Les vostres visites, en números

divendres, 30 de març de 2018

Ensenya’m fotos d’aquesta gent

–Agafa el mòbil i ensenya’m fotos dels homes i les dones que han ficat a la presó.
–¿Eh?
–Que m’ensenyis fotos d’aquesta gent!
Merda, ha tornat a passar. És clar, no és sorda, i ha sentit la ràdio del cotxe de tornada a casa. Se m’acut una solució petitprincipesca: poso presó a imatges de Google i li dic:
–Mira, això són uns barrots. Totes aquestes persones innocents, que ja sumen nou, són darrere. Per això ens manifestem tants catalans dia sí, dia també.
–I quan els deixaran tornar a casa?
–...

Com fer capir a una ment encara neta i sana el que estem vivint com a catalans? “Han passat coses difícils d’entendre i d’explicar”, expressava amb profunda resignació Clara Ponsatí dissabte en l’entrevista de Laura Rosel per al FAQs. Difícil per algú com ella, encara més per a algú com jo. I, doncs, per a un nen, què coi està passant? 

Quan la revolució era dels somriures, era joliu que la canalla participés dels nostres clams, es lligués estelades al coll i entonés l’"In-inde..." com aquell que arriba sense alè a tocar la paret i crida “Un, dos, tres, salvat!”. Però ara, com assuaugem i traduïm en llenguatge de color rosa la violència institucional i policial d’aquest món punyent a què ens aboquen per blindar-ne els nostres plançons i garantir que creixin incòlumes al país que volem que estimin? A quines argúcies hem de recórrer perquè continuïn pensant que ser pacífics, tolerants, cívics i fer complir el mandat expressat a les urnes és el deure d’una societat i els seus governants?

Jo no vull transmetre odi ni rebuig envers les forces de seguretat, els jutges o l’Estat veí. No vull construir un imaginari de bons i dolents, malgrat l’aniquilació evident de la qual ens escudem. No vull haver de parlar de botxins i congriar ressentiments. Presó, presó, presó. No vull empresonar en aquests conceptes la meva filla. Però ja ho hem normalitzat. Per sopar, avui toca verdura, peix i Soto del Real. Llibertat, llibertat, llibertat. Perquè hi nedi, no hauria de ser normal que la reivindiquem des que ens llevem. 

La detenció de persones que no cometen delictes, la prevaricació vestida amb una toga, les agressions policials a ciutadans que es concentren pacíficament, la judicialització de la política i la politització de la judicatura, el silenci de l’esquerra espanyola, còmplice de la ignomínia, la covardia d’aquells que haurien de liderar la República... fan inintel·ligible la realitat per a un adulta com jo. Com puc veure’m capaç de parlar a una marreca del que està passant a casa nostra? Potser algú és del parer que els nens han de quedar al marge de l’actualitat. Si algú sap com fer-ho, que m’ho expliqui. O potser hem d’escoltar-los més a ells. Parafrasejant Antoine de Saint-Exupéry, les persones grans no entenem mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver de donar sempre explicacions i més explicacions.

(article publicat a www.7accents.cat el 29/03/2018)

dissabte, 17 de març de 2018

La copa de més





Buides la copa
i bandeges el passat,
rius i fas riure.

Poses a dormir
l’home ponderat que ets;
desvetlles el nen.

Disert, seductor,
d’allò fútil fas tesis.
Somnis de demà.

Llibertat




Ni mitges tintes,
ni aigua al vi no vols.
Ja has patit prou.

Va fer-se de nit
i cal que surti el sol,
en to mishimesc.

Llibertat de ser,
clau de volta de l’amor.
Fes-vos el favor.

divendres, 16 de març de 2018

Ficció




Àvid d’escriure,
improvises al teclat.
Perboques l’ego.

Creus vèncer el blanc,
apresses les pulsacions;
qui llegirà què?

No ho oblidis:
per norma, només ficció,
vara del lector.

dissabte, 24 de febrer de 2018

Una República en què es pugui dir tot

Jo vull una República en què puguem tornar a gaudir de llibertat d’expressió, un bé tan preuat com amenaçat en aquest territori en què encara ens trobem segrestats, que ho tenyeix tot de negre banús. Estem retrocedint en el temps a velocitat de creuer. Tornem a aquella Espanya prèvia al 1931 que descrivia Josep Maria de Sagarra pocs dies després que Francesc Macià proclamés la República Catalana: “hi havia un tabú invencible, una babarota transcendental i sublim que il·luminava les puntes dels sabres de la policia i la tinta carregada de mosques dels criminalistes del país. Dir el que un sentia francament d’un determinat personatge era acompanyar el clatell a la guillotina, era allò que els economistes en diuen una temeritat”.

