Les vostres visites, en números

dijous, 7 d’abril de 2022

Com Déu mana

Segons la mitologia grega, ningú no pot fugir del seu destí. El dictamen de les Moires és ineluctable, també quan és l'hora de donar ordres a Tànatos perquè algun mortal arriba a la seva última parada. Això a mi no em fa por per quan el geni alat em vingui a buscar, sinó per les persones del meu voltant que algun dia hagi de vetllar, en principi tan mortals com jo -encara que no s'hagi demostrat. 

Eduard Punset defensava que la mort física tot just és un pas més en la direcció de la vida. I, de fet, no hi ha motiu per témer la nostra. Però sempre arriba el dia en què ens toca quedar-nos al llindar de la mort emocional perquè el dolor ens draga. Arriba el dia que et fa víctima d'aquell tipus d'envestides que, com va escriure Joan Didion parlant del dol, et seguen les cames i t'ofusquen la vista. Aquell dia a partir del qual et submergeixes en una eterna i insomne foscor, que et fa aflorar les pors més pregones. Quan t'adones que el "mai" ha vingut per quedar-se, tal com expressa la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, i que per a la resta de la teva vida viuràs amb les mans esteses per coses que ja no són aquí. A tots ens arriba el moment que necessitem consol, però també un respir entre les últimes parets físiques que compartirem amb aquella persona que se'n va amb un tros de nosaltres. 

I quan això passa és tot un detall no haver de vetllar els nostres difunts en un zulo, un garatge, una xabola o una nau d'un polígon industrial, com passa a municipis petits i mitjans d'arreu del país. Els tanatoris encara són considerats equipaments de tercera, fins i tot amb l'acceptació moral (o el menfotisme) de la població, que sovint creu injustificada la despesa pública en un establiment funerari digne. Per això celebro que Solsona es posi al dia amb unes instal·lacions essencials que alleugen el tràngol dels testimonis d'aquest pas en la direcció de la vida. Si, a més, l'arquitecta Anna Grau ha intentat crear un bosc frondós amb fusta de pi negre que preserva la intimitat de qui necessita plorar i, alhora, li proporciona clarianes per deixar-se bressolar pel sol reparador, no puc estar-hi més a favor. I és tot un detall també disposar d'una sala de cerimònies laiques per celebrar els comiats com Déu mana però sense haver de posar aquest Déu pel mig (sí, sembla mentida que en una capital de comarca no n'hi hagués encara fins ben entrat el nostre segle). 

En moments lúgubres, és d'agrair que no ho sigui l'espai que retindrem a la memòria i les corades fins al darrer dels nostres dies.   

diumenge, 3 d’abril de 2022

Ja no és que les dones gitanes vulguin referents, sinó que es normalitzi el seu accés a professions dignes


La Paquita Domingo no para. M’ha costat qui-sap-lo aconseguir una hora de conversa amb ella. I s’ha fet pregar. Però a les portes del 8 d’abril, Dia Internacional del Poble Gitano, havia d’intentar donar veu a un col·lectiu doblement estigmatitzat. Filla del Pla de l’Aigua, al centre històric de Lleida, criada al so de la rumba i el garrotín, és la presidenta de l’Associació de Dones Gitanes de Ponent, amb unes 150 sòcies, i vicepresidenta de Dona i Salut de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC). Treballa 24 hores al dia els 365 dies de l’any de mediadora civicocomunitària, es dedica a la venda ambulant de confecció de dona, es considera mestressa de casa i encara li queda temps per fer d’àvia de cinc nets (i això que va frenar el ritme fa cinc anys quan, a més, feia d’auxiliar administrativa en una empresa i, alhora, va posar-se a estudiar de nit per accedir a la universitat, fins que va adonar-se que la vida no dona per a tot).

L’objectiu principal d’aquesta lleidatana és fomentar la formació de la romaní, la clau de volta. “Les dones han entès que és una inversió vital de futur per a elles i els seus fills. Les mares ja és molt difícil que ho facin, però la resta s’esforcen a treure’s l’ESO”. I les que no ho fan participen en xerrades i tallers on expliquen les seves experiències i les extremes dificultats que han de superar per arribar a final de mes. La venda ambulant és l’ocupació principal per a la majoria de la població gitana (70%), però es troba immersa en una severa crisi accelerada per les restriccions derivades de la pandèmia. Per això cal estudiar. “A poc a poc fem que les nenes no deixin els estudis”, explica la Paquita Domingo.

