Les vostres visites, en números

divendres, 10 de novembre de 2017

De turisme penitenciari

Si encara no heu visitat la Model, que des de l’estiu brinda la possibilitat de viure una experiència d’aprenentatge sobre la història d’aquest país, no us molesteu a entrar al web per reservar la visita. Les 64.000 entrades que oferia el Departament de Justícia estan exhaurides des de l’agost.

El turisme penitenciari és un fenomen d’èxit. Per simple curiositat? Interès històric? Morbo? A San Francisco al cap de l’any més d’un milió i mig de visitants paguen més de 30 dòlars per conèixer l’antiga presó d’Alcatraz, que va tenir Al Capone entre els seus estadants. A Dublín, un dels principals atractius turístics és el centre de Kilmainham, on es van tancar, torturar i executar diversos líders de la independència d’Irlanda. A Belfast també són un al·licient per al turista les cel·les, la cambra d’execució i la forca de Crumlin Road. Si viatgeu a Estònia, prop de Tallin per tan sols 2 euros podeu accedir a la presó museu de Patarei, una icona de la repressió soviètica que, durant la Segona Guerra Mundial va ser reciclada per tancar-hi prop d’un miler de jueus. Els presos polítics eren castigats al pavelló amb vistes al mar Bàltic, per posar-los la mel a la boca d’una llibertat inaccessible. A la veïna Letònia s’hi troba l’hotel-presó de Karosta per a qui busqui emocions més fortes i desitgi passar la nit en una cel·la i rebre el tracte de reclús, amb una dutxa d’aigua freda inclosa.

On ja no podeu accedir és a la mítica i extravagant presó boliviana de San Pedro, a La Paz, encara activa, i on s’hi registren unes quatre morts al mes. Fins no fa gaires anys s’hi oferien tours guiats de la mà dels propis inquilins. Una experiència realment autèntica, que fins i tot apareixia a la Lonely Planet. Per 35 dòlars hom podia visitar el recinte, consumir-hi cocaïna fabricada in situ i passar-hi la nit. Els més curiosos poden fer-se una idea de la vida carcerària d’aquest estrambòtic centre al llibre Marching Powder (Pols que se’n va), de l’australià Rusty Young.    

A casa nostra aquests dies la premsa, fregant el groguisme, s’esplaiava explicant la vida dels consellers en cel·les de 12 metres quadrats a Estremera. Passen unes vacances en mòduls “tous” on disposen d’assistència mèdica immediata 24 hores, espais comuns per a activitats culturals i accés a la biblioteca. A més, poden mantenir 10 comunicacions telefòniques a la setmana. Però quins luxes! I això, després de fer-los viure una experiència gratuïta d’esport extrem en el trasllat a la presó, emmanillats i sense cinturó i ambientats amb música hardcore. Una descàrrega d’adrenalina a l’abast de molt pocs. I hordes de gent tumultuosa d’aquest país fan vaga i tallen carreteres per queixar-se’n!   

Aquesta setmana també hem pogut sentir a Rac1, entrevistades per Albert Om, les donesdels Jordis, Susanna Barreda i Txell Bonet. Testimonis esborronadors. Us imagineu no saber si el vostre fill podrà passar el seu primer Nadal amb el seu pare? No saber dir a una filla si podrà celebrar el seu aniversari perquè el seu pare està tancat? Us imagineu poder tenir contacte físic amb la vostra parella un sol cop al mes i, comunicar-vos-hi amb un vidre pel mig durant 40 minuts un cop per setmana i sense intimitat? Us imagineu que us segrestin la llibertat sense haver comès cap delicte? Jo tampoc. I cap presó museïtzada ens ho podrà explicar mai.  

(article publicat a www.7accents.cat el 9/11/2017)

divendres, 6 d’octubre de 2017

#convivència rima amb #desobediència


#Somgentdepau #Dignitat #Referèndum #Civisme #Nooblidaremmai #Revoltasomriures #Jahemvotat #aturadadepaís #sensepor #CatalanReferendum #article7TEU... que diferent que sonen dels #nazis #aporellos #violencia #vivaelordenylaley #artículo155 #Generalidadgolpista #disoluciónMossos #asedio #acosoindependentista. Ens llevem, mengem, treballem i fem un respir entre tuits, en què proliferen aquestes etiquetes, que ens escalfen el cap i els ànims. I en les piulades trobem la millor síntesi de dos relats amb què interpretar el nostre món i el seu. Entremig, naveguen conceptes com #democràcia, #llibertat i el que es considera #intolerable, que adopten significats antagònics en funció del costat d’on són disparats.

