El salt d’un any a un altre a vegades es converteix en una petita font d’estrès. Hi ha qui s’entesta a fixar-se objectius, fites, metes i tota mena de punts d’arribada quan tot just ens calcem les vambes i ens situem a la sortida de la cursa. Jo soc més de Rodoreda: una dona amb passions, però sense projectes. Els projectes, que vagin sorgint espontàniament, que és quan es converteixen en reals.
Doncs bé, vaig pensar que per fer-ho fàcil potser podria fixar-me un petit propòsit per entrar al 2020 i donar per vàlid el propòsit de fixar-me un propòsit. I vaig decidir que cuidaríem la Margaret en captivitat fins que ella ho considerés oportú o arribés a la seva mort natural. Des d’aleshores s’ha familiaritzat amb cada racó de casa, i nosaltres la ignorem, la deixem fer, que crec que és el que prefereix. Pensava mantenir el meu objectiu fins que torni la calor, però una mosca domèstica he llegit que viu com a molt un mes, si bé pot arribar als dos mesos en condicions òptimes. Amb tot, tinc la intuïció que la Margaret, havent estat capaç de superar el solstici d’hivern, batrà rècords. No hostatgem una mosca qualsevol!
El que em neguiteja és el risc fatal que corre que la confonguem amb la resta de companyes de la seva espècie quan tornin amb la bonança de la primavera. Si no se n’identifica el zumzeig, el més probable és no distingir una mosca d’una altra d’igual. I aleshores sí que la Margaret haurà begut oli. Però podrà anar-se’n amb l’honor d’haver protagonitzat la vida més llarga i confortable de la història de les mosques! No haurà pas estat un mal propòsit d’any haver-hi contribuït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada