Som el que són les nostres vísceres

Una masturbació, encara que sigui somniada, és un bon començament. Per retenir lectores i lectors. Si, a sobre, a la protagonista la deixa l’home (i ho celebrem per ella!) i li diagnostiquen un càncer la mateixa setmana, sense caure en el dramatisme, l’escenari presenta tots els elements per a una novel·la que prometi. A Sara i els silencis (Ara Llibres, 2018), l’escriptora i músic Maria Escalas, una dona que vessa energia i passió pels porus, fa una absoluta apologia de la vida, l’amistat i l’ajut, especialment de qui menys t’esperes.

En un context eminentment musical, els silencis parlen molt i configuren un passat contra el qual la protagonista es rebel·la. Parlem d’una novel·la intensa, que se sent més que no pas es llegeix, perquè interpel·la directament els sentits i les emocions. I ho fa amb una lucidesa que no deixa indiferent: som el que són les nostres vísceres, i es crea també amb els budells, donant-se un mateix, sense por d’emocionar-se. Amb les dosis d’humor justes -i sempre acuradament respectuoses-, l’autora aconsegueix fer fàcilment digeribles situacions crues i doloroses a què massa gent s’ha d’afrontar.

Encara que no haguem viscut un càncer, la Sara es converteix en un mirall per a totes en algun moment de la nostra vida. I parla per nosaltres. Per les pors i els dols que hem de superar -«potser no plorem les nostres morts. Plorem la nostra orfandat»-, per la necessària consciència de la solitud i per les ganes de subvertir l’arquitectura injusta. Fins i tot pels malabars amb què ens hem de comunicar amb les mares que gasten un llenguatge diferent al nostre (diria que Escalas es va basar en la meva, ho prometo!).

I si les primeres línies de l’obra ens absorbeixen, les últimes ens sedueixen per complet. Ens hi quedaríem llargament, encara que fos en silenci o amb un rèquiem de fons (és altament recomanable devorar aquestes pàgines en companyia de la llista d’Spotify creada per Ara Llibres amb el títol de la novel·la).