Les vostres visites, en números

dimecres, 27 de novembre de 2019

Sempre a 30 graus

La vida ens envia senyals inequívocs del pas del temps. Ens avisa que ens fem grans. I el cotxe que estrenàvem quan ens havíem de menjar el món i ens semblava que ens regalava autonomia, arriba un dia que es converteix en un sac foradat. I li hem agafat carinyo, perquè els anys fan això -amb les persones, els animals i... els cotxes que ens proporcionen llibertat. Però arriba el dia que no ens queda més remei que pensar en la seva jubilació i fer números.

Igualment ens recorda que ja tenim una edat la rentadora. La meva va estrenar pis al mateix moment que ho vaig fer jo quan vaig emancipar-me. Ho vam celebrar conjuntament. Va endur-se totes les restes de les celebracions amb amics i familiars. I des d’aleshores, ja fa tretze anys, ha viscut les meves penes i glòries: ha esborrat taques de rímel aigualit entre llàgrimes de les coixineres, ha tornat al color original bodis de nadó emmerdats fins dalt, literalment, i ha fet desparèixer taques de vi de les estovalles. A vegades amb el programa intensiu, a vegades amb el més delicat, però sempre a 30 graus; i sempre ens hem entès. Fins que ha arribat el temut dia de l’obsolescència anunciada per un tambor a punt d’enlairar-se com el Saturn 5 de la NASA. Tornem a fer números.

L’altre dia va dir prou l’ordinador amb qui tantes hores, disquisicions, terminis i pàgines havia compartit. I sense cap altra opció va imperar la necessitat de fer el salt a la preuada màquina i canviar de company de viatge. Mentrestant, es va emmagrint el compte, amb el qual més i més equilibrismes hem de fer a mesura que envellim. I, per això, tot i l’edat, cal no perdre mai la forma.

divendres, 1 de novembre de 2019

La música que ens ressona

Les dones superem lleugerament els homes en assistència a concerts i espectacles. I, en canvi, encara ens trobem en una condició d’inferioritat pel que fa a la presència als escenaris. Ho posen de manifest els números que comencen a recollir diversos estudis. I diria que el propi públic femení no n’és conscient. Per això són útils iniciatives com el cicle Cultura amb nom de dona, per exemple, que a Solsona organitza a la tardor el Grup de Gèneres del Solsonès. En la primera sessió enguany s’ha projectat Las que faltaban (2018), un documental del grup Mafalda que denuncia la infrarepresentació de dones en l’escena musical.

Preguntem-nos per què no estem acostumats a veure bandes femenines o a gaudir de dones instrumentistes. No és pas perquè no existeixin! Fa dos anys a l’exposició «D’ones: (R)evolució de les dones en la música», al Palau Robert, s’hi mostraven 1.000 compositores, cantants i músiques del panorama actual. Per tant, que no ens venguin la moto els programadors: de dones artistes n’hi ha per parar un tren. El problema és la manca de voluntat política i empresarial, que les invisibilitza.

Malgrat tot, bufen nous vents, i això també s’ha de dir. Mai hi havia hagut tantes dones fent música, i alguns festivals han de servir d’exemple, com el Sónar i el Primavera Sound, que han assolit la paritat d’artistes en l’última edició, o la 22a Fira Mediterrània de Manresa, que s’hi ha acostat. També cal que es donin a conèixer casos d’èxit que haurien de convertir-se en referents per a nenes i joves que es vulguin dedicar a aquest món.

En l’últim Mercat de Música Viva de Vic s’ha reconegut amb el premi Puig-Porret la  bellpugenca Núria Andorrà pel projecte interdisciplinari Constel·lacions. Parlem d’una percussionista que ha treballat amb l’enorme Carles Santos, és professora a l’ESMUC, condueix tallers per tot Europa i és la directora artística del MontMusic Festival. Ella ha trencat motlles. Els professors l’advertien que pel fet de ser nena, o dona, s’havia d’esforçar el doble. A l’hora de liderar un grup de percussionistes, també s’havia sentit dir que cap home no es deixaria manar per una dona a l’escenari. I això, és clar, empetiteix. «Tan fina que ets, i amb quina agressivitat toques la percussió» és una reflexió estereotipada que també s’ha empassat, alhora que ha hagut de demostrar que amb pits i ovaris no només es poden tocar instruments com el violí o el piano. S’ha de respirar fons, llaurar fondo i «confiar que faràs allò que et proposis». No nega que ha hagut d’esquivar molts entrebancs al llarg de la vida. «Però sempre trobo la igualtat quan pujo a l’escenari i tinc la sort de compartir-lo de manera còmoda» amb artistes d’ambdós gèneres, segons conclou satisfeta i amb aplom.


