Les vostres visites, en números

diumenge, 27 de setembre de 2020

Mares Pop

Examen sorpresa la segona setmana d’escola. Si l’inici del curs més rocambolesc que haurem viscut mai ja és prou complex per a les famílies normals, com és per a aquells nuclis familiars amb més malabarismes per fer per criar, treballar i viure? Les mares que tenen més números al bombo perquè els toqui experimentar una quarantena o unes quantes són les de família nombrosa (direu que  és esbiaixat parlar només de mares. Segurament, però del tot legítim mentre allà fora la balança continuï descompensada). A les comarques de Lleida són 8.755, el 48 per cent més respecte de fa tan sols quatre anys!

He parlat amb unes quantes mares Pop, amb dons taumatúrgics, perquè em xivin una resposta. Aquest és un inici de curs tenyit per «una falsa sensació de normalitat i els dubtes de com es resoldran els entrebancs», tal com expressa la solsonina Anna G., mare de tres. No se sent preparada per a una quarantena, perquè no sap com s’ho farà si ha de prescindir dels avis. L’Anna C., també de Solsona i mare de tres, té pensats els espais on s’instal·laria la família. «Un altre tema és la logística del dia a dia: això és un escenari massa canviant per poder-lo planificar». N’hi ha que s’ho muntarien prou bé. És el cas de la Blanca A., d’Alpicat, mare de vuit (sí, V-U-I-T), que admet que viure en una casa espaiosa ho fa tot més fàcil. Ja durant el confinament la seva família es va crear una escola a casa, amb una sala d’estudi i una de jocs... Això, juntament amb el fet que la mare tingui excedència, un suport extern i una organització interna castrense (però sempre amb humor), fa que es produeixi la màgia.  

I com és l’abracadabrant exercici de quadrar horaris un dia qualsevol? A ca l’Anna G., els adults es lleven a les 6. Per sort, la que va a l’institut ja s’espavila sola. L’Anna duu a l’escola la resta i se’n va a treballar fins a tornar-los a buscar i fer el dinar del primer torn. El segon torn arriba a les 3, justament quan deixa els nens altra volta a classe. Torna a casa i intenta treballar una mitja horeta més fins que toqui «començar el servei de taxi a extraescolars per a tres». Al vespre es comença a preparar el dia de l’endemà. «I si els dies són tots així i estem tots bons, ja hi firmo».  

La lleidatana establerta a Barcelona Laia R., mare de tres i resposable de Comunicació d’Unicef Catalunya, no té una estructura familiar darrere per a la concilicació. Va sobreviure al confinament gràcies al teletreball. Ella aposta per una xarxa de famílies al barri, «però en una ciutat com Barcelona encara és difícil». També lamenta la inexistència de polítiques públiques adreçades a les famílies. «L’Administració, i bona part de la societat, té el pensament que els fills són únicament de les famílies. I no és té en compte que els infants són ciutadans del present i els adults del futur». De fet, ja estan fent molt tard des del govern espanyol per confirmar si hi haurà un permís laboral retribuït per a aquells que s’hagin de quedar a casa a tenir cura dels fills si tenen símptomes o estan en quarantena per algun positiu a l’escola. Aquesta és la principal reclamació de l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya (Fanoc). 

Més invisibles som les mares que encapçalem famílies monoparentals, amb més números que la resta al bombo per veure ensulsiar-se el castell de cartes anomenat conciliació en cas que el virus s’animi. A la demarcació lleidatana n’hi ha 3.251 de reconegudes per la Generalitat, tot i que en som moltes més. N’és un exemple la Clara, resident a Aravell (Montferrer i Castellbò) i amb la família lluny. Arran de la vivència de la primavera, s’ha traslladat amb la seva filla a un poblet prop de la ciutat o
n treballa, al costat de dues famílies de mares amigues, amb les quals ha creat una petita comunitat de suport mutu. La solsonina Anna M. només concep la conciliació amb l’ajuda d’avis i tiets. Se sent preparada per quedar-se a casa amb els fills si és necsessari, «però faltarien ajuts públics per sustentar-ho econòmicament». Anna S., també de Solsona, recorda que pel confinament la seva feina es va multiplicar, i a això s’hi van unir les connexions amb l’escola, els deures... «Només de pensar-hi ja tremolo». 

En la majoria de casos, doncs, els avis són la mare... dels ous en la quadratura del cercle. Els mateixos que els experts ens reiteren que hem de deixar tranquils i ben lluny en cas de quarantenes o confinaments. Sí que és difícil aquest examen. No sé pas si aprovarem el curs. Però que la incertesa no ens esblaimi l’alegria d’unes i altres pel somiat retorn a les aules, que qui sap si parlem d’un bri fugaç de temps! 

