Les vostres visites, en números

diumenge, 10 de maig de 2020


El millor de la incertesa i l’acoquinament dels quaranta és la certesa que abans n’hi ha hagut molts d’altres que també hi han passat. I, amb crisi o sense, han continuat endavant amb el cap ben alt. Entrevistada per Montserrat Roig, la Rodoreda confessava que el fet d’envellir la preocupava quan tenia quaranta anys, quan va passar