Núria Andorrà, a més, busca un llenguatge propi, apartat dels grans públics. «Quan decideixes tancar l’angle saps que et costarà més obrir portes, però no he cedit, perquè faig la música que a mi em ressona i em fa aixecar cada matí per continuar». Per això, cada petita victòria, com el Puig-Porret o tenir un festival que funciona i omple la sala amb un públic interessat en aquell estil de música, la compensen. Com a programadora, la fa sentir feliç constatar que, «sense buscar-la, la paritat sorgeix espontàniament», gràcies a la diversitat d’artistes que té a la llista. La Núria recorda una època en què només actuava envoltada d’homes. Ara cada vegada es repeteixen més les actuacions en què elles són majoria.

A cavall de Barcelona i Palautordera, Núria Andorrà de Bellpuig només en manté les arrels i hi torna per veure la família. Professionalment, reconeix que li costa trobar un espai a les Terres de Lleida pel seu estil de música, si bé se l’ha pogut escoltar en alguna ocasió amb el col·lectiu Free’t i a L’Intèrpret. Tot i això li agradaria trepitjar més sovint els escenaris ponentins. Ella llença el guant sense perdre la candidesa: «A veure si algun dia s’arrisquen a programar-me».


(article publicat al diari Ara Terres de Lleida del 29/10/2019. Foto del festival Artacts)

dimecres, 4 de setembre de 2019

Fotos que no veiem al Visa

Un nen corre descalç sobre llambordins purulents decorats amb vidres trencats, excrements i orins. Un altre marrec ruixa vivaçment el carrer (i els cotxes que hi circulen) amb una mànega descontrolada. Una anciana revisa una nevera que algú ha abandonat a la intempèrie per donar-li nova llar. Un jove condueix animosament un microcotxe amb una mà al volant i l’altra fora la finestreta sostenint una taula que juga a fer equilibris sobre el petit sostre. Ho fa tranquil de saber que per aquests carrers estrets i costeruts, d’habitatges encofurnats amb la roba estesa a fora, no es creuarà amb cap gendarme. Una butaca amb molta vida al damunt resta abandonada sobre la calçada.




Són escenaris del barri de Sant Jaume de Perpinyà, on conviuen gitanos (que parlen català) i magrebins, un dels més pobres del país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. No en veiem fotos al Visa pour l’Image, que fins al 15 de setembre portarà centenars de visitants a passejar per aquest microcosmos. Com tampoc en veiem del procés i dels presos polítics catalans, els veïns del sud. 

De 25 exposicions que reivindiquen la llibertat de premsa al món, ni una fa parada a realitats que se’ns mengen i que fan enrojolar l’Estat del benestar francès i la democràcia espanyola. Hi veiem treballs de bona part dels millors fotoperiodistes. Però no hi són tots. No hi és tot el que no podem deixar de denunciar. Una oportunitat perduda en aquesta finestra internacional. Una llàstima (tot i que hi tornarem. Sempre hi tornem).

dilluns, 2 de setembre de 2019

De platges i piscines immorals

S. recorda el dia que, de ben jove, va llogar un patí de pedals amb tobogan amb una amiga per endinsar-se a la mar. Envoltada d’aigua, peixos i posidònia, es va sentir segura per alliberar-se de la part superior del biquini. Sense adonar-se’n, van pedalar durant una hora i, a resultes de l’experiència, va acabar amb els pits socarrimats durant quinze dies i mudant la pell com les serps. Des d’aleshores, les seves metes no han tornat a veure el sol. Així em justifica S., irònicament, el perquè no practica el topless, a banda d’admetre que la vergonya li ho impedeix. És una del reguitzell de dones a qui he enquestat per fer-me una idea del que passa amb el topless. Perquè és una realitat que cada estiu es veuen menys pits femenins descoberts a les platges. No cal dir que a les piscines, al nostre país, el topless és un anglicisme encara més exòtic, malgrat que la campanya de Mugrons Lliures hagi posat el debat damunt la taula per aconseguir que els equipaments públics aixequin el veto a aquesta pràctica i abolir una discriminació de gènere evident. 

