Les vostres visites, en números

diumenge, 28 de març de 2021

Quan t'hi va la vida

 M’estresso per complir terminis, intentar arribar a tot arreu, ser una bona mare i no patir més del compte per pagar els rebuts. Però no m’imagino estressar-me per ser jo mateixa o per alliberar-me del meu cos. I en canvi hi ha persones que constantment necessiten reivindicar-se. És el cas de les transgènere, persones subjectes a la patologització i la violència, tal com denuncia la filòsofa Judith Butler. «És esgotador haver de justificar la meva existència contínuament amb tothom». Ho confessa la lleitadana ara resident a Barcelona Ixeya Quesada, de 21 anys. És estudiant de traducció i interpretació a la UAB i dedica bona part del seu temps lliure a la militància política i a diferents organitzacions. És membre activa de Colors de Ponent i la Crida LGBTI. Hem quedat uns dies abans del 31 de març, Dia internacional de la visibilitat trans, per parlar de la seva condició de dona trans i de la tasca de l’associació Colors de Ponent, que enguany celebra el seu cinquè aniversari amb la campanya «Interseccionalitats LGBTI». (Em fa por escriure sobre aquest tema com a algú còmodament cisgènere. Por d’espifiar-la pel desconeixement d’una realitat que qüestiona aquella que tinc interioritzada, la normativa, l’estereotipada. Però el motiu, simplement parlar-ne públicament, s’ho val).    

Perquè sí, el 2021 encara hem de parlar d’invisibilitat de les persones que no s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer. Perquè n’hi ha que encara no poden sortir de l’armari pels greus problemes que els comportaria, perquè se les discrimina -l’atur damnifica el 85% de les persones trans: o se les acomiada o no se les contracta!-, perquè se les pressiona a esforçar-se a ser com la gent cis, perquè se les agredeix. «No hauríem d’amagar qui som o modificar obligatòriament el nostre cos per fer-vos sentir més còmodes», diu la Ixeya. Sense anar més lluny, mentre no es reformi la legislació, l’estat les obliga a hormonar-se durant dos anys per canviar el seu nom al DNI. S’entén que la Ixeya consideri que no té dret al propi cos. S’entén Butler quan defensa que ampliar les possibilitats del gènere no és un luxe, sinó que és tan crucial com el pa. I, mentrestant, la nova Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans continua pendent de tramitació pel bloqueig de la Moncloa. Al marge de polèmiques feministopolítiques, fruit de prejudicis enormes i de discursos contaminats per l’extrema dreta, urgeix que s’aprovi la llei. «Ens hi va la vida», sentencia Quesada. No ho diu per dir: cada any es registren assassinats trànsfobs. «Ara mateix som el col·lectiu social que més atacs patim». 

A la Ixeya, una noia menuda, de cabells curts, sempre amb arracades d’anella, texans -odia les faldilles- i, a vegades, uns centímetres més alta pels talons, li costa parlar del seu passat. Rememora tots els anys que va haver de viure socialitzant-se amb un gènere imposat, quan ja de petita no se sentia còmoda com a nen. Va prendre la decsisió de fer el trànsit d’adolescent. Va ser víctima d’insults, sobretot els primers anys de l’ESO, i per això prega a famílies i docents que s’informin de la realitat LGBTI i que actuïn davant de possibles agressions. «Sovint hi ha assetjament a les aules i els professors no ho veuen, o no volen veure-ho», amb conseqüències en les vides de les persones agredides. Actualment la transfòbia continua present en el seu dia a dia, especialment en forma d’agressions psicològiques. Però també es considera víctima de la «transfòbia institucional», per la patologització en el sistema, el no reconeixement del seu gènere, discursos polítics com els de la vicepresidenta del govern espanyol quan confronta els drets trans amb els que reivindica el feminisme, les traves burocràtiques per aconseguir ser la Ixeya oficialment... 