Barreres educatives

Li pregunto per les barreres que cal tombar per accedir a l’educació secundària i superior. “Les barreres se les posa una mateixa, perquè l’educació no és una opció, sinó una obligació”. És l’única via per esquivar la misèria absoluta, un trampolí per a la delinqüència. Parlem d’un estadi molt bàsic, aquell en què es desconeix el sostre de vidre, perquè primer cal treure els peus del fang.

El panorama dins la comunitat gitana, però, està canviant: ja no és estrany veure noies de 16 anys que acaben l’ESO i volen continuar estudiant. De mica en mica guanyen presència a la universitat i arreu del país hi ha gitanes economistes, advocades o metgesses. La Paquita Domingo ja no vol referents, sinó que es normalitzi l’accés de la romaní a professions de qualitat.

Antigitanisme

L’antigitanisme empedreït en l’imaginari col·lectiu i la discriminació sistèmica no els ho posen fàcil. Carreguen amb l’estereotip de dones submises i analfabetes. És cert que hi ha codis dins la seva cultura, però “la gitana avui és independent i autònoma”, assegura la presidenta de l’associació que la representa a Lleida. I és que fins i tot se la criminalitza! Domingo ha hagut d’intervenir com a mediadora en casos de dones que se senten assetjades pels vigilants quan compren al supermercat. “La majoria de la societat no és racista. El problema és que els que ho són fan molt difícil la convivència i que puguem tirar endavant”.

Són paraules d’una dona acerada, hereva cultural de la poeta polonesa Bronislawa Wajs (1908-1987), Papusza, somiadora de la llibertat en un món sense pàtria que vivia en el camí de la nostàlgia. Vents petits i fers bressolaren la nena gitana i la dugueren lluny pel món. La pluja va netejar les seves llàgrimes, el sol -pare daurat dels gitanos- les va eixugar, escriuria la poeta.

Avui no hi ha plors que valguin. La Paquita treballa febrilment per ella, els seus i el conjunt de dones gitanes. I es declara feliç, perquè s’esfondren murs. “No anem al mateix compàs que la resta, però fem passos gegants”. Aquest col·lectiu històricament marginat s’ha despertat i empoderat. “La dona es creu els drets que té i els reclama”, sentencia la Paquita. Ara cal que es faci evident el suport des de fora de la comunitat i caminar totes pel mateix camí per fressar-lo.

(Foto de la FAGIC. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 30 de març de 2022)

Germinació

No ens espanta el fred traidor. La primavera tot ho desperta, també el patrimoni natural, la set d’enfonyar-nos-hi, el delit de tornar a escoltar música en viu… I les llavors de La Mare Cultural germinen. Per això hem tornat a enfilar-nos per la pineda de pinassa i pi roig que mena al mil·lenari Castell de Lladurs, aquell record de fortificació que repta el visitant curiós a descobrir-hi secrets nous cada vegada. Avui, a més, fauna salvatge ha perdut la por a mostrar-se davant nostre amb una exposició de fotografia tan efímera com integrada de Joan Padró. 

Hem deixat que el temps jugués amb nosaltres preservant inscripcions de final de la guerra civil i la postguerra i incisions del XVII. El colofó: l’actuació tan senzilla com delicada i brillant que ens ha fet retrocedir capritxosament quatre segles enrere amb els Amors i mirades que ens han regalat la talentosa veu i la virtuosa guitarra barroca del duet Isanta & Wasserman

Si pensem en el temps, és millor aquest que passa, se’n va i torna sempre per bressolar-nos, que no pas el de les gèlides temperatures ara ja impertinents.



diumenge, 1 d’agost de 2021

Quan som més vulnerables, elles ens recorden que no estem gens sols

Quan us heu vacunat, heu mirat als ulls la persona responsable de la injecció? Jo he de reconèixer que ho vaig fer d’una llambregada, la mateixa amb què vaig localitzar la porta de sortida de l’edifici. Si el maleït virus us ha postrat en un llit d’hospital, segur que ja sabeu més detalls de les persones que us han salvat. Perquè, tal com escriu la infermera i escriptora britànica Christie Watson, la infermeria ens recorda les úniques coses que al final ens importen a tots i que quan som més vulnerables, no estem gens sols. Poques feines hi ha més rellevants.