imatge de kractivist.wordpress.com

Les notícies que posen de manifest com es tenalla aquest dret fonamental a l’estat espanyol s’estalonen unes amb les altres d’uns dies i unes hores ençà. La censura d’una obra artística a la fira Arco de Madrid que denunciava l’existència de presos polítics; la condemna a tres anys i mig de presó al raper Valtonyc per injúries a la Corona; el segrest d’un llibre que vincula un exalcalde del PP al narcotràfic gallec, o la #TwitQuisición, amb què Twitter elimina seguidors reals de determinats personatges que representen una nosa, com l’analista política Beatriz Talegón, en són alguns exemples. I en vindran més. La mateixa Talegón adverteix que s’està preparant un estat d’excepció i podria ser que l’equip de M. Rajoy acabi per controlar les xarxes socials. 

Fins i tot des de l’Església s’emplaça els feligresos a practicar l’autocensura! El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, proposava fa pocs dies un dejuni de xarxes socials durant la Quaresma: “les notícies deixem-les per als mitjans de comunicació”, recomanava en una carta dominical. Quin disbarat!

Tota persona té dret a la llibertat d’expressió i es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme. Ho diuen l’article 11 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea i l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans. Aquests drets no poden restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia, i la llei respectarà el pluralisme de la societat, afegeix l’article 20 de la Constitució espanyola (sense comentaris).

I malgrat això, encara avui un marrec de vuit anys aconsella al seu pare guionista que es contingui: “No, papa, això no ho diguis, que et ficaran a la presó”. Jair Domínguez lamenta en una entrevista de l’Associació Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) que s’hagin carregat l’esperit màgic d’un infant. “Un nen ho ha de voler dir tot”. Hem de demostrar a les noves generacions que es pot fer perquè si no, “quina societat d’esclaus mentals estem creant?”.

La República Catalana ens ha de servir també per superar aquests tics dictatorials, fer créixer esperits lliures, deslliurar-nos d’aquests fantasmes i tornar a respirar. Els nens han de madurar en un país on es digui, s’escrigui, es canti i es faci l’art que ens plagui. Imagino el dia en què, com ho feia Sagarra el 23 d’abril del 1931, ho celebrarem: “hi ha tantes coses a dir, aquest dret de tirar al dret sense contemplacions ens ha vingut tan de sobte, que tot plegat té un aire vidriós i al•lucinant de somni”.

(article publicat a www.7accents.cat el 22/02/2018)

divendres, 19 de gener de 2018

El #JoTambé no és normal

El món és ple de caputxetes vermelles. Però també de llops. Llops amb pell de xai. Durant el 2017 s’ha començat a popularitzar la campanya #JoTambé (#MeToo) per denunciar l’assetjament i els abusos sexuals. Un tipus de violència masclista és la psicològica, la més subtil, la més invisible i difícil de provar, però la que pot derivar en pitjors conseqüències si la víctima no és prou forta. I també hi hem de dir prou, dins i fora les xarxes.

 A vegades és un cúmul de petites pedres a la sabata que acaba llagant el peu i impossibilitant el caminar. Moltes ens resistim a denunciar-ho públicament, perquè a ningú li agrada exposar les pròpies debilitats. Fins que una pren consciència que la debilitat no és seva, sinó del llop, que, paradoxalment, és un individu insegur i amb capacitat empàtica zero. Algú encantador al principi, però cada cop més transparentment fatxenda, xantatgista, sense autocrítica i obsessivament crític amb els altres, que no es penedeix de res, perquè té la raó absoluta, insensible i, a vegades, fins i tot cruel amb els animals domèstics. Aquest és un perfil identificat pels psicòlegs.

No necessitem caçadors, sinó més caputxetes que cada dia treguin a la llum aquesta miserable xacra i més pressió social per esmussar ullals. Un mirall, tot i que distorsionat, de la realitat són les dades oficials: de gener a novembre del 2017 (la informació més actualitzada de què disposa l’Institut Català de les Dones), la línia telefònica d’atenció a les víctimes de violència masclista al nostre país va rebre 8.974 trucades per maltractaments psicològics, que representen el 99,8 per cent del total! Poca broma. Aproximadament el 40 per cent eren dones d’entre 31 i 40 anys i la majoria, de l’àmbit metropolità.

