment imprudent en l'acció, mediàtic com pocs de la seva casta i amb grans habilitats comunitives. És un perfil llaminer d'intentar redescobrir.

Són molts els que parlen d'ell tot i no haver-hi mantingut ni una sola conversa. Són uns quants els que en malparlen sense conèixer exactament la font dels comentaris que reprodueixen. D'altres el critiquen per no compartir les seves interpretacions de la Sagrada Escriptura. I ell n'és plenament conscient. Però no desisteix en la seva manera de fer i en la missió a la qual creu que ha estat cridat. Amb aquest llibre que estem preparant, les úniques mires que tinc passen per traslladar als lectors tot el que es pot desprendre d'una conversa en profunditat sobre qualsevol dels temes en què es pronuncia l'Església, aquells en què es troba còmode i aquells en què no, i narrar el trajecte vital que l'ha dut d'una masia d'un micropoble rural de l'Urgell fins al Palau Episcopal de Solsona, passant dues vegades per Roma. Que la gent que en parla bé o malament tingui elements de judici per fer-ho.

Qui no té curiositat de conèixer els motius pels quals un capellà és nomenat cap d'una diòcesi amb només 41 anys? Qui no té curiositat per intentar entendre els factors que expliquen la transformació en la manera de pensar d'un jove per passar d'una visió progressista de l'Església al papisme? Com un bisbe pot ser arriscat, propugnar la llibertat i la creativitat i, alhora, defensar l'ortodòxia? Com casa els valors del Concili Vaticà II i les consignes vaticanes d'avui? Com veu la integració dels homosexuals en la fe cristiana? Com explica la sexualitat? Què en pensa de l'existència d'una Eslgésia catalana? Són només alguns interrogants que desvetllen el modest interès d'una periodista poc habituada a trepitjar els temples com jo. I si aquest bisbe té més d'Antoni Deig del que ens pensem? Amb aquest projecte pretenc també desmuntar rumors. Tots ens sentim atrets pels desafiaments.

En un article sobre l'èxit del cinema i la literatura basats en retrats ficcionats sobre personatges públics, Toni Cruanyes explica al diari Avui que "la majoria del que es publica és només la façana de la realitat". Però "allò que és realment important passa en la intimitat de les converses privades o, fins i tot, només en el pensament i la psicologia dels protagonistes". El motor que m'acosta al bisbe Novell és, precisament, l'intent de furgar en la psicologia d'un dels personatges més enigmàtics de Solsona i la Catalunya central. Crec que, per la seva transparència (l'eloqüència és sincera) i precisió comunicativa, no em resultarà una empresa inaccessible.

M'estranya que a molts els estranyi aquest interès. També m'estranyava que la gent pensés que la meva feina a l'àrea de Comunicació de l'Ajuntament era indissociable del color polític del govern. I m'estranyava que companys de professió de Catalunya Ràdio s'estranyessin de veure declaracions de l'oposició en notes de premsa enviades des de l'Ajuntament. Tant costa creure en la professionalitat per la qual alguns encara advoquem? Per què se'm fa necessari donar explicacions per aquest llibre i, en canvi, ningú no m'ha qüestionat el fet d'escriure la història del Carnaval de Solsona (tothom és convidat a la seva presentació el 25 de febrer a les 20.30 h al Teatre Comarcal)?

Aquests dies m'he hagut de sentir a dir, sorneguerament, que ja sóc una més dels que ha vist la llum. Jo tinc la sort de veure la llum cada dia al matí quan em llevo i al costat tinc algú que estimo, quan són les 8 del matí i tinc una feina que m'espera, quan tinc família amb qui compartir la taula tres dies a la setmana, quan arriba el cap de setmana i tinc amics amb qui sortir... I he vist la llum quan m'han brindat l'oportunitat de desenvolupar un projecte com aquest nou llibre i ampliar horitzons. Benvingudes siguin les llums que ens acosten als enigmes!

Se'n va el vigilant del camp de sègol

J. D. Salinger, l'autor més compartit pels adolescents blancs, grocs, negres i mestissos i pels que hem passat per aquesta etapa, ha abandonat el seu camp de sègol. L'altre dia comentava que Els Simpson tenen un forat entre les 100 icones més influents del món de la cultura segons la revista Time. J. D. Salinger, mort als 91 anys, segurament que en el decurs de les darreres cinc dècades ha assolit aquest estatus, i amb més raó.

He d'admetre que tinc molts problemes per recordar arguments (ja no dic els personatges) de llibres que han passat per les meves mans i el coixí, per molt que m'hagin captivat. Amb El vigilant del camp de sègol, que potser fa 13 anys que vaig llegir, em passa igual (és un bon motiu per recuperar aquell exemplar esgrogeït i amb olor de resclosit que vaig aconseguir en el mercat del llibre de segona (o desena!) mà de Sant Antoni). Tanmateix el recordo com un dels títols més influents de la meva adolescència. El vaig descobrir de la mà d'un dels meus primers "noviets" -i aleshores el més erudit- amb molt bon criteri. Per dir-ho d'alguna manera, no tinc present la fisonomia de la novel·la, però sí el seu esperit. Sé que va despertar en mi un interès per la lectura que escassíssims altres llibres havien aconseguit. Perquè mai cap altre autor s'havia posat tant a la pell dels hormonats. Aquest plaer per la lectura i interpretació d'un llenguatge aparentment tan accessible i una història tan commovedora no el tornaria a sentir fins a endinsar-me en la narrativa existencial de Carmen Laforet amb Nada, també en la meva etapa juvenil.