Elles són les que ens estan administrant gairebé 5.000 dosis de vacunes al dia a les comarques de Ponent. Són les úniques que estaven a la vora dels ingressats a la UCI o els donaven la mà quan més ho necessitaven. En qualsevol cas, l’últim any i mig alguna cosa ha canviat en el reconeixement social de la professió. Així ho creu Mercè Porté i Llotge, exdirectora i infermera del CAP Onze de Setembre de la capital del Segrià i presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida (COILL). Institucionalment, però, considera que la infermeria continua sent la germana pobra de la medicina, per molt que el col·lectiu es reivindiqui.

Mai abans no havien viscut tanta pressió i frustració. Les infermeres hospitalàries han vist morir massa persones amb la seva única companyia. En l’atenció primària, han patit la manca d’equips de protecció individual (EPI) i les companyes de residències d’avis i serveis sociosanitaris, l’escassetat de professionals per fer front a situacions extremes que exigien solucions peremptòries... «La COVID ens marcarà, però hem d’intentar que ens marqui de manera positiva». Mercè Porté confia que tot això ha de servir per posar la tasca de la infermera on pertoca. «Ens hem de plantejar quin model de salut volem, si ha de ser igualitari, equitatiu... Tenim molt a dir en aquestes polítiques, tot i que normalment en una taula on s’hi debaten, la infermera no hi sigui present».

El COILL està avaluant la salut emocional de les 2.450 persones que té col·legiades mitjançant una enquesta que es tancarà passat l’estiu. Es tracta de saber com n’està, de tocat, el col·lectiu, «perquè això no ha acabat i anirà passant fases, amb pujades i baixades», i posar a la seva disposició els recursos emocionals i psicològics necessaris. El que és evident, tal com remarca Porté, és que continuaran havent malalts crònics i registrant-se infarts. «I hem d’estar al peu del canó en les millors condicions possibles per donar un servei de qualitat».

No disposo d’espai aquí per desgranar totes les reivindicacions dels professionals d’infermeria. Una de flagrant és la millora de la ràtio, que a Catalunya és de poc més de sis infermeres per cada mil habitants, mentre que la mitjana de la Unió Europea supera les vuit. «Sempre hem defensat que si la ràtio augmenta, la salut dels ciutadans millora». Cal que les escoltin (i contractin) més. Ens hi juguem massa tots plegats: la cura dels nostres mals i aquella mà que no deixa de ser-hi quan no n’hi ha cap altra.

(Foto de Santi Iglesias. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 28 de juliol de 2021)

dissabte, 5 de juny de 2021

On són les humoristes gràfiques?

El bon sentit de l’humor és masculí per se? Si l’humor de les dones i el dels homes són de la mateixa estofa, per què no hi ha humoristes gràfiques a Ponent? La premsa d’aquí és erma en firmes femenines a les vinyetes, tret d’algunes excepcions puntuals. I això no és cap acudit ni fa riure. Una premsa sense la ironia i el sarcasme femenins a moltes no ens representa (a banda d’obviar, al meu entendre, la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, que obliga a la paritat en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació).    


L’il·lustrador Jordi Calvís va fer una crida estèril a les xarxes per trobar humoristes gràfiques d’aquestes comarques fa vuit anys. «El que sé és que si n’hi ha, continuen invisibilitzades», em deia fa pocs dies. El ninotaire Jaume Capdevila, "Kap", em va dur a la bellaguardina Glòria Vidal, i l’arxiconegut i admirat artista Armengol Tolsà, "Ermengol", em va posar en contacte amb la lleidatana Lupe Ribot, tot i confessar abans que «no trobem dones ninotaires a Ponent». De fet, cap de les dues se’n considera, malgrat haver firmat algunes col·laboracions. La il·lustradora Glòria Vidal (@gvidal060 a Instagram) publica a les revistes locals Barret Picat i Els Vilàs i, puntualment, l’any passat va fer una sèrie sobre el coronavirus a La Mañana. També l’hemeroteca ens mostra treballs a 7accents i La Mañana de la il·lustradora, aquarel·lista i dissenyadora Lupe Ribot (@lupe.ribot.montel), actualment centrada en el disseny i la formació. «No tenir cap humorista gràfica a Lleida sí que em sap greu, no es pot quedar coixa una ciutat que vol ser cultural i creativa», sentencia Ribot. 