De tot això es parla en les trobades trans que organitza periòdicament Colors de Ponent, amb seu a Lleida (@colorsdeponent a Instagram). Presencialment, al flamant local on s’ha traslladat enguany, o virtualment, s’hi reuneix gent que parla de cures, que necessita resoldre dubtes en el procés del trànsit o que acaba de sortir de l’armari. Un altre grup que també té el seu espai a l’associació és el de famílies amb infants trans: hi comparteixen experiències i, alhora, nens i nenes amb expressions d’identitat de gènere dissidents socialitzen entre ells.  

Tenia por d’escriure sobre les persones trans. Però a mesura que avança l’entrevista em superen la ràbia i la impotència. La Ixeya Quesada assegura que mai no se sentirà lliure amb el seu cos. «No deixo de ser una persona que rep constantment les influències socials, el missatge que tinc el cos equivocat, que m’he d’operar, que continuaré sent una aberració». Lamenta no poder fugir d’aquesta presó, tot i l’autoestima alimentada per la seva militància en espais LGBTI des que tenia 16 anys. Jo insiteixo a buscar l’escletxa a aquest drama fins a fer diana quan li pregunto pel progressiu qüestionament del binarisme. «El gènere s’està diluint amb les noves generacions, i la gent jove viu el gènere i l’orientació sexual d’una manera més lliure, sense caure en els rols tradicionals», explica. Parlar amb ella ha estat un exercici d’immersió en un món que no és un altre, sinó que és la realitat diversa injustament invisible. Ningú no hauria de transformar-se a base d’hormones o de passar pel quiròfan, sinó a base d’obrir la ment per acollir-hi totes les possibilitats identitàries. Perquè no ens equivoquem: la indefectible transició social que trenca amb unes masculinitats i feminitats estanques no és cosa d’un col·lectiu, sinó un deure de tots. 

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 24 de març de 2021)

dijous, 4 de febrer de 2021

Pantone 13-0647


Qui no té un capritx de tant en tant? A vegades el moment fa que hi siguem més propensos. En temps de pandèmia, a més, els psicòlegs recomanen menys propòsits i més capritxos. Així que culpabilitat nul·la. Portem ja no un gener costerut, sinó uns quants mesos, prop d’un any, suant la cansalada per fer el cim i, per tant, els capritxos s'han convertit en autèntiques necessitats.

Aquell dia qualsevol de primers de febrer, s’hi va trobar. Va focalitzar la seva necessitat emocional en el groc més hivernal, el color esperança, una de les eleccions de Pantone per al 2021. Vinga, primer berena, que després hem de fer un encàrrec. On anem, mama? Tinc un capritx, va al·legar sense embuts. La història li va servir per explicar a la petita el significat de “capritx”. Allò tan natural en una, allò tan mesurat en l’altra, a què posava nom despullant-lo, esclar, de tota connotació negativa.

Van entrar a l’establiment. Doncs no, no en tinc, em sap greu. És un color que no acostumo a tenir, perquè em costa combinar-lo amb la resta. I tinc molts altres colors que no venc...

Ja, però jo vull groc sol, a seques, pensava ella.

La florista en va anotar el telèfon per trucar-li la setmana següent, quan hauria anat a buscar flors de mimosa. Tinc una altra noia que m’ha fet el mateix encàrrec. Ben mirat, ambdues clientes no són tan capritxoses: la incertesa sostinguda ens mena a la floristeria com qui va al CAP. El nom popular de l’acàcia ve del grec ‘mimos’, que significa ‘actor’ o ‘mim’, i el sufix, ‘semblant’. Es diu que possiblement es deu al fet que les fulles imitin la vida conscient. V I D A.

Segons el prospecte de la mimosa, s’administra la dosi desitjada de 13-0647 per via oftàlmica, nasal i emocional. Poms d’esperança, energia i vitalitat. 


dissabte, 30 de gener de 2021

On són les científiques?