Amb motiu del Dia Internacional del Topless, que es commemora el 25 d’agost, pels carrers de Manhattan s’han deixat veure dones amb el tors nu per reclamar el seu dret a treure’s la samarreta igual com ho fan els homes sense por de ser multades. «Per què l’home pot ensenyar el pit i la dona, no?», és el que es qüestiona allà i aquí. És el que va plantejar fa deu anys el moviment feminista suec Bara Bröst (Pit despullat) i que va aconseguir canviar les normes de les piscines públiques de Malmö. És la mateixa pregunta que el 1964 hi havia darrere de la reivindicació del monokini, el primer banyador que deixava els pits a l’aire.

A Dones que surten del paper, d’Elena Yeste i Francesc Canosa, s’hi recull un article publicat per Irene Polo el 1930 sota el títol «La platja de fa 30 anys». Hi relatava com la platja barcelonina era declarada «immoral» per part dels nostàlgics supervivents del segle XIX que preferien les banyistes enfaixades i «vestides de cap a peus», que només ensenyaven mig braç i mitja cama. Als anys trenta molts denunciaven la impudor de l’ús del mallot per «la presumpció descarada de les dones que incita els homes als mals pensaments». Ves que en les normes que encara neden a les piscines públiques avui no hi hagi reminiscències d’aquella moral ultramuntana.

Entre les dones consultades dins el meu cercle, n’hi ha que a la platja o al riu es treuen la part de dalt del biquini (només quan s’hi senten còmodes o si l’estat d’ànim hi acompanya) i n’hi ha que no a parts iguals. La immensa majoria de les que es destapen ho fan per qüestions estètiques, per evitar marques del bronzejat. Entre les que prenen el sol amb les dues peces, alguna ho fa per motius de salut i tota la resta, per la motxilla cultural patriarcal que carreguem a l’esquena. A M. fins i tot li agradaria fer topless, però se’n sent incapaç! Cap de les dones amb qui he parlat es planteja fer topless a la piscina. Però cap d’elles tampoc no concep la prohibició de fer-ho per motius de gènere. L’alliberament de la dona va molt més enllà dels mugrons descoberts. Però sí que va de la igualtat de drets, de poder decidir i de deixar enrere la cosificació del cos femení a l’espai públic. Perquè avui discriminar sí que és immoral.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 28 d'agost de 2019. Foto de la revista Life del 'monokini', creat el 1964)

dissabte, 3 d’agost de 2019

Oblidar per recordar

Tornar al passat és impossible. I sort n’hi ha quan la memòria ens evoca misèria. Però comprendre d’on venim i les rèmores que arrosseguem d’aquells que ens han precedit és un exercici útil per avançar. Malgrat la basarda que provoca.

Teresa Ibars ho fa magistralment a Atles de l'oblit (Pagès Editors, 2019) amb una literatura com feia molt temps que no palpava. La mandra inicial que desperta endinsar-se en uns paisatges naturals, culturals i socials aparentment rònecs, i ignots per a molts a qui el Baix Segre ens queda lluny, dona pas a una lectura progressivament atiada per la set que ens genera una capacitat descriptiva planiana.

Quina fotografia més exacta ens regala d’un bocí del far west català i la seva gent d’una època que segurament voldríem més remota del que és! Quins homenatges més tendres que s’hi incardinen -jo em quedo amb el de l’exèrcit de formigues, les padrines, àvies i besàvies, que lluitaven per donar vida, que “de tan poca atenció que van rebre i encara reben, han passat silenciosament i de manera anònima pel nostre entorn”! I quedem atrapats en aquests mapes de l’oblit, gràcies al record viu que encara crema dins l’autora malgrat la seva fugida.

Els atles són col·leccions de mapes. Però també em ve a la ment la imatge de l'escultura més coneguda d'Atles, el tità a qui Zeus va castigar a sostenir el cel i la terra damunt les espatlles. I és que el món del passat també pesa. I molt! (prou que n'és conscient la Teresa historiadora i arxivera).

dissabte, 13 de juliol de 2019

Salabror

A les dutxes de la platja, el llindar que separa la salabror i el moment intemporani de la vida real i asèptica, ella es dona pressa per vestir-se; mentre ell, que ha romàs assegut en un banc sota l’ombra d’una magnòlia propera qui-sap-l’estona, tot esperant el delit d’ella de tenir un tast de mar, pronuncia en veu alta l’observació que l’experiència ha estat curta. 

Ella en deu tenir quaranta i pocs; ell ronda la setantena. La pell marmòria de la noia, el look d’explorador de qui l’espera i el seu català delaten la seva procedència de l’interior. “Home...”, diu ella, i fa tocar l’ase tot insinuant que li sap greu fer-lo esperar. “Jo estic la mar de bé, aquí! Torna-hi, si vols”, li respon ell. El seu tarannà despreocupat, sol·lícit per damunt de tot, i feliç em resulta familiar, m’és una fiblada. “Que no, papa, ja està bé. A més, no porto crema”. 