Un altre exemple és el de la il·lustradora, mestra i actriu Andrea Zayas, filla de la Seu d’Urgell però establerta a Banyoles, de la qual coneixem el treball a través dels seus  llibres i Instagram (@andreazayasbuchaca). Per a ella, la màgia s’ha produït gràcies a les xarxes socials, trampolí per a projectes editorials. Les xarxes, de fet, han ajudat clarament a visibilitzar les humoristes gràfiques, tal com em confirma la popular Raquel Gu (@raquelberryfinn), nom artístic de Raquel Garcia Ulldemolins. «Les que han fet fortuna amb molts seguidors han generat una tendència editorial, que se suma al context actual, amb un cert boom de llibres disposats a mostrar la feina feta per dones». Però aquest fenomen també és una arma de doble tall: requereix lluitar cos a cos amb els likes i el volum de seguidors per no ser ignorada. 

Les ninotaires poden dibuixar sobre qualsevol tema d’actualitat, és obvi. I només elles poden fer acudits sobre la pobresa menstrual, la maternitat, l’avortament, la sexualitat femenina, la sororitat, la bretxa salarial o el mansplaining. Consola saber que el principal canal per a l’humor gràfic ja no és el paper. Ens arriba a través de la pantalla, que és com coneixem la majoria d’il·lustradores que ens arrenquen una rialla i una reflexió bo i qüestionant l’statu quo. Si així no fos, seria l’statu quo qui se’n fotria. I això tampoc no fa cap gràcia.  


(Il·lustració de Glòria Vidal per a Barret Picat. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 2 de juny de 2021)

dissabte, 17 d’abril de 2021

El meu Sant Jordi

Quan sigui alcaldessa
plantaré un jardí públic de llibres,
ordenats per gèneres,
dels quals emanin històries
que embriaguin els veïns.

Quan sigui alcaldessa
obriré una biblioteca de roses vermelles,
ordenades per tipus d'amor,
que ofereixin una fragància d'esperança
a qui se senti sol.




diumenge, 28 de març de 2021

Quan t'hi va la vida

 M’estresso per complir terminis, intentar arribar a tot arreu, ser una bona mare i no patir més del compte per pagar els rebuts. Però no m’imagino estressar-me per ser jo mateixa o per alliberar-me del meu cos. I en canvi hi ha persones que constantment necessiten reivindicar-se. És el cas de les transgènere, persones subjectes a la patologització i la violència, tal com denuncia la filòsofa Judith Butler. «És esgotador haver de justificar la meva existència contínuament amb tothom». Ho confessa la lleitadana ara resident a Barcelona Ixeya Quesada, de 21 anys. És estudiant de traducció i interpretació a la UAB i dedica bona part del seu temps lliure a la militància política i a diferents organitzacions. És membre activa de Colors de Ponent i la Crida LGBTI. Hem quedat uns dies abans del 31 de març, Dia internacional de la visibilitat trans, per parlar de la seva condició de dona trans i de la tasca de l’associació Colors de Ponent, que enguany celebra el seu cinquè aniversari amb la campanya «Interseccionalitats LGBTI». (Em fa por escriure sobre aquest tema com a algú còmodament cisgènere. Por d’espifiar-la pel desconeixement d’una realitat que qüestiona aquella que tinc interioritzada, la normativa, l’estereotipada. Però el motiu, simplement parlar-ne públicament, s’ho val).    

