Les vostres visites, en números

dissabte, 9 de juny de 2018

Viure sense la vida

No m’imagino despertar un dia sense àlbums de fotos (ni imatges digitals a cap dispositiu). Sense cartes de l’adolescència. Sense notes escrites amb la meva lletra. En una cambra blanca, sense quadres a les parets, amb sabates de soles noves a l’armari. Què és una vida sense records? A mi a voltes m’angoixa. Potser per això m’obsessionen les fotografies. Per no quedar-me jo sense la vida, o que la vida em perdi a mi, i perquè no s’hi quedi mai la meva filla. Potser per això fa més de cinc anys que li escric un diari. Potser per això molts tenim la dèria instagràmer a l’estil Memento.


Per això, captiva un dels llibres finalistes de l’estroncat i desafortunat Premi Crexells d’enguany i segon premi Llibres Anagrama, La memòria de l’arbre, que Tina Vallès va publicar l’any passat. Una exquisida aproximació a l’Alzheimer, a través de la veu narrativa d’un nen, sense necessitat de posar nom a la malaltia i sense caure en la carrinclonada. En part ho aconsegueix posant l’accent en la construcció, més que no pas en la destrucció, dels records de l’avi del protagonista.

Hi ha proses aparentment senzilles i transparents que són poesia. La memòria de l’arbre és una novel·la que es devora en el mateix temps de dues migdiades peresoses. Però això no li treu pas mèrit (per a les mares de menors, encara resulta més valuós, de fet), perquè el tractament que l’autora fa del tema i el domini lingüístic amb què el vesteix són de tot menys epidèrmics. Feia temps que no recordava riure i plorar alhora en un mateix paràgraf. L’adult que llegeixi la novel·la i aconsegueixi romandre impertèrrit només pot estar fet de marbre.

Però alhora em consola constatar que les vides que s’esvaneixen a poc a poc mantenen dempeus la capacitat d’emocionar-se. Dissabte, en la presa de possessió dels consellers, impactant va ser la imatge del president Pasqual Maragall entonant, amb el braç dret alçat i el puny tancat, “El cant de la senyera”. La lletra de l’avi poeta no s’oblida i hi ha records que el cor ancora. I a molts no se’ns oblidarà aquella escena. 

Vivim a cops de tuit i post, sense parar esment sovint en les experiències i els sentiments que en realitat escriuen una vida, aquelles que s’empelten a la soca, que, tal com la defineix l’avi que retrata Tina Vallès, “és un arbre amb la memòria al descobert”. I en el fons, tots som arbres. La segona novel·la de l’escriptora barcelonina i la imatge de l’expresident i exalcalde cantant l’himne de l’Orfeó Català són per a mi dos cops d’atenció.

El savi poeta Joan Margarit ens adverteix: “no llencis les cartes d’amor”. Perquè “passarà el temps, s’esborrarà el desig” i “cauran els anys”. Potser avorrirem els llibres i, aleshores, les cartes d’amor que haurem guardat seran la nostra última literatura.


(article publicat a www.7accents.cat el 7/06/2018)

dimecres, 23 de maig de 2018

El dolç acceptar




Quan encara eres un peix 
jo defugia el rosa
per vestir el teu món.
Ara no aconsegueixo esborrar
el color del xiclet 
ni d’armaris, ni de baguls,
ni sobre el paper, 
ni dins els teus somnis.
Però aquesta és una dolçor
que ja no m’enfarfega. 
Algú va dir que una festa
sense pastís
és només una reunió. 
Si vols ballar i viure en rosa,
jo t’hi acompanyaré
amb música melosa.
La llibertat té molts colors
i demana condescendència.


dissabte, 19 de maig de 2018

Atrec el que soc


S’han fet moltes versions de "Rossinyol"! Li deia la crítica. Però, i per què no puc cantar-la jo també? Com la canto jo no ho fa ningú, perquè jo sóc jo. Així es reivindicava, amb la seva dolça i alhora contundent veu, Lídia Pujol. Ho ha recordat a la cloenda de la jornada Talentària, un fòrum professional pioner a Catalunya adreçat a artistes, artesanes i emprenedores i que se celebra des de l’any passat a Solsona. És un "Rossinyol" que es va publicar dins el disc Iaie el 2003, el primer àlbum de la Lídia en solitari i un homenatge a la senzillesa. Aquesta és l’actitud que casa amb el missatge que s’han endut avui les 90 dones del Talentària 2018: hem de comunicar sense pors ni complexos allò que fem de la manera més genuïna.