 Heu fet l’exercici de preguntar als petits de casa noms de científiques? Una desena de famílies ho hem fet. En alguns casos, no se’ls acut ningú, tret de la mestra, que sovint veuen fent experiments. En d’altres, mencionen Marie Curie; excepcionalment, Ada Lovelace i, gràcies a Disney, Katherine Johnson. I a vosaltres mateixos, quantes dones us venen al cap si penseu en l’actualitat que gravita al voltant de la pandèmia? Vinga, comencem per Magda Campins, cap d’Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Ebron. Un, dos, tres... responda otra vez.


Se’ns esgoten aviat els recursos no pas perquè no hi hagi investigadores que viuen abocades a buscar remei a la malaltia causada per la COVID-19 i a frenar-ne el contagi, sinó per la seva invisibilització. Aquests dies en parlem gràcies a la campanya #NoMoreMatildas, que reivindica la necessitat d’ampliar la presència de les dones científiques als llibres de text i despertar vocacions. I més que se’n parlarà properament, amb motiu del Dia internacional de les dones i les nenes en la ciència, l’11 de febrer. 

Prou que ho sap Beatriz Mothe Pujadas (Lleida, 1977), metgessa i investigadora de la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioneses i IrsiCaixa. A banda de les seves àvies, no va tenir referents femenins, i troba a faltar aquesta perspectiva inoculada des de l’escola. «Cal que ens vegin, que les dones també podem ser metges i fer recerca». Mothe va guanyar el premi a la millor tesi sobre malalties infeccioses el 2012, va ser distingida amb la Medalla de la Paeria de Lleida al mèrit científic el 2017, i amb el premi a la investigadora jove de l’Institut Català de la Salut el 2018. Ella no ha patit discriminació de gènere al llarg de la seva trajectòria, i ha tingut la sort de tenir bons mentors que l’han deixat fer. «En el camp de la biomedicina, motivat per la curiositat, ja és molt important que et donin corda i et deixin créixer».

Però el sistema obliga les investigadores a nedar amb el vent en contra a partir dels 35-40 anys, amb una clara manca de polítiques de conciliació en un món en què la vàlua científica es mesura a través del nombre de publicacions. La dona continua assumint gran part dels rols familiars i això, com en tants altres sectors, ho condiciona tot. Mare d’una nena de dos anys i mig, la Beatriz destaca els resultats d’un informe recent de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, que evidencien les tisores de gènere que hi ha en els centres catalans de recerca biomèdica: les dones són clarament majoria al laboratori, mentre que van disminuint dràsticacament a mesura que s’escala en els llocs de responsabilitat. Per a ells continua sent més fàcil renunciar a l’altra vida per centrar-se en la professional. 

I els mitjans, què hi fem? Les investigadores no superen el 20 per cent de les fonts citades. «Costa molt sortir del perfil masculí sènior de 50-60 anys, si es busquen caps de grup», segons Mothe. «Caldria fomentar la visibilitat de perfils més júniors», opina. Ella porta uns quants mesos liderant un projecte de recerca de la vacuna que a tots ens fa anar de corcoll, i ha sortit, de puntetes, un parell de vegades als mitjans. Per contra, cada dia són homes els que parlen de la COVID. I, és clar, fins i tot la canalla coneix Oriol Mitjà. On són les científiques?  

(foto de Beatriz Mothe per a IrsiCaixa)

(Article publicat el 27 de gener al diari Ara Terres de Lleida)

dimarts, 5 de gener de 2021

Poema de Reis

De tones de mentides i bondats,
desitjos i voluntats,
d’allò que es vol ser, 
però, sobretot, d’allò que es vol tenir,
una foguera n’encendran tres celebritats 
en algun paratge desèrtic.
El seu fum, arborat al ritme 
d’una eterna salmòdia de noms,
aixecarà un ambiciós castell bigarrat.
Cremarà essència humana
manifestada en cal·ligrafies a mitja cocció
mentre desapareixen tones de paper,
“Estimats Reis d’Orient...”.
L’exoneració subreptícia d’uns,
el tornar a començar d’altres.
Després de festes, albirarem 
la cresta d’una foguera 
que s’endurà infàncies madures
per fer lloc a les noves.



dissabte, 28 de novembre de 2020

Llegir dones, l'antídot

Sense cap ànim de frivolitzar una de les pitjors xacres de la societat, un 25-N m’aventuro a afirmar que si els homes llegissin (més) llibres escrits per dones hauríem de lamentar menys casos de violències masclistes. Els llibres, com la música, segur que amanseixen. Si, a sobre, ajuden a entendre l’alteritat, han de ser un antídot contra la metzina que crea víctimes. 

