Les vostres visites, en números

dissabte, 3 d’agost de 2019

Oblidar per recordar

Tornar al passat és impossible. I sort n’hi ha quan la memòria ens evoca misèria. Però comprendre d’on venim i les rèmores que arrosseguem d’aquells que ens han precedit és un exercici útil per avançar. Malgrat la basarda que provoca.

Teresa Ibars ho fa magistralment a Atles de l'oblit (Pagès Editors, 2019) amb una literatura com feia molt temps que no palpava. La mandra inicial que desperta endinsar-se en uns paisatges naturals, culturals i socials aparentment rònecs, i ignots per a molts a qui el Baix Segre ens queda lluny, dona pas a una lectura progressivament atiada per la set que ens genera una capacitat descriptiva planiana.

Quina fotografia més exacta ens regala d’un bocí del far west català i la seva gent d’una època que segurament voldríem més remota del que és! Quins homenatges més tendres que s’hi incardinen -jo em quedo amb el de l’exèrcit de formigues, les padrines, àvies i besàvies, que lluitaven per donar vida, que “de tan poca atenció que van rebre i encara reben, han passat silenciosament i de manera anònima pel nostre entorn”! I quedem atrapats en aquests mapes de l’oblit, gràcies al record viu que encara crema dins l’autora malgrat la seva fugida.

Els atles són col·leccions de mapes. Però també em ve a la ment la imatge de l'escultura més coneguda d'Atles, el tità a qui Zeus va castigar a sostenir el cel i la terra damunt les espatlles. I és que el món del passat també pesa. I molt! (prou que n'és conscient la Teresa historiadora i arxivera).

dissabte, 13 de juliol de 2019

Salabror

A les dutxes de la platja, el llindar que separa la salabror i el moment intemporani de la vida real i asèptica, ella es dona pressa per vestir-se; mentre ell, que ha romàs assegut en un banc sota l’ombra d’una magnòlia propera qui-sap-l’estona, tot esperant el delit d’ella de tenir un tast de mar, pronuncia en veu alta l’observació que l’experiència ha estat curta. 

Ella en deu tenir quaranta i pocs; ell ronda la setantena. La pell marmòria de la noia, el look d’explorador de qui l’espera i el seu català delaten la seva procedència de l’interior. “Home...”, diu ella, i fa tocar l’ase tot insinuant que li sap greu fer-lo esperar. “Jo estic la mar de bé, aquí! Torna-hi, si vols”, li respon ell. El seu tarannà despreocupat, sol·lícit per damunt de tot, i feliç em resulta familiar, m’és una fiblada. “Que no, papa, ja està bé. A més, no porto crema”. 

I jo, que sí que vaig arrebossada de protecció solar (i sorra de passar-me mig matí a l’obra construint fortificacions, murs i fossats), pagaria per posar-me a la pell d’ella, per uns instants. I els diria que tant de bo puguin fruir-ne durant molts anys. 

Mentre deixem la platja enrere i les vides que hi fan parada, em sobrevé aquella malenconia humida, que sol acabar expulsant alguna llàgrima. És una tristesa benvinguda, que s’esvaneix ràpidament, tot i que sempre torna. Deu ser així com he de recordar que ara fa vuit anys va marxar. Ell, a qui no li agradava passar per la dutxa de la platja per retenir la salabror sobre la pell i beneficiar-se dels seus poders curatius. 

dimecres, 26 de juny de 2019

Una vida traduïda en literatura

Si hi ha dones que es fan estimar són les àvies. Jo en vaig conèixer dues que en la seva joventut ignoraven bona part de la realitat i sovint no van voler veure; i, ja de grans, els costava explicar el que van viure, i encara més el que no van veure d’allò que jo hauria volgut conèixer, i no només llegir. Per això m’hauria agradat tenir una àvia com ella, que hagués viscut allò que jo no podria ni imaginar-me en deu vides. Compartir amb ella converses sobre el seu feminisme, socialisme i catalanisme, la d’una dona revolucionària que m’hagués parlat d’història, de periodisme i, en definitiva, de la vida.

L’Any Teresa Pàmies, amb motiu del centenari del naixement de la militant, periodista i escriptora balaguerina, ens ha de servir a moltes generacions, especialment les més joves, per rellegir-la. I tenim la sort, tots els que no la vam conèixer, que la seva vida està tota traduïda en literatura. Perquè Teresa Pàmies, com ella mateixa va escriure, representa una generació que és història, la història de la guerra civil, la de la diàspora espanyola, la de la Segona Guerra Mundial, la de l’exili, que en el seu cas va allargar-se quaranta anys.

A l’àvia Teresa li preguntaria què salvaria del bolxevisme en què l’havien educat i què en llançaria a la foguera; quina va ser la principal lliçó de periodisme que va aprendre a Mèxic; què era allò que la feia tan feliç a Praga, on va romandre deu anys; com s’organitzava la resistència catalana al feixisme. Li demanaria que m’expliqués l’experiència de compartir, amb 16 anys, un míting amb Lluís Companys i Frederica Montseny; que em relatés les peripècies de refugiada a França; que em fes cinc cèntims de la seva estada a la presó a París; que em digués on s’havia sentit més estrangera, encara que acabés defensant la solidaritat dels pobles que van acollir els combatents republicans; que em parlés de com se sentia vigilada pels socials a Barcelona ja de gran; o de com aconseguia no desmoralitzar-se de viure eternament la relació clandestina amb Gregorio López Raimundo, i d’haver de fer de mare i pare.