Fa dies que va deixar de ser (només) política. Ara es tracta de la defensa d’uns valors i de la desconnexió mental i emocional amb un Estat anihilador d’allò que ens defineix. No parlem de nacionalisme ni de fronteres, sinó de democràcia. Tot això no és culpa de cap govern colpista segrestat per quatre eixelebrats. Són els crits d’un poble que, lluny d’estar fracturat i enfrontat, està més cohesionat que mai. Les manifestacions de l’aturada general del #3O, dimarts, van omplir places i carrers de tot Catalunya com mai abans a la història d’aquest país. I no hi onejaven només estelades. També s’hi van veure banderes espanyoles deleroses de blindar-se de l’odi. No hi havia només estudiants, sinó també famílies, gent gran, pagesos i col·lectius diversos i de tota condició social. Mobilitzacions transversals per clamar els valors d’un d’aquells dos mons. “Contra la repressió i en defensa de les llibertats”. Quin lema més extemporani a l’Occident del segle XXI!  

Nosaltres no necessitem mitjans de comunicació que manipulin o, directament, menteixin. Som escrupolosos amb allò que fem i com votem, encara que sigui en les condicions més extremes. Som gent de pau i civisme, que seria incapaç d’esclafar una minoria desembeinant la porra. No som ciutadans adoctrinats. I tampoc som imbècils. Hem parat més galtes de les que tenim. Però diem #prou.

El 1939 al poema “La ciutat llunyana”, Màrius Torres invocava que “entre tants crits estranys”, ens parlés la veu pura de la pròpia terra. “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura”. Avui ha arribat el moment de fugir del podrimener i evitar l’ensulsiada definitiva i, per tant, que els nostres governants exerceixin la valentia fins al final i despleguin aquella arquitectura en la qual han treballat a l’ombra durant tant temps.

Perquè, al cap i a la fi, anhelem la #convivència, que forma una rima total no només amb benevolència (i paciència), sinó també amb #desobediència i #independència sense violència, igual com la transversalitat rima amb #fraternitat i #llibertat. Després de la ingent #mobilització, i paral·lelament, caldrà alguna #dimissió i, sobretot, la #mediació –potser sense haver de ficar-hi l’Església pel mig– per tal que amb la #declaració assolim, per fi, la solució (sense que hagi de passar, òbviament, per cap temuda #detenció).  Alea iacta est.


(article publicat a www.7accents.cat el 5/10/2017)

dimarts, 23 de maig de 2017

Confusions episcopals

Que parlin de mi, encara que sigui malament, deia Quixot. I Oscar Wilde va fer cèlebre la màxima que l’única cosa pitjor al món que la gent parli de tu, és que no parlin de tu. Són premisses que ha incorporat el credo del màrqueting i la publicitat. El bisbe de Solsona les implementa santament tot sovint, i això podria ser legítim si no fos pel petit detall que el missatge en ocasions resulta ofensiu. En l’última glossa, el prelat es pregunta si l’homosexualitat es deu a l’absència de la figura paterna. Parla del “fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents”. També qualifica de “molt difícil” el creixement  “serè i equilibrat” dels infants si manquen uns pares amb la “identitat maternal femenina i paternal masculina”, i posa en entredit que un nucli familiar sense les dues figures tradicionals sigui el més adient per a la “maduració” dels nens.

La confusió, òbviament, la causen aquestes paraules episcopals. Quina relació hi ha entre la criança i l’orientació sexual dels nois –el bisbe dona per fet que les noies, siguin lesbianes, transgèneres, bisexuals o heterosexuals, sempre han tingut les coses més clares–? Com han d’escatir els nois adolescents quina és la seva orientació innata? I, al marge d’aquesta qüestió, què se suposa que hem de fer les mares i els pares vidus, solters o separats per garantir un creixement “serè i equilibrat” de la descendència?