I jo, que sí que vaig arrebossada de protecció solar (i sorra de passar-me mig matí a l’obra construint fortificacions, murs i fossats), pagaria per posar-me a la pell d’ella, per uns instants. I els diria que tant de bo puguin fruir-ne durant molts anys. 

Mentre deixem la platja enrere i les vides que hi fan parada, em sobrevé aquella malenconia humida, que sol acabar expulsant alguna llàgrima. És una tristesa benvinguda, que s’esvaneix ràpidament, tot i que sempre torna. Deu ser així com he de recordar que ara fa vuit anys va marxar. Ell, a qui no li agradava passar per la dutxa de la platja per retenir la salabror sobre la pell i beneficiar-se dels seus poders curatius. 

dimecres, 26 de juny de 2019

Una vida traduïda en literatura

Si hi ha dones que es fan estimar són les àvies. Jo en vaig conèixer dues que en la seva joventut ignoraven bona part de la realitat i sovint no van voler veure; i, ja de grans, els costava explicar el que van viure, i encara més el que no van veure d’allò que jo hauria volgut conèixer, i no només llegir. Per això m’hauria agradat tenir una àvia com ella, que hagués viscut allò que jo no podria ni imaginar-me en deu vides. Compartir amb ella converses sobre el seu feminisme, socialisme i catalanisme, la d’una dona revolucionària que m’hagués parlat d’història, de periodisme i, en definitiva, de la vida.

L’Any Teresa Pàmies, amb motiu del centenari del naixement de la militant, periodista i escriptora balaguerina, ens ha de servir a moltes generacions, especialment les més joves, per rellegir-la. I tenim la sort, tots els que no la vam conèixer, que la seva vida està tota traduïda en literatura. Perquè Teresa Pàmies, com ella mateixa va escriure, representa una generació que és història, la història de la guerra civil, la de la diàspora espanyola, la de la Segona Guerra Mundial, la de l’exili, que en el seu cas va allargar-se quaranta anys.

A l’àvia Teresa li preguntaria què salvaria del bolxevisme en què l’havien educat i què en llançaria a la foguera; quina va ser la principal lliçó de periodisme que va aprendre a Mèxic; què era allò que la feia tan feliç a Praga, on va romandre deu anys; com s’organitzava la resistència catalana al feixisme. Li demanaria que m’expliqués l’experiència de compartir, amb 16 anys, un míting amb Lluís Companys i Frederica Montseny; que em relatés les peripècies de refugiada a França; que em fes cinc cèntims de la seva estada a la presó a París; que em digués on s’havia sentit més estrangera, encara que acabés defensant la solidaritat dels pobles que van acollir els combatents republicans; que em parlés de com se sentia vigilada pels socials a Barcelona ja de gran; o de com aconseguia no desmoralitzar-se de viure eternament la relació clandestina amb Gregorio López Raimundo, i d’haver de fer de mare i pare.

També li preguntaria si al segle XXI creia que havíem avançat gaire en favor de la igualtat real d’homes i dones. A una dona que havia sortit al carrer tots els primers de maig de la seva vida, li preguntaria si encara veu viable una revolució en contra de la cara més fosca del capitalisme; que m’argumentés si una comunista pot compatibilitzar la seva ideologia amb l’independentisme català. M’hauria agradat que em parlés de cinema, de com s’evadia amb Bertolucci, o de música i els boleros, que a mi em queden tan lluny, i de ràdio, la que va fer a l’estranger i a Barcelona. 

Quantes preguntes es poden fer a una dona viatjada, compromesa, entusiasta, idealista i, alhora, amb els peus a terra amb què neixen les persones d’arrels pageses! Ens haurem de conformar amb els seus llibres, que són més de cinquanta, i amb els actes que s’estan preparant aquest any arreu del país. Passat l’estiu, Balaguer, la ciutat de la qual ella va rebutjar el títol de filla predilecta en considerar que la recepció de distincions personals anava contra els seus principis, té prevista una ruta historicoliterària, una exposició sobre la vida i obra de Teresa Pàmies i diversos espectacles teatrals. Seran un bon pretext per visitar la capital de la Noguera i redescobrir aquesta donassa escoltant aquell “català net” dels lleidatans que ella elogiava i que la feia sentir com a casa. 



(article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 25/06/2019. Foto del míting compartit amb Companys i Montseny a la Monumental de Barcelona el 1937. Arxiu Agustí Centelles)