Per aconseguir-ho és bàsic tenir accés a aquests libres. Jo he fet l’exercici de calibrar la magnitud de la tragèdia a la meva pròpia llibreria. Sense comptar els títols d’autoria múltiple, he calculat que les plomes femenines representen el 36 per cent de tot el que tinc a les lleixes –l’entreteniment m’ha servit per retrobar una guia, òbviament oblidada, titulada La mujer, su cuerpo y su mente, escrita per un psicòleg i un ginecòleg (i no és un acudit). La periodista del Financial Times Alice Fishburn es va proposar el repte de llegir  únicament llibres escrits per dones durant tot un any, el 2018. Abans de començar també va adonar-se que els seus prestatges eren plens de testosterona. Va posar fil a l’agulla amb Els homes m’expliquen coses, de Rebecca Solnit, fins que va acabar llegint cinquanta obres d’autores. Fishburn va constatar que les frases no eren ni més grolleres ni més brillants en funció del gènere de l’escriptor. En canvi, alguna cosa havia canviat: ningú no intentava explicar-li les dones. Els personatges i els punts de vista femenins de sobte existien, sense filtres. 

Tornem a Catalunya. Anar a remenar llibres en una biblioteca en un petit poble de 220 habitants en plena ruralia ja sona marcià. Si, a sobre, tenim la possibilitat de fullejar-los tot fent un beure en un espai amb encant i ple d’art a les parets, és més rar encara. I si tots els títols que hi trobem són escrits per dones, sembla propi d’un guió de ficció. Però això existeix. Es diu la Biblioteca de la Dona Escriptora, única al país, i és una iniciativa cent per cent popular que acull el bar Centro de Maldà (Urgell) des del gener d’enguany. L’Associació Maldanejant, formada per gent culturalment inquieta, feminista i antifeixista, va tenir la idea de crear aquest modest espai «per reivindicar les dificultats que ha tingut la dona en tots els camps, també en el de la literatura», tal com explica Nadia Tolsà, una de les impulsores. Després de fer una crida a les xarxes socials, han rebut una allau de donacions de particulars, biblioteques, institucions, editorials, entitats privades i escriptores d’arreu del territori, des de Girona fins a les terres de l’Ebre. El seu fons arriba al mig miler de llibres i no para de créixer. Ara el repte passa per la catalogació –introduïm falca per fer una crida a les institucions que hi vulguin donar un cop de mà amb personal o algun programa informàtic!   

L’escriptora i activista nord-americana Grace Paley, segons recull Jenn Díaz a Dona i poder, deia que «les dones han comprat sempre llibres escrits per homes, sense excepcions, malgrat que no s’hi parlés de nosaltres.» Però «els homes mai no van tornar la cortesia». El 2020 potser ja tocaria que els homes freqüentessin llocs com el bar Centro de Maldà i s’atrevissin a agafar algun llibre, encara que fos a l’atzar, tot fent un cafè. Tots hi sortiríem guanyant. 



📸 Nadia Tolsà davant la Biblioteca de la Dona Escriptora, fotografiada per Santi Iglesias per a l'Ara.
(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 25 de novembre de 2020)


diumenge, 27 de setembre de 2020

Mares Pop

Examen sorpresa la segona setmana d’escola. Si l’inici del curs més rocambolesc que haurem viscut mai ja és prou complex per a les famílies normals, com és per a aquells nuclis familiars amb més malabarismes per fer per criar, treballar i viure? Les mares que tenen més números al bombo perquè els toqui experimentar una quarantena o unes quantes són les de família nombrosa (direu que  és esbiaixat parlar només de mares. Segurament, però del tot legítim mentre allà fora la balança continuï descompensada). A les comarques de Lleida són 8.755, el 48 per cent més respecte de fa tan sols quatre anys!