Perquè sí, el 2021 encara hem de parlar d’invisibilitat de les persones que no s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer. Perquè n’hi ha que encara no poden sortir de l’armari pels greus problemes que els comportaria, perquè se les discrimina -l’atur damnifica el 85% de les persones trans: o se les acomiada o no se les contracta!-, perquè se les pressiona a esforçar-se a ser com la gent cis, perquè se les agredeix. «No hauríem d’amagar qui som o modificar obligatòriament el nostre cos per fer-vos sentir més còmodes», diu la Ixeya. Sense anar més lluny, mentre no es reformi la legislació, l’estat les obliga a hormonar-se durant dos anys per canviar el seu nom al DNI. S’entén que la Ixeya consideri que no té dret al propi cos. S’entén Butler quan defensa que ampliar les possibilitats del gènere no és un luxe, sinó que és tan crucial com el pa. I, mentrestant, la nova Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans continua pendent de tramitació pel bloqueig de la Moncloa. Al marge de polèmiques feministopolítiques, fruit de prejudicis enormes i de discursos contaminats per l’extrema dreta, urgeix que s’aprovi la llei. «Ens hi va la vida», sentencia Quesada. No ho diu per dir: cada any es registren assassinats trànsfobs. «Ara mateix som el col·lectiu social que més atacs patim». 

A la Ixeya, una noia menuda, de cabells curts, sempre amb arracades d’anella, texans -odia les faldilles- i, a vegades, uns centímetres més alta pels talons, li costa parlar del seu passat. Rememora tots els anys que va haver de viure socialitzant-se amb un gènere imposat, quan ja de petita no se sentia còmoda com a nen. Va prendre la decsisió de fer el trànsit d’adolescent. Va ser víctima d’insults, sobretot els primers anys de l’ESO, i per això prega a famílies i docents que s’informin de la realitat LGBTI i que actuïn davant de possibles agressions. «Sovint hi ha assetjament a les aules i els professors no ho veuen, o no volen veure-ho», amb conseqüències en les vides de les persones agredides. Actualment la transfòbia continua present en el seu dia a dia, especialment en forma d’agressions psicològiques. Però també es considera víctima de la «transfòbia institucional», per la patologització en el sistema, el no reconeixement del seu gènere, discursos polítics com els de la vicepresidenta del govern espanyol quan confronta els drets trans amb els que reivindica el feminisme, les traves burocràtiques per aconseguir ser la Ixeya oficialment... 

De tot això es parla en les trobades trans que organitza periòdicament Colors de Ponent, amb seu a Lleida (@colorsdeponent a Instagram). Presencialment, al flamant local on s’ha traslladat enguany, o virtualment, s’hi reuneix gent que parla de cures, que necessita resoldre dubtes en el procés del trànsit o que acaba de sortir de l’armari. Un altre grup que també té el seu espai a l’associació és el de famílies amb infants trans: hi comparteixen experiències i, alhora, nens i nenes amb expressions d’identitat de gènere dissidents socialitzen entre ells.  

Tenia por d’escriure sobre les persones trans. Però a mesura que avança l’entrevista em superen la ràbia i la impotència. La Ixeya Quesada assegura que mai no se sentirà lliure amb el seu cos. «No deixo de ser una persona que rep constantment les influències socials, el missatge que tinc el cos equivocat, que m’he d’operar, que continuaré sent una aberració». Lamenta no poder fugir d’aquesta presó, tot i l’autoestima alimentada per la seva militància en espais LGBTI des que tenia 16 anys. Jo insiteixo a buscar l’escletxa a aquest drama fins a fer diana quan li pregunto pel progressiu qüestionament del binarisme. «El gènere s’està diluint amb les noves generacions, i la gent jove viu el gènere i l’orientació sexual d’una manera més lliure, sense caure en els rols tradicionals», explica. Parlar amb ella ha estat un exercici d’immersió en un món que no és un altre, sinó que és la realitat diversa injustament invisible. Ningú no hauria de transformar-se a base d’hormones o de passar pel quiròfan, sinó a base d’obrir la ment per acollir-hi totes les possibilitats identitàries. Perquè no ens equivoquem: la indefectible transició social que trenca amb unes masculinitats i feminitats estanques no és cosa d’un col·lectiu, sinó un deure de tots. 

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 24 de març de 2021)