I si som honestes, sinceres amb la nostra manera de ser, connectarem amb el client (o interlocutor) que busquem. “Atrec el que soc”, ha dit Txell Costa, un referent en lideratge femení. “La marca ha de ser qui som, autèntica”. També ho ha reblat Èlia Fibla, creadora de The Craft Academy: “Hem de connectar des de l’essència, sense impostar i sense fer servir cap altra veu que la de la nostra pròpia marca personal”. Tal qual. I a partir d’això, que sembla tan natural, tot fluirà. Com ha fluït avui Talentària. Hi han fluït coneixements, experiències, connexions entre unes i altres. Hem fluït perquè hem deixat córrer les emocions. “El màrqueting emocional és el màrqueting del present i del futur. El màrqueting pensat per commoure, perquè el 85 per cent de decisions de compra són emocionals”, ha explicat Gemma Fillol, experta en comunicació estratègica i fundadora de la comunitat Extraordinaria. Però estarem tots d’acord que no només parlem de màrqueting, ni de negoci, ni de productes.

Per això, jornades com aquesta flueixen. Parlem de connectar amb les persones a través dels valors que som i que projectem, sigui una manera de viure i treballar en sintonia amb el moviment Slow, amb el consum responsable, de forma vertebrada amb el territori i la seva gent, o de qualsevol altra. I aleshores, quan això passa, si expliquem la història del nostre producte o servei, no deixem d’explicar la nostra història. Que és la que aconsegueix arribar. No, no és una versió més de "Rossinyol", sinó la nostra. Única. 

dissabte, 5 de maig de 2018

Segurament no arriba als 10 anys

Quan obres el bagul de la pròpia infantesa, intentes posar ordre al trencaclosques de la teva vida. En parlava Montserrat Roig a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit un any abans de morir. “Vols conjurar l’inconscient, clous les parpelles ben fort, intentes sortir de l’ensopiment”. I cal recordar i oblidar alhora, perquè “la memòria també és oblit”. Quina sort que així sigui!

És un estiu qualsevol de final dels vuitanta, una setmana d’aquelles que passa a casa l’àvia i el tiet, sense els pares. Una masia aïllada, metàfora dels seus amfitrions. Una nena de 10 anys, potser menys (la memòria a vegades és bòrnia o pietosa, o totes dues coses a l’hora). Espera amb impaciència que aparegui a la pantalla l’Arale, protagonista d’uns grans dibuixos animats de la història de TV3, mentre berena pa amb vi i sucre, un dels records sensorials d’aquella casa d’alguns dies estivals. Eren uns altres temps.

Ve de visita un conegut, no d’ella, tot i que ja el té vist. S’hi queda sola mentre el tiet va a l’hort per obsequiar el visitant i l’àvia prepara alguna cosa a la cuina (sempre pensarà que són massa servicials amb tothom). Ell se li acosta amb cara de bons amics, de no haver trencat mai cap plat. I, d’amagat, com qui treu la cartera d’una bossa d’altri, li enfonya la matussera mà sota el vestit (o eren uns pantalons curts?). Ella segurament no arriba als 10 anys. Ell és un Dr. Slump obtús, amb poca sort a la vida, pusil·lànime, segurament una desferra rebutjada per les dones. La memòria aquí cau dins un pou sense fons. Es fa un fos a negre. Silenci. I la seva cultura farà que ho silenciï sempre. És un record purulent que intentarà esvanir, com s’esborraven després d’una tempesta els missatges a amics imaginaris que escrivia amb guix sobre les escales de pedra de l’entrada de la masia.