He parlat amb unes quantes mares Pop, amb dons taumatúrgics, perquè em xivin una resposta. Aquest és un inici de curs tenyit per «una falsa sensació de normalitat i els dubtes de com es resoldran els entrebancs», tal com expressa la solsonina Anna G., mare de tres. No se sent preparada per a una quarantena, perquè no sap com s’ho farà si ha de prescindir dels avis. L’Anna C., també de Solsona i mare de tres, té pensats els espais on s’instal·laria la família. «Un altre tema és la logística del dia a dia: això és un escenari massa canviant per poder-lo planificar». N’hi ha que s’ho muntarien prou bé. És el cas de la Blanca A., d’Alpicat, mare de vuit (sí, V-U-I-T), que admet que viure en una casa espaiosa ho fa tot més fàcil. Ja durant el confinament la seva família es va crear una escola a casa, amb una sala d’estudi i una de jocs... Això, juntament amb el fet que la mare tingui excedència, un suport extern i una organització interna castrense (però sempre amb humor), fa que es produeixi la màgia.  

I com és l’abracadabrant exercici de quadrar horaris un dia qualsevol? A ca l’Anna G., els adults es lleven a les 6. Per sort, la que va a l’institut ja s’espavila sola. L’Anna duu a l’escola la resta i se’n va a treballar fins a tornar-los a buscar i fer el dinar del primer torn. El segon torn arriba a les 3, justament quan deixa els nens altra volta a classe. Torna a casa i intenta treballar una mitja horeta més fins que toqui «començar el servei de taxi a extraescolars per a tres». Al vespre es comença a preparar el dia de l’endemà. «I si els dies són tots així i estem tots bons, ja hi firmo».  

La lleidatana establerta a Barcelona Laia R., mare de tres i resposable de Comunicació d’Unicef Catalunya, no té una estructura familiar darrere per a la concilicació. Va sobreviure al confinament gràcies al teletreball. Ella aposta per una xarxa de famílies al barri, «però en una ciutat com Barcelona encara és difícil». També lamenta la inexistència de polítiques públiques adreçades a les famílies. «L’Administració, i bona part de la societat, té el pensament que els fills són únicament de les famílies. I no és té en compte que els infants són ciutadans del present i els adults del futur». De fet, ja estan fent molt tard des del govern espanyol per confirmar si hi haurà un permís laboral retribuït per a aquells que s’hagin de quedar a casa a tenir cura dels fills si tenen símptomes o estan en quarantena per algun positiu a l’escola. Aquesta és la principal reclamació de l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya (Fanoc). 

Més invisibles som les mares que encapçalem famílies monoparentals, amb més números que la resta al bombo per veure ensulsiar-se el castell de cartes anomenat conciliació en cas que el virus s’animi. A la demarcació lleidatana n’hi ha 3.251 de reconegudes per la Generalitat, tot i que en som moltes més. N’és un exemple la Clara, resident a Aravell (Montferrer i Castellbò) i amb la família lluny. Arran de la vivència de la primavera, s’ha traslladat amb la seva filla a un poblet prop de la ciutat o
n treballa, al costat de dues famílies de mares amigues, amb les quals ha creat una petita comunitat de suport mutu. La solsonina Anna M. només concep la conciliació amb l’ajuda d’avis i tiets. Se sent preparada per quedar-se a casa amb els fills si és necsessari, «però faltarien ajuts públics per sustentar-ho econòmicament». Anna S., també de Solsona, recorda que pel confinament la seva feina es va multiplicar, i a això s’hi van unir les connexions amb l’escola, els deures... «Només de pensar-hi ja tremolo». 