L’obtús article podria haver infringit la Llei 11/2014 que garanteix els drets de LGTBI i eradica l’homofòbia, perquè estableix com a infracció (encara que lleu) humiliar les persones o les seves famílies per causa de l’orientació sexual a través de qualsevol mitjà. Potser caldria que algú assessorés el cap del Bisbat de Solsona a l’hora de publicar novament al Full diocesà

D’altra banda, però, ens hem de qüestionar la volada que ha pres aquesta carta i per què els mitjans de comunicació n’han fet d’altaveu. En qüestió d’hores s’ha arborat, i gràcies a les incendiàries  xarxes socials, la lògica indignació de bona part de la societat a qui ha arribat. Altrament, si la glossa hagués quedat circumscrita en l’estricte cercle de lectors de la publicació religiosa, segurament hauria provocat el mal menor. Potser l’error és el d’enderiar-nos amb la vana esperança que l’Església es comporti com una institució democràtica.

L’escriptor menorquí Ponç Pons va escriure que “som allò que llegim i tenim el que dam”. Lògicament, escrivim allò que som i volem projectar, i segurament acabem rebent el que busquem. L’Església ho hauria de tenir present si vol ajornar el dia en què no hi hagi a qui escriure glosses, perquè li hauran cantat les absoltes. Tota estratègia de màrqueting i publicitat ha de servir per vendre més (i no només titulars).    

dilluns, 19 de desembre de 2016

Un monstre em visita


Creure't la facècia que qui riu últim, riu millor. Que els dolents de la pel·lícula s'acaben estavellant. I que la realitat supera la ficció (si bé és la realitat que engendra la ficció). Confiar que ara, que es comença a fer campanya per la reforma horària a nivell nacional, deixaran de programar-te reunions i actes quan les gallines fa hores que pesen figues -això sí que és ficció! Imaginar que aquella persona es disposa a escriure't quan veus que està en línia. No fer plans de Cap d'Any fins a última hora confiant que te'ls faran per tu, i si ho acaba fent algú, sospitar que és per compassió (pobra, està passant un mal moment). Pensar, quan t'autocompadeixes, que escriure és una bona teràpia. Desitjar que et llegeixi qui vols que ho faci. Creure que comprar llibres o sortir carregada de la biblioteca serva correlació amb llegir. Llegir Milena Busquets i, més d'un any després, autoconvencèr-te encara que pots ser igual de fascinantment agosarada, descarada, valenta i, en definitiva, vital. Somniar que algun dia toparàs amb l'home d'alguna de les vides que encara has de cremar, o almenys algú prou divertit, intel·ligent i atractiu que et trobi prou divertida, intel·ligent i atractiva, malgrat les teves gasives talles 36 i 85 (i compri el pack 2x1). Projectar-te en un món rosa, tot i la prepotència de la lògica i els crus grisos. Augurar un sí folgat en un referèndum indefectible pel qual encara no hi ha ni campanya ni indefectibilitat. Com ens recorda Agustí Colomines avui al Nacional.cat parlant de la postveritat, la història és plena de mentides escrites pels vencedors, de veritats basades en teranyines de mentides i d'enganys de tota mena.

Així que si la realitat i la història s'entesten a enganyar-nos, només ens resta ser honestos amb nosaltres mateixos i aprendre dels errors per sobreviure. A no ser que tirem per l'altra via i creguem que els bots salvavides d'aquesta realitat són els somnis i la fantasia, com magistralment ens ensenya l'art del nen Bayona. I a ell no li va pas malament!




diumenge, 9 d’octubre de 2016

On som les periodistes?

Montserrat Roig, que enguany hauria complert 70 anys, es va enutjar amb Simone de Beauvoir quan, en les seves memòries, la francesa va dir que ella volia ser escriptora i que els seus fills serien les seves obres. Roig no acceptava la dicotomia, convençuda que podia amb tot, amb la seva feina i vocació i la família. Era conscient, però, que no era una tasca fàcil i que tenia un preu. 

La conciliació d'una professió sense horaris i la vida familiar és l'escull principal de la periodista. No descobrim la sopa d'all. Però això és un factor determinant que fa que la dona continuï sent una rara avis en els càrrecs de responsabilitat del món comunicatiu, especialment en el sector privat. A això cal sumar-hi el fet que la dona continuï estant infrarepresentada als mitjans, sobretot en els espais d'opinió. Per tant, se'n desprèn un imaginari esbiaixat, que no es correspon a la realitat, una realitat en què el gènere femení representa el 51 per cent de la població (llegiu, si teniu dos minuts, el manifest d'#OnSónLesDones). 


