Les vostres visites, en números

divendres, 25 de gener de 2019

L'hora de la revolta


M’agradaria convertir-me en vent
o que el vent m’absorvís.
Volar, voleiar-ho tot,
revolar, revoltar-me
i revoltar el poble silent.
M’agradaria ser aquest vent
que bufa fort i braveja,
que desconeix el control
i a tot arreu arriba.
Posar-ho tot de cap per avall,
fer net d’una vegada,
bufar-te a l’orella
i ventar el foc latent
abans d’amainar-me
fins a desaparèixer.

dimarts, 15 de gener de 2019

Una vegada nu, al balcó no hi fa nosa

Recollir i tornar a desar durant onze mesos la decoració nadalenca domèstica no és una tasca senzilla. Primer has de determinar el dia que t’imposes com a termini per arremangar-t’hi, passat el qual ja no hi ha excuses (per anar bé, abans de Carnaval). A la mandra que això suposa (no és igual muntar una taula de 20 per a una festa, que desparar-la amb ressaca i escombrar l’endemà al matí) s’hi suma aquella recança de desfer l’encanteri que ens ha fet a tots puerils al voltant del solstici d’hivern.

Quan arriba el dia D, has de recuperar les bosses i capses que tenia assignada cada mercaderia: la bossa de les llums de l’arbre -una vegada has intentat reunir l’entramat en el mínim espai possible amb la destresa que el desembre vinent agrairàs si t'estalvia barallar-te amb nusos de fils que tant et fan sortir de polleguera-, la capsa de les boles, àngels i estrelles (cada any que passa desapareix algun element de forma misteriosa i fa que la resta descansin més amples), la del pessebre, la de la decoració penjant escampada pel menjador...

Fins aquí és relativament fàcil, si bé sempre hi ha alguna peça que es resisteix més a entrar a la capsa corresponent. Per al final de tot deixes l’arbre, el personatge amb més entitat i cos de tot l’elenc. Després de deixar-lo nu, penses que tampoc fa tanta nosa al balcó, davant la temptació d’ajornar el seu confinament fins al cap de setmana vinent. Però no et pots fallar, t’has proposat acabar avui amb aquesta feina. I vinga, branques amunt i vinclades cap al tronc. Tot i esmerçarar-t’hi no aconsegueixes que tornin a la mateixa posició que tenien quan l’arbre va arribar a casa procedent del basar xinès fa dos anys. I no aconsegueixes endevinar el truc amb el qual aconseguia cabre dins la caixa d’un pam d’amplada. Cada any que passa, al traster hi ha més part del tronc sintètic fora la caixa que dins. I això acaba resultant anguniós quan a l’estiu tornes al traster per salvar-ne la pala, el xurro i la senalla de la platja/piscina. I res, que a l’estiu que ve el nostre exemplar d’Abies masjoanis plasticum semblarà que hagi crescut uns centímetres més.

Un cop completada aquesta darrera operació t’envaeix una sensació d’ordre físic, mental i emocional que et farà creure un xic en Marie Kondo. I penses que, ja que a casa teva no hi té res a pelar amb els llibres, la roba i les joguines, almenys amb la parafernàlia nadalenca superaries l’examen. I dels trasters, què n’opina la nipona? Això ja són figues d’un altre paner (força saturat).

dissabte, 12 de gener de 2019

La selfie de l'hivern

Llambregada al mòbil. Són les nou del matí. És hora de llevar-se, però sota el pes del plomissol de l’edredó i el cobrellit que el custodia s’hi està massa bé. A fora, el fred és taxatiu. A més, he pensat que havia de ser condescendent amb els pingüins que havien muntat una festa al menjador i part de la cuina. –Mama, vinga, aixequem-nos!–, repeteix la veueta que tinc de despertador els dissabtes i diumenges. –Xxxxt, parla fluix, que no s’espantin.– I li explico que si els pingüins han vingut a casa nostra vol dir que a dins el llit s’hi està millor. Que podríem provar d’allargar aquest moment. Total, a fora no ens hi espera ningú. És més, si ens aixequem potser els simpàtics intrusos se sentiran amenaçats per la nostra hostil presència. Estan poc habituats a companyies humanes en les seves cerimònies.