En la majoria de casos, doncs, els avis són la mare... dels ous en la quadratura del cercle. Els mateixos que els experts ens reiteren que hem de deixar tranquils i ben lluny en cas de quarantenes o confinaments. Sí que és difícil aquest examen. No sé pas si aprovarem el curs. Però que la incertesa no ens esblaimi l’alegria d’unes i altres pel somiat retorn a les aules, que qui sap si parlem d’un bri fugaç de temps! 

(Article publicat a l'Ara Terres de Lleida el 23 de setembre de 2020)

diumenge, 2 d’agost de 2020

Una vida de pel·lícula



En el primer pla apareix la protagonista, una jove morena d’ulls verds caminant felicíssima agafada de bracet d’una altra, que després sabrem que és Maria Batet, secretària de Frederica Montseny. Descobrim la targarina Rosa Foguet i Doll, una d’aquelles catalanes que el 1936 es van integrar en el moviment revolucionari i van lluitar pel futur i la llibertat sense ser conscients que el preu era deixar-s’hi (almenys) la joventut. 

Coetània dels soldats de la Lleva del Biberó, la Rosa considerava que els joves havien de saber sacrificar-se si volien ser dignes de si mateixos. Amb 17 anys va presidir un acte a Tàrrega en què va arborar les companyes a prestar el màxim suport al front i va lliurar la bandera republicana al Comissari del Primer Batalló de la 128 Brigada Mixta, Joan Sans i Sicart, qui es convertiria més tard en el seu company de vida. 

Després d’unes bones dosis d’acció i d’escenes que mostren la Rosa ajudant els combatents al front, la història ens situa a l’exili occità, on la protagonista i la seva parella crearien família i s’establirien fins al darrer dia. Un dels seus germans, Ton Foguet, d’altra banda, moriria al camp d’extermini de Mauthausen. L’activitat de la Rosa i el Joan seria vigilada permanentment per la gendarmeria francesa. Van tenir dos fills, Víctor –confiaven que la victòria era a tocar– i Aurora. 
 
La Rosa, que havia après confecció a la seva ciutat natal, treballava de cosidora per substitir. Autodidacta, més tard, va especialitzar-se en alta costura fins arribar a presentar els seus models al Teatre Châtelet de París, al mateix lloc on havien actuat Mahler, Strauss i Txaikovski (espai, per cert, escollit aquest any per Jean Paul Gaultier per fer desfilar la seva col·lecció de comiat de les passerel·les). Les agulles del mateix taller servien per cosir roba per a la resistència amb documentació secreta amagada als plecs que es feia arribar a presons franquistes. Igualment, casa seva acollia renions clandestines de la CNT i es va convertir en refugi de companys perseguits i de fills i dones de militants anarquistes detinguts. No és d’estranyar que el seu fos un domicili constantment escorcollat. 
 
I no és d’estranyar tampoc que la responsabilitat de fer-se càrrec de fugitius i la persecució policial acabessin passant factura a la salut mental de la protagonista. Ja quedaven lluny els anys de l’ocupació nazi i, malgrat tot, quan sentia el telèfon les pors d’una detenció la corcaven per dins. L’Alzheimer començava apoderar-se d’ella, fins que va apagar-ne aquells ulls verds als 82 anys un gèlid 8 de novembre de 2002 prop de Tolosa de Llenguadoc.  

Una vida de pel·lícula, que no trobarem ni a Netflix ni a cap filmoteca. Perquè parlem d’una més de les catalanes invisibilitzades de la postguerra. Sobre Rosa Foguet va escriure Jaume Ramon Solé a la revista Nova Tàrrega l’any passat, i la bibliografia en què apareix es redueix a tres títols, dos dels quals són obra del seu home. Però la ciutat que la va veure néixer ha patit amb ella la mateixa malaltia de l’oblit que la va fer esfumar-se. El dia 20 d’aquest mes va ser el centenari del seu naixement. 

(article publicat el 29/07/2020 al diari Ara Terres de Lleida)