També li preguntaria si al segle XXI creia que havíem avançat gaire en favor de la igualtat real d’homes i dones. A una dona que havia sortit al carrer tots els primers de maig de la seva vida, li preguntaria si encara veu viable una revolució en contra de la cara més fosca del capitalisme; que m’argumentés si una comunista pot compatibilitzar la seva ideologia amb l’independentisme català. M’hauria agradat que em parlés de cinema, de com s’evadia amb Bertolucci, o de música i els boleros, que a mi em queden tan lluny, i de ràdio, la que va fer a l’estranger i a Barcelona. 

Quantes preguntes es poden fer a una dona viatjada, compromesa, entusiasta, idealista i, alhora, amb els peus a terra amb què neixen les persones d’arrels pageses! Ens haurem de conformar amb els seus llibres, que són més de cinquanta, i amb els actes que s’estan preparant aquest any arreu del país. Passat l’estiu, Balaguer, la ciutat de la qual ella va rebutjar el títol de filla predilecta en considerar que la recepció de distincions personals anava contra els seus principis, té prevista una ruta historicoliterària, una exposició sobre la vida i obra de Teresa Pàmies i diversos espectacles teatrals. Seran un bon pretext per visitar la capital de la Noguera i redescobrir aquesta donassa escoltant aquell “català net” dels lleidatans que ella elogiava i que la feia sentir com a casa. 



(article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 25/06/2019. Foto del míting compartit amb Companys i Montseny a la Monumental de Barcelona el 1937. Arxiu Agustí Centelles)

diumenge, 23 de juny de 2019

Foc


Ets a plaça, perquè és festa i a tu et toca treballar... L’ombra t’esquiva. I tu allà, calibrant l’ascens de la temperatura i notant com baixa cama avall aquella gota. La sents lliscar. I al mig de la rotllana els geganters ballen estoicament sota les atentes mirades de centenars d’ulleres de sol. Els ossos, especialment, et fan patir: quantes gotes no deuen regalimar sota aquella aparença de pèl animal bo i seguint el ritme que marca la cobla!

Quan creus que estàs a un pas d’evaporar-te tota tu (la gota ho ha fet en pocs segons), aleshores t’acaricia la flaire de crema cremada que s’escapa de Cal Massana i tornes a l’estat original. L'esclat dels dos fuets del drac fa tota la resta; tot va de foc, però un foc dolç, l’essència de la festa tradicional d’aquest país. Benvingut estiu.

dimecres, 5 de juny de 2019

Per què no?

Amb el primer bon dia avui m’han etzibat, amb to burleta i desacomplexadament: “On vas així?”. La meva companya de feina es referia al vestit. No sé si m'ho ha dit pels colors, per l'estampat ratllat o pel patró (per la talla no ho crec, m'asseguro de portar sempre la que pertoca).

La dona del temps abans de sortir de casa m’havia advertit que el dia s’enfosquiria. Així que jo he volgut exercir un equilibri de forces i vestir-me de colors, de bon rotllisme. Però, és clar, la meteoròloga no pot avisar-nos de les prediccions més que locals, i no sabia que em podia trobar algun ruixat a l’arribar al despatx. La meteoròloga desconeix si passa algun front per les parets on treballa cada català i catalana, o si hi entrarà la nuvolositat.

“On vas així?”. A alegrar-me el dia, dona, i inspirar-te a tu amb un xic de creativitat! I jo m’he refermat en la bona decisió d’escollir avui el disseny de la Compañía Fantástica, que té el “Why not?” com a leitmotiv. Siguem clarianes que s’obrin entre tanta grisor. Sentim-nos fantàstiques... Per què no?

divendres, 10 de maig de 2019

10 de maig

Una vol evitar escriure res (aparentment) transcendent en un dia com aquest. Així fem veure que el pes de tot un any concentrat en un sol dia és més lleuger, menys farragós. Ens oblidem que un quilo de palla pesa igual que un quilo de plom. I una es mira al mirall i no hi veu noves arrugues, ni taques a la pell, ni plom... ni pa a l’ull. Ja li vagarà demà, demà passat, o l’altre. Hi veu, això sí, llums i ombres, que és la bona estofa de què estem fets, al cap i a la fi. Hi torna a veure aquella mirada trista, que tot i que només és la mirada, li recorda la cita de Simone de Beauvoir, quan deia que les persones felices no tenen història (i aquí davant ja n’hi comença a haver!). Una suma un any més convençuda que hi ha moltes llums per celebrar. Espera’t asseguda, horabaixa, que encara hi ha metxa.



dijous, 9 de maig de 2019

Sense punts i a part

Cavaller extemporani,
es passa la vida entre llibres;
en lloc de sang, si el punxen
li troben literatura.
Llegeix i escriu, i escriu llegint.
Crea i recupera personatges
de paraula i reflexió,
més que no pas d’acció,
homes de títols engendrats
per la història i criats en la ficció.

L’admirat professor jubilat
confessa que té un maldecap:
li ragen textos llargs
i sense punts i a part.
Incapaç d’embridar
la copiosa vena narrativa,
deu ser que la vida
pausada i serena, desueta,
ja no li mana descans.
Descansen, per ell,
personatges del passat.


(imatge de Rafael Pérez Mora, coberta del llibre
O cavaller o vençut. El comte d'Espanya, de Rafael Pérez Cabanes)