–I per on han entrat?– em pregunta. –Per l’eixidiu de la banyera, un a un, anaven saltant dins del vas. Sí, sembla mentida que puguin passar per aquests forats tan petits. Però t’ho asseguro. La prova és que són tots a baix, deuen ser una dotzena. Per on vols que hagin entrat, si no? Jo no he sortit pas del llit en tota la nit per obrir-los la porta! De dins la banyera han anat saltant a fora, han passat per la porta del lavabo, mentre jo feia veure que dormia, i han baixat escales avall. Molt disciplinats, en fila índia, un darrere l’altre, anaven saltironant esglaó per esglaó amb les potes juntes. Ja pots baixar, sigil·losament, i els espies. Jo em quedaré aquí dins uns minuts més... –No, no, jo baixo darrere teu.

Com en tota negociació matinal de cap de setmana, ella acaba imposant-se i decidim començar el dia. Sortim de la cambra després de fer aquell bot necessari per no estiregassar massa el moment de trànsit entre l’escalfor intrauterina tan apreciada un dissabte al matí i el clima inhòspit de l’habitació amb la calefacció sota mínims –ja se sap: no és recomanable dormir amb gaire calor, ni per a la salut ni per a la butxaca. Al menjador, fem una ullada a banda i banda i no hi veiem ningú. Coi, ens han sentit i han marxat; quina llàstima! I això que jo ja pensava en fer-nos una selfie ben representativa de l’hivern. Hem obert la porta de la nevera amb certa precaució. Però no hi havia ni un sol pingüí (per dins he respirat alleujada, perquè m’hauria fet certa angúnia que unes plomes curtes haguessin entrat en contacte amb la meitat del seitan que guardo dins d’un bol sense tapa o l’extrem encetat de la llonganissa). He aprofitat per treure’n la llet de civada i he preparat les primeres tasses del dia. Avui, fumejants.   

dimecres, 2 de gener de 2019

Uns Reis sense LOL

Estimada Agnès,


Sabem que t’has portat tan bé com has sabut. I per això comprovaràs que hem estat generosos. És difícil complaure tots els nens i nenes del món amb tots els vostres desitjos, però som prou mags per aconseguir emocionar-vos cada any i fer-vos feliços, com diuen els grans. Tot i això, volem escriure’t aquesta carta per explicar-te per què no trobaràs entre els regals de casa teva la LOL Surprise. No et decebis. No ens agraden aquelles joguines que malmeten tant aquell espai tan gran on convius amb altres persones, animals i plantes que els adults anomenen medi ambient.



Sabem que t’agrada anar a la platja i quedar-t’hi llargues estones observant el curs impredictible de les onades i els bancs de peixos. Doncs si el món continua consumint la mateixa quantitat de plàstic que avui, quan tinguis l’edat de la teva mare, el 2050, als oceans hi haurà més plàstics que peixos! Te’ls imagines flotant entre les onades?

El novembre passat van trobar una balena morta en una illa d’Indonèsia, a l’altra banda del planeta, amb més de mil plàstics a l’estómac! I no és d’estranyar: cada any uns vuit milions de tones de plàstics van a parar al mar que tant t’atrau (és difícil d’imaginar quan tot just saps comptar fins a cent). I això suposa una greu amenaça per a la fauna i la flora marines. Almenys mil exemplars de tortugues com la Poppy, per exemple, moren cada any per ingerir residus plàstics o quedar-s’hi atrapades, fins a un milió d’aus i 100.000 mamífers marins! 