Que pesades, les feministes! Que fatigant i extemporani parlar d'aquests temes! Com pot ser que el 2016 encara s'hagin de crear webs i signar manifestos sobre això, i organitzar taules rodones com la d'aquest dissabte a Lleida, en què vam haver de reivindicar el rol de LA periodista? Per una raó molt simple: la desigualtat encara és una evidència. I si no es fa res per fer-la visible, no farem altra cosa que legitimar-la i, ergo, perpetuar-la. I aquí no passa res. No passa res si tantes alumnes que passen per les facultats de periodisme (més que no pas ells) no acaben exercint. No passa res si tantes periodistes claudiquen de la seva vocació quan es veuen obligades a escollir entre un sou miserable per una feina sense horaris i ser mares de veritat. No passa res si més de tres quartes parts de les columnistes d'opinió o dels tertulians de ràdios i teles són homes i, per tant, fan veure el món des d'un únic prisma. Continuarem fent creure que l'expertesa és una qualitat eminentment masculina. I no passa res. 

O sí que passa. Després de consultar una dotzena de companyes periodistes sobre les possibles mesures que podrien adoptar les empreses/institucions per les quals treballen per fer menys quimèrica la conciliació feina-família, podem concloure que no tot està perdut. Hi ha escletxes per a l'optimisme: passaria per fer rotacions en la cobertura d'actes fora de l'horari habitual; adaptar els horaris i avançar-los; introduir-hi flexibilitat per atendre qüestions sanitàries o escolars dels fills, i permetre el treball des de casa. És una qüestió de voluntats.    

La nostra professió ha estat tradicionalment un terreny masculí. Un exemple representatiu el trobem en el cas d'Irene Polo, una de les grans i fascinants figures del periodisme a Catalunya. Va conrear pràcticament tots els gèneres als anys 30 col·laborant en diversos mitjans. Fins i tot va aconseguir el reconeixement unànime entre els professionals coetanis. Doncs no va ser fins al 2003 que es va publicar un llibre sobre la seva obra -òbviament, per iniciativa de dues dones editores! Quina hauria estat la bibliografia sobre Polo si hagués tingut nom d'home? 

El 1932 ella, precisament, va entrevistar Clara Campoamor, paladina del vot femení a l'Estat. En un moment de la interviu, la diputada va fer la reflexió següent amb què jo proposo l'exercici de substituir el concepte de República pel de periodisme, i el de votar per exercir:

                   Per tal que la nostra República sigui completa, per tal que pugui presentar-se a totes les consciències com l'obra autèntica i indubtable del poble, és necessari que les dones també la votin; que les dones demostrin d'una forma pràctica i eficaç, que també hi estan d'acord. Fins m'atreveixo a afirmar que fins que no s'hagi complert aquest requisit, la República no serà una República amb cos i ànima...

I ara, a sobre, el TC ens tomba una de les poques eines de què s'havia dotat aquest petit país nostre per avançar en això que en diuen paritat, que era la Llei d'igualtat efectiva... I no passa res. O sí.


(Foto de Miki de Santiago Bayona per a 7accents, de la taula rodona sobre dones periodistes a la primera jornada #ise7, del 8/10/2016)

diumenge, 28 d’agost de 2016

La rentrée

El savi Joan Estelrich en les seves memòries quan parlava de felicitat es referia a algunes "estones", perquè no creia en una felicitat contínua. "La continuïtat és la negació de la felicitat, perquè és la monotonia". Tot va de trencar l'ordre, la rigidesa, la línia recta: les vacances; les festes majors de poble; les shopping nights o succedanis per allò que diuen de dinamitzar el petit comerç (a través de la petita butxaca); l'Aquelarre; les manifestacions de la Diada; la xafarderia que dóna alè a les vides massa insulsament pautades barrejant bondat i crueltat, com aquell personatge de Montserrat Roig que es deia la Milionària; la pantomima de les 48 hores per fer creure que condiciones la investidura d'un pallasso; les declaracions del mateix pallasso des de Pontevedra...