Havia perdut el rastre d'aquest enigmàtic autor nord-americà -en part és lògic també perquè no va ser gens prolífic i va abandonar la publicació als anys cinquanta. I arran de la notícia de la seva mort he pogut conèixer a través de la premsa detalls de la seva personalitat. De fet, tot i passar de la norantena, Salinger va morir adolescent. Una vegada desbordat per l'aclaparador èxit de l'esmentada novel·la de culte, va decidir aïllar-se del món i fugir de Manhattan per anar-se'n a viure al camp, lluny de qualsevol focus. Segons publica avui El Pais, només va concedir una entrevista, el 1974, a The New York Times i, per vetllar per la seva intimitat, la va fer telefònicament! En el titular del mateix diari americà avui es qualifica l'escriptor de "literary recluse". Des d'aquí us convido a llegir-ne un magnífic reportatge.

El Pais ens brinda també la possibilitat de reviure el primer tast del best seller de Salinger. Retornem per uns moments -amb un minut en tenim prou- al camp de sègol...

La vanitat

La periodista mallorquina Llucia (crec que és sense accent) Ramis ha guanyat el premi Josep Pla amb la seva novel·la Egosurfing. Aquesta tarda la sentia a Catalunya Ràdio en una de les 50 mil entrevistes per a les quals la reclamen des d'ahir al vespre. "Internet ha fet la gent més vanitosa, alimenta l'ego de les persones", deia la guardonada. Aquesta és una de les qüestions que aborda la seva obra, protagonitzada per tres personatges àvids de ser el centre d'atenció i d'alimentar l'ego, més que no pas d'establir una relació sincera (l'he anotat a la llista per quan surti al mercat).

És ben cert que canals com el bloc deuen ser un instrument nascut de la necessitat de recórrer al narcicisme digital. Crec que em toca reconèixer-ho. No em considero vanitosa, però suposo que si escric aquestes línies a emdicnoemi.blogspot.com (tot i que en cap moment hi desplego les meves intimitats) és ben bé perquè algú, es trobi on es trobi i sigui l'hora que sigui, les consumeixi. Si estàs llegint aquesta entrada i també ets autor/a d'un bloc suposo que compartiràs aquesta percepció. I si no t'has aventurat encara a aquesta experiència digital, has de reconèixer igualment que alguna vegada has caigut a la temptació de buscar el teu nom al Google per veure quants resultats apareixen (jo no em puc queixar, però també comparteixo notorietat a la xarxa amb una experta en nutrició i una altra en punt de creu o afers similars que es diuen igual que jo). De fet, el concepte egosurfing -neologisme nascut fa 15 anys- es refereix a aquesta pràctica, altrament coneguda pels anglosaxons com a egogoogling o autogoogling.

Som uns vanitosos (o uns curiosos/oses?). Però fins aquí no crec que hi hagi res gaire reprovable. A més, quan millor em sento el bloc és quan em completes les meves aportacions amb un comentari. Aleshores sí, quan em dones una part de tu i compartim humils reflexions, considero que faig bé de mantenir aquest canal obert. Això no és vanitat. Què me'n diria el mirall (ara m'adono que potser he parlat massa de mi)?

Etienne Delessert

L'editorial Combel ha tret al mercat Contes 1, 2, 3, 4. Són quatre perles literàries surrealistes d'Eugène Ionesco. Si fos mare segur que ja formaria part de la meva col·lecció. No he tingut el plaer de fullejar-lo, però n'he consultat la sinopsi i amb aquestes coses tinc un bon instint... El recomanaria a tots els pares i mares que els agradi llegir en veu alta i transmetre als més petits un món naïf que no es pot veure massa sovint per la petita pantalla.

Però el que més me n'ha cridat l'atenció són les il·lustracions, com la que encapçala aquest article. Són obra del suís Etienne Delessert, il·lustrador, escultor i artista, en termes generals, molt reconegut en el món de la cultura amb majúscules (jo he d'admetre que l'acabo de conèixer i que és amb constatacions com aquesta que m'adono de la meva ignorància). Els seus traços s'han publicat en mitjans com Le Monde i el New York Times.

Jo ja no tinc 5 anys, però crec que Contes 1, 2, 3, 4 seria un bon present de Reis. Seria una bona excusa per deixar-me delectar i recuperar aquells valors que normalment associem a les festes nadalenques. Eugène Ionesco va ser un dels grans dramaturgs de l'humor corrosiu i de l'absurd. Si ell va ser capaç d'entendrir els pares i mares per interpretar un missatge fantàstic, crec que jo també puc tornar als 5 anys malgrat que cada dia em faci més mandra el Nadal.