Els plàstics, doncs, són l’enemic número u del mar. I per això evitem regalar joguines que produeixen tan residu d’aquest tipus, com LOL Surprise. És massa elevat el cost d’un instant de satisfacció que genera l’expectativa creada per les sorpreses que contenen set capes de plàstic d’un sol ús. Cada vegada que has obert una bola d’aquestes per descobrir-hi la mini nina de 4,5 centímetres que s’hi amaga, no has vist mai la quantitat de plàstic que se’n va a les escombraries, que de mini no en té res? La nina mínima, el màxim residu. Arreu del món occidental s’han comprat cada any milions de LOL des de fa dos anys. Costa fer-se una idea de la immensitat de plàstic que se n’ha llençat. 

Per això preferim que facis les millors fotos de la teva vida amb la càmera que t’hem portat i que pots dur a tot arreu (fins i tot sota l’aigua cristal·lina de Cambrils i enxampar algun peixet!), et posis el davantal que ens vas demanar per ajudar la mare a cuinar aquells sopars tan deliciosos, et calcis amb les botes de la Pantera Rosa i trepitgis ben fort tot allò que se’t posi davant, muntis el planeta Terra que trobaràs en trencaclosques de dins el maletí i juguis amb els clicks amb què faràs créixer la família de Playmobil. 
 
Confiant en què la teva comprensió ens ajudarà a fer un món millor (els infants sou l’esperança d’aquesta ingent tasca) i convençuts que ens sabràs entendre, t’enviem els millors desitjos des de l’Orient per a un 2019 de màgia, diversió i tot l’amor que et mereixes,




Melcior, Gaspar i Baltasar
5 de gener de 2019

dilluns, 24 de desembre de 2018

Ballen els estels

La nit de Nadal ballen els estels, perquè és la festa major del cel, diu el refranyer... I des d’aquí ens embadalim amb l’espectacle i desistim de destriar el component màgic del nostàlgic. El director d’orquestra està juganer i sap com fer presents els que no hi són. Els estels ballen. I des d’aquí assaborim cada espurna que es desprèn d’aquesta dansa sobre nostre. 



dijous, 4 d’octubre de 2018

Li posarem de nom Victorina i serà una mestra republicana


Què és una donassa? Pot ser una dona corpulenta; una dona que es fa mirar; una catalana important en la cultura dels segles XIX i XX, si manllevem el terme de Marta Pessarrodona... Per a mi és algú que excel·leix professionalment fins a deixar un llegat notable a la comunitat (qui diu comunitat, diu país) i, alhora, és capaç d’escriure un guió vital de pel·lícula en allò que la fa dona malgrat restar a l’ombra de la història. Avui m’estreno en aquest mitjà (diari Ara) batejant la secció ("Feliçment, dones") amb un homenatge personal a una donassa per excel·lència, Maria Aurèlia Capmany, de qui enguany es commemora el centenari del naixement. Autora de la novel·la Feliçment, jo sóc una dona (1969), també havia expressat que ella se sentia "feliçment, dona". Em retorna a la ment llegint Chimamanda Ngozi Adichie, que s’autopresenta com a "feminista feliç". En el seu best-seller Tothom hauria de ser feminista (2016), l’autora nigeriana hi explica que mentre promocionava la seva primera novel·la, un periodista la va aconsellar que no es presentés com una feminista, ja que aquestes són dones infelices perquè no poden trobar marit.   