En una comarca poc densament poblada com la meva, el Solsonès, durant l’any passat 14 persones van trucar a la porta del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD), de les quals la meitat ho van fer per sentir-se agredides (només) psicològicament –majoritàriament, quan la violència puja un esglaó continua havent-hi també aquest estadi, tot i que l’etiqueta passa a ser una altra. Però aquí no hi són totes comptades: altres víctimes no arriben al SIAD, tal com constaten professionals d’aquest àmbit. 

Aquest article va sobre l’experiència de moltes. De massa. I la de moltes altres que ho viuen en silenci, sense engruixir estadístiques. Mentrestant, els llops continuen impunes, sense ser jutjats (o no per això). Perquè és una violència normalitzada, present des que existeix la vida en parella. “Jo no m’hi poso, perquè a mi no m’ha fet res”, he sentit en alguna ocasió. Quina estocada a la dignitat de l’espècie! No m’imagino un comentari així per referir-se a un violador, un lladre o un criminal de qualsevol altra índole.  

Però no és normal. “Pren-te la pastilleta i a dormir”, “el que fas és patètic”, “que no t’enviï missatges no ho decideixes tu”, “aviat tindràs una marca per tota la teva vida”, “estàs sola”, “més avall no pots caure”... Col·leccionar whatsapps viperins i amenaces d’aquest tipus, fins i tot quan hem fugit, i sentir la llosa del control sobre la vida que només ens pertany a nosaltres mateixes no és normal. No ho és que a algunes se’ns acceleri el pols cada vegada que sentim el so d’un missatge al mòbil. Tampoc no és normal haver de lluitar contra intents d’aïllament del nostre entorn a través de la manipulació i les mentides subreptícies. No hauria de ser normal sentir por.

Parafrasejant Oprah Winfrey en el seu històric discurs als darrers Globus d’Or, “el temps de callar ha acabat”. “Fins aquí hem arribat”. Ja va sent hora que les campanyes institucionals deixin de focalitzar-se en la víctima, que no ho seria si no hi hagués un agressor. Es destinen recursos a pal·liar el mal infligit, però convé amb urgència que institucionalment, educativament i socialment hi hagi un rebuig clar i explícit de tot indici de maltractament, per subtil que sigui, per posar el peu a la gola dels llops i perquè deixin de seduir ningú, fins i tot disfressats amb pell de xai. Algun dia hem de poder viralitzar el #JoTampoc.  

(article publicat a www.7accents.cat el 18/01/2018)

divendres, 15 de desembre de 2017

Sense alè

Molta fe sense fre. Unes eleccions a les portes de Nadal imposades pel veí. Dos blocs i una bilateralitat impossible. El drama de la unilateralitat subjugada. Programes electorals amb més redactors que lectors. Ingent ingerència judicial i molt poca justícia. Campanya insulsament convencional en un context polític totalment anòmal, amb ovelles que el dia 25 no seran al seu corral. Caps de llista que no hi poden ser, un entre reixes i un altre a l’exili. Empresonaments desentenimentats que mentalitzen moltes ments. Policies que visiten museus de nit per males arts i que retiren inofensius llaços i cartells mentre continuen campant els apologetes de l’odi. Enquestes paoroses que ens tenen amb l’ai al cor a un poble desencisat, amb les reserves d’alè exhaurides –malgrat la demostració de força de Brussel·les. Massa periodistes sense fer periodisme. I bon periodisme censurat i expedientat.

Una tardor més groga que mai, però també qui-sap-lo rojigualda i taronja. Una participació que s’augura rècord a un joc sense instruccions clares, i potser trucat, i de premi sorpresa (una ruleta russa?). Presidenciables en una cursa per autoadjudicar-se la presidència més legítima en un escenari que ja van despullar de tota legitimitat(escudant-se en el “dura lex, sed lex”). Una presidenciable a qui la demoscòpia cada dia li atansa més el tractament de Molt Honorable i el cognom de la qual en castellà significa “persona que viu en una casa aliena, a costa o a l’empara del seu amo”. Un govern nat en una establia. Fum, fum, fum.

Avui no tenia per cor d’escriure o divagar sobre res que fes tuf polític, ni de colors, ni de pàtries i apàtrides. Però quan allò surreal perilla massa de convertir-se en real pot provocar reaccions tan estranyes com la situació mateixa que viu aquest país. Un país que aspira a començar de cap i de nou a empentes i rodolons, propulsat per cops de guió imprevisibles. Qui dirà més gran mentida? Fum, fum, fum.

(article publicat a www.7accents.cat el 14/12/2017)