(Article publicat a l'Ara Terres de Lleida el 23 de setembre de 2020)

diumenge, 2 d’agost de 2020

Una vida de pel·lícula



En el primer pla apareix la protagonista, una jove morena d’ulls verds caminant felicíssima agafada de bracet d’una altra, que després sabrem que és Maria Batet, secretària de Frederica Montseny. Descobrim la targarina Rosa Foguet i Doll, una d’aquelles catalanes que el 1936 es van integrar en el moviment revolucionari i van lluitar pel futur i la llibertat sense ser conscients que el preu era deixar-s’hi (almenys) la joventut. 

Coetània dels soldats de la Lleva del Biberó, la Rosa considerava que els joves havien de saber sacrificar-se si volien ser dignes de si mateixos. Amb 17 anys va presidir un acte a Tàrrega en què va arborar les companyes a prestar el màxim suport al front i va lliurar la bandera republicana al Comissari del Primer Batalló de la 128 Brigada Mixta, Joan Sans i Sicart, qui es convertiria més tard en el seu company de vida. 

Després d’unes bones dosis d’acció i d’escenes que mostren la Rosa ajudant els combatents al front, la història ens situa a l’exili occità, on la protagonista i la seva parella crearien família i s’establirien fins al darrer dia. Un dels seus germans, Ton Foguet, d’altra banda, moriria al camp d’extermini de Mauthausen. L’activitat de la Rosa i el Joan seria vigilada permanentment per la gendarmeria francesa. Van tenir dos fills, Víctor –confiaven que la victòria era a tocar– i Aurora. 
 
La Rosa, que havia après confecció a la seva ciutat natal, treballava de cosidora per substitir. Autodidacta, més tard, va especialitzar-se en alta costura fins arribar a presentar els seus models al Teatre Châtelet de París, al mateix lloc on havien actuat Mahler, Strauss i Txaikovski (espai, per cert, escollit aquest any per Jean Paul Gaultier per fer desfilar la seva col·lecció de comiat de les passerel·les). Les agulles del mateix taller servien per cosir roba per a la resistència amb documentació secreta amagada als plecs que es feia arribar a presons franquistes. Igualment, casa seva acollia renions clandestines de la CNT i es va convertir en refugi de companys perseguits i de fills i dones de militants anarquistes detinguts. No és d’estranyar que el seu fos un domicili constantment escorcollat. 
 
I no és d’estranyar tampoc que la responsabilitat de fer-se càrrec de fugitius i la persecució policial acabessin passant factura a la salut mental de la protagonista. Ja quedaven lluny els anys de l’ocupació nazi i, malgrat tot, quan sentia el telèfon les pors d’una detenció la corcaven per dins. L’Alzheimer començava apoderar-se d’ella, fins que va apagar-ne aquells ulls verds als 82 anys un gèlid 8 de novembre de 2002 prop de Tolosa de Llenguadoc.  

Una vida de pel·lícula, que no trobarem ni a Netflix ni a cap filmoteca. Perquè parlem d’una més de les catalanes invisibilitzades de la postguerra. Sobre Rosa Foguet va escriure Jaume Ramon Solé a la revista Nova Tàrrega l’any passat, i la bibliografia en què apareix es redueix a tres títols, dos dels quals són obra del seu home. Però la ciutat que la va veure néixer ha patit amb ella la mateixa malaltia de l’oblit que la va fer esfumar-se. El dia 20 d’aquest mes va ser el centenari del seu naixement. 

(article publicat el 29/07/2020 al diari Ara Terres de Lleida)

dilluns, 27 de juliol de 2020

Un dia com avui

Dimecres 27 de juliol. Tot feia preveure que seria un dia entre setmana com qualsevol altre. Però no ho era: feia anys i al llarg de la jornada el felicitarien la dona, els fills i els nets. Va preparar-se un esmorzar copiós, com cada matí quan anava a fer-se jove al camp de pitch & putt —podia presumir d’un estat de forma propi dels cinquanta!—, i va passar la porta amb el seu demble aparentment despreocupat i calmós. Quan tornés, continuaria el darrer quadre que ja tenia força embastat. Però aquell dia no va arribar a tocar els pals ni el pinzell. Aquell dia no vam ser a temps de desitjar-li un feliç aniversari. Avui ja en fa nou anys.