Però avui no és d’elles de qui parlaré. M’imagino una lleidatana de protagonista. Si hagués d’ordir-ne jo el guió, la situaria en la seva joventut a cavall dels segles XIX i XX. Li posarem de nom Victorina. Establerta a Corbins, després d’una temporada a Barcelona, fem que sigui pianista i mestra i s’enamori d’un jove, que es convertirà en un reputat pedagog, amb qui comparteix ideals republicans. Aquí hi queda bé que junts fundin la primera Escola Nova Catalana de Lleida, el Liceu Escolar, d’iniciativa privada laica i fonamentat sobre els principis de la igualtat, la llibertat, l’ajuda mútua i el saber compartit. Al cap de pocs anys, sensibilitzada amb la necessitat de combatre l’analfabetisme femení, ella dirigirà un nou centre només per a nenes que beurà també de criteris pedagògics moderns. Més endavant, unificaran en un únic edifici els dos col·legis. Mentrestant, la Victorina tindrà fins a nou fills, dels quals en veurà morir quatre. Amb un esperit de renovació pedagògica constant, ella i el seu marit decideixen viatjar a Noruega per impregnar-se de noves experiències –un apunt que hi queda molt modern–. Però, en tot guió necessitem algun gir inesperat: imaginem-nos que ell cau greument malalt i mor durant el viatge. El 1920, amb 37 anys, ella enviuda amb cinc fills a càrrec i una escola de mig miler d’alumnes (ens excedim en dramatisme?). Millor que fem deixar-li la direcció dels centres –bé, la de l’escola masculina ja no li ho permet la legislació per la seva condició de dona–... El 1937, avions feixistes bombardejaran Lleida, amb el Liceu Escolar entre els seus blancs, i hi perdran la vida prop d’una cinquantena d’infants, entre d’altres. Ara toca que una Victorina sobrepassada per aital drama humà, decideixi abandonar la ciutat. Un temps més tard, el 1939, s’exiliarà a Mèxic, on acabarà de passar els seus últims 23 anys.       

El 2 de novembre, com cada any, Lleida commemorarà el 81è aniversari del bombardeig, la barbàrie més colossal que patiria la capital del Segrià i un dels atacs més cruents de la Guerra Civil espanyola. Com que la Paeria encara no té clar el format de l’acte d’enguany proposo recordar especialment la figura d’aquesta donassa. Perquè Victorina Vila (1883-1962) no és un producte de Netflix, sinó que, malgrat tot, també feliçment, ella va ser una dona. I l’Escola Nova que va morir sota una bomba li devia part de la seva història.


(article publicat al diari Ara, suplement Terres de Lleida, del 26/09/2018)

diumenge, 15 de juliol de 2018

Tancat per vacances

“A fora, l’empedrat alena foc,/ el temps s’empereseix, en l’aire brunzen/ els mosquits de la sang –la bèstia pesa./ Tot això és –com dir-ho–/ calent i gras i regala suor”, escrivia el 1963 Joan Vinyoli.

Saps que hi ets quan t’estressa l’agenda de sopars i concerts que t’han d’omplir les vetllades. Quan tens més temps per fer l’esport que has deixat de banda, però et festeja el tedi més profund, propi de la hibernació dels homoterms. Talment com hiberna l’anhelada República enterrada sota el groc abrusador i les formes orfes de fons. Quan hi ha menys dies que llonganisses (i més fruita, i més rentadores i dutxes, i més debats estèrils). I escoltes The Mentres cantant per a tu “... et dutxes sense roba per esbandir els plors, i et llences a la piscina sense aigua ni clor”. Quan la xica et pregunta, amb la màxima bonhomia, si es pot fer pipí al mar, en el precís instant en què t’ha absorbit la lectura i has aconseguit la impossible postura de la felicitat damunt la tovallola. Quan t’inventes brosses imaginàries dins de l’ull el dia que has d’entregar l’infant al seu pare i sents la fiblada dels set eterns dies amb la seva absència. Quan tens més disponibilitat per fer aquells encàrrecs que arrossegues de fa temps i et topes amb el gasiu rètol d'Horari d’estiu o amb l’implacable Tancat per vacances. Quan la notícia més original és que els termòmetres pugen i ens toca surfejar onades de foc. 

Saps que hi ets quan t’encarreguen l’article del mes en el moment en què la inspiració també ha fet les maletes. I sents l’autocomplaença de ser conscient que segurament aquestes línies lleugeres seran llegides enmig de la provisionalitat i el tantsemenfotisme de l’època.  Així llisquen els dies de calor fins que t’adones que les teves vacances (no les dels altres) duren menys que l’aigua estancada en un forat cavat a la sorra amb una pala de joguina. Però saps que és un miratge, aquell parèntesi efímer que el setembre posarà a dormir per desvetllar-te a tu.

(article publicat a www.7accents.cat el 12/07/2018)