Fins que arriba el #Cuéntalo, desenterra aquell xafogós episodi d’un estiu qualsevol en una casa isolada del Prepirineu i allibera també l’infant innocent que porta dins. Era massa d’hora per conèixer les perversitats de l’edat corrompuda. Ella esperava ansiosa riure amb l’androide de la cabellera lila tot assaborint un dolç berenar. Ella té molts noms, de nena i de nen, de fa trenta anys i d’avui. La premi Nobel de literatura Doris Lessing deia que si escrius sobre la pròpia experiència escrius sobre els altres, perquè els teus problemes, dolors, plaers i emocions no poden ser únicament teus. Heus aquí el valor d’una etiqueta que revoluciona Twitter. Per les nenes que vam ser i que seran, explica-ho.


(article publicat a www.7accents.cat el 3/05/2018)

divendres, 30 de març de 2018

Ensenya’m fotos d’aquesta gent

–Agafa el mòbil i ensenya’m fotos dels homes i les dones que han ficat a la presó.
–¿Eh?
–Que m’ensenyis fotos d’aquesta gent!
Merda, ha tornat a passar. És clar, no és sorda, i ha sentit la ràdio del cotxe de tornada a casa. Se m’acut una solució petitprincipesca: poso presó a imatges de Google i li dic:
–Mira, això són uns barrots. Totes aquestes persones innocents, que ja sumen nou, són darrere. Per això ens manifestem tants catalans dia sí, dia també.
–I quan els deixaran tornar a casa?
–...

Com fer capir a una ment encara neta i sana el que estem vivint com a catalans? “Han passat coses difícils d’entendre i d’explicar”, expressava amb profunda resignació Clara Ponsatí dissabte en l’entrevista de Laura Rosel per al FAQs. Difícil per algú com ella, encara més per a algú com jo. I, doncs, per a un nen, què coi està passant? 

Quan la revolució era dels somriures, era joliu que la canalla participés dels nostres clams, es lligués estelades al coll i entonés l’"In-inde..." com aquell que arriba sense alè a tocar la paret i crida “Un, dos, tres, salvat!”. Però ara, com assuaugem i traduïm en llenguatge de color rosa la violència institucional i policial d’aquest món punyent a què ens aboquen per blindar-ne els nostres plançons i garantir que creixin incòlumes al país que volem que estimin? A quines argúcies hem de recórrer perquè continuïn pensant que ser pacífics, tolerants, cívics i fer complir el mandat expressat a les urnes és el deure d’una societat i els seus governants?

Jo no vull transmetre odi ni rebuig envers les forces de seguretat, els jutges o l’Estat veí. No vull construir un imaginari de bons i dolents, malgrat l’aniquilació evident de la qual ens escudem. No vull haver de parlar de botxins i congriar ressentiments. Presó, presó, presó. No vull empresonar en aquests conceptes la meva filla. Però ja ho hem normalitzat. Per sopar, avui toca verdura, peix i Soto del Real. Llibertat, llibertat, llibertat. Perquè hi nedi, no hauria de ser normal que la reivindiquem des que ens llevem. 

La detenció de persones que no cometen delictes, la prevaricació vestida amb una toga, les agressions policials a ciutadans que es concentren pacíficament, la judicialització de la política i la politització de la judicatura, el silenci de l’esquerra espanyola, còmplice de la ignomínia, la covardia d’aquells que haurien de liderar la República... fan inintel·ligible la realitat per a un adulta com jo. Com puc veure’m capaç de parlar a una marreca del que està passant a casa nostra? Potser algú és del parer que els nens han de quedar al marge de l’actualitat. Si algú sap com fer-ho, que m’ho expliqui. O potser hem d’escoltar-los més a ells. Parafrasejant Antoine de Saint-Exupéry, les persones grans no entenem mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver de donar sempre explicacions i més explicacions.

(article publicat a www.7accents.cat el 29/03/2018)

dissabte, 17 de març de 2018

La copa de més





Buides la copa
i bandeges el passat,
rius i fas riure.

Poses a dormir
l’home ponderat que ets;
desvetlles el nen.

Disert, seductor,
d’allò fútil fas tesis.
Somnis de demà.

Llibertat




Ni mitges tintes,
ni aigua al vi no vols.
Ja has patit prou.

Va fer-se de nit
i cal que surti el sol,
en to mishimesc.

Llibertat de ser,
clau de volta de l’amor.
Fes-vos el favor.