Quan conduïm, marquem-nos amb ferro roent al cap que també som responsables de la vida dels altres (els tòpics també haurien de servir per ser recordats). A la carretera no es produeixen “accidents”, sinó sinistres, perquè es poden evitar.

Fonts oficials informen que a Catalunya en els primers cinc mesos de l’any hi ha hagut una disminució dels morts de trànsit del 37%. I que en comparació amb el 2010, l’any de referència per al compliment dels anomenats “objectius europeus", les víctimes mortals s'han reduït un 52%. Aquest any, entre gener i maig “només” n’hi ha hagut 43. Cal no obviar, però, el confinament que ens ha obligat a deixar el volant, amb la qual cosa la xifra no és tan encoratjadora.

En qualsevol cas, una sola vida estroncada a la carretera, una de sola, justificaria aquesta modesta dosi moralitzant d’un dia qualsevol, un 27 de juliol que el 2011 per als meus no ho va ser.

diumenge, 10 de maig de 2020


El millor de la incertesa i l’acoquinament dels quaranta és la certesa que abans n’hi ha hagut molts d’altres que també hi han passat. I, amb crisi o sense, han continuat endavant amb el cap ben alt. Entrevistada per Montserrat Roig, la Rodoreda confessava que el fet d’envellir la preocupava quan tenia quaranta anys, quan va passar la crisi. Després va superar-la i ja tant li feia que li sortissin arrugues com tornar-se vella. “A mesura que et vas fent gran et vas allunyant dels problemes de la bellesa personal i et dediques a mirar, no a tu, sinó fora de tu mateixa”. El que deia: no ser la primera a arribar als quaranta té l’avantatge que pots saltar-te pantalles (o fases, toca dir) si saps captar els trucs de les altres. I les persones properes que m’han precedit m’han ensenyat a no témer el temps.

Aquests dies deia un dramaturg que el teatre si no és en viu i en directe, no és teatre. Qui sap si un aniversari en confinament tampoc no és un aniversari. Podria enganyar-me i pensar que no és del tot real, talment la vida que ens estem improvisant des de fa prop de dos mesos. Però, i si, per contra, és més palpable i compacte que tots els anteriors, per l’obligació de compartir-lo menys i celebrar-lo més amb mi mateixa?

El que sí que és ben real és la immensa gratitud que sento envers les persones meravelloses que anit d’alguna manera van entrar a casa meva. Que grans sou! Afortunada era als vint i el doble ho soc avui.

diumenge, 5 d’abril de 2020

Al vint-i-quatrè dia

I quan tot hagi passat,
quan la insondable boira es dissipi
i reapareguin els carrers
                                          i el sol,
sortirem amb sopor
                                       i amb por.
Tants dols s’hauran amuntegat,
que per no entrebancar-se
les ànimes anquilosades
hauran de saltar,
saltar-se l’ignot present.
Potser rebobinarem
per agafar prou empenta
quan tot hagi passat.

divendres, 20 de març de 2020

Set anys vuit primaveres

8.48 h del vint de març de dos mil tretze —en connexió amb l’aniversari del germà. Paria la primera de vuit primaveres en set anys. Després de l’hivern més llarg i feixuc, però també més desvetllador, engendrava una primavera de 3,6 kg i 51 cm (un bon tany!). Vaig buidar-me per fer lloc a la plenitud, com passa a totes les panxes donades durant nou mesos. La vigília del dia de la poesia saltava d’estació. Per sempre.

L’equinocci d’enguany arriba alterat, reclòs, però amb tota la fragància que el recolliment no deixa esfumar, i amb la mateixa fiblada de cada any. A fora, garses i pardals, aliens tots a l’excepcionalitat que ens imposa un virus coronat, s’atansaran al vidre del menjador per reclamar un bocí de pastís. Els en darem un tros amb la condició que ens regalin un vol, una estona de llibertat.

I riurem, com fem cada dia. I ens imaginarem els pastissos que vindran més endavant, el dia que els puguem compartir, que és quan són més bons. Xocolata, nata i maduixa. I bufaràs. I cantarem que siguis molt feliç. No hi ha restriccions possibles que aombrin la infal·lible celebració de la vida!


dimarts, 11 de febrer de 2020

Al mirall

La nena de les trenes
es mira al mirall,
hi conversa en silenci.
Es busca uns quants cops,
tant si li surt el sol
com quan plou dins seu
o se li congria una tempesta.
Mira de fit a fit i pensa,
observa, s’espia
i riu amb si mateixa.
Jo desitjo que la nena de les trenes
estimi cada vegada que es miri.