Però s'acosta la rentrée. S'eliminaran de les bústies de correu electrònic nostàlgiques enquestes de satisfacció de Booking i Airbnb; la costa recuperarà la bellesa de les platges ermes; després de les festes majors, veïns del centre i gegants retornaran al somnolent descans; les amants d'homes nobles s'esfumaran com dones d'aigua; les separacions es faran reals no les que germinaven en boca dels aficionats a la xafarderia, sinó les de debò; un homenet taronja reclamarà al pallasso el pagament de la seva factura pel numeret estival; el Parlament tornarà a fer política; Puigdemont sortirà airós i confiat de la moció de confiança; els fulls de ruta faran via, encara que sigui fent marrada, pilotats per uns pressupostos que van una mica de trompis; es tornarà a parlar d'inhabilitacions i imputacions, mentre els nens tornaran a les aules... 

Ens encalça el final d'aquest parèntesi que ha desafiat l'ordre. El setembre és com el diumenge que segueix un dissabte llarg: et lleves, et mires al mirall i el rímel ha fet sortir l'ós rentador que s'amaga sota els llençols. L'animaló corruga les celles, se't queda guaitant fit a fit (abans d'agafar el mòbil per immortalitzar el moment Instagram) i acaba dient-te, indulgent, que potser ja toca redreçar el volant per continuar la línia recta. Demà ja és dilluns i, de seguida, setembre. 


dilluns, 25 de juliol de 2016

14 dones

Article no apte per als que tenen urticària als escrits sobre l'amor i la bona gent. 

Som un grup de 14 dones. Parlem de vacunes, escoles, llibres, política, actualitat (també la que no és política), feina, vacances, mocs i xarops, sexe, homes (els propis i els que no ho són), el Cites i altres sèries, gimnassos i les nostres particulars maratons per reduir l'histamina amb la bíblia de Xevi Verdaguer sota el braç; fem safareig (qui digui que no ho fa, menteix); fem comparatives de súpers, i maquinem sopars i festes.

Som un grup de 14 dones que quedem per comprovar si  sabem maquinar sopars  i festes -bo i destrossant la bíblia del Verdaguer en una nit-, i desmentir-nos que és incompatible criar i sortir... Ens recordem que som fantàstiques i la sort que hem tingut de trobar-nos. Ens enviem imatges de nens d'aquelles insofribles per als que no són pares; enllaços a videoclips; fotos i acudits marranots d'aquells que els homes s'envien exclusivament entre mascles per no quedar malament davant les femelles. Som bones i males mares (tot alhora).

Som bones i males parelles. Per sobre de tot, som bona gent, perquè com va deixar escrit Ciceró en l'antiga Roma, no pot existir l'amistat si no és a casa de les persones de bé. És el tipus d'amistat perfecta que va descriure Aristòtil, que sorgeix entre persones iguals en virtut, que es volen el bé entre elles. I som bones amigues. Vam néixer com a tals el 2012, mentre esperàvem estrenar-nos en l'experiència de la maternitat. I ja no morirem.

Dissabte que ve, 30 de juliol, és el Dia Internacional de l'Amistat, des que el 2011 l'Assemblea General de les Nacions Unides va designar aquest dia per tal de fomentar l'estesa de ponts entre països, cultures i persones de diferents comunitats. Són diverses les organitzacions que ens ho recordaran dissabte, com Amnistia Internacional, que ens proposa celebrar-ho per col·laborar a canviar el món. El grupuscle de 14 dones fa prop de quatre anys que intentem millorar el nostre petit món amb els consells d'unes i altres.

Pot semblar una frivolitat, però jo proposaria que el mateix dia es dediqués a l'invent WhatsApp. Una em deia l'altre dia que nosaltres segurament som el primer fenomen de mares WhatsApp de les característiques més amunt resumides. Però si per nosaltres l'esquer van ser els nens, per a d'altres haurà estat el pàdel, el running, unes sigles polítiques, l'anglès, la feina, la recuperació de l'antic cercle de la facultat o el grup de ganxet o dels cupcakes.

Si heu aconseguit arribar fins aquí sense tenir basques, estareu d'acord que el WhatsApp és una gran eina per gestar, renovellar, mantenir i enfortir amistats. En qualsevol cas, segur que tots tindrem un motiu per enviar un missatge col·lectiu i ordir una quedada per paladejar una copa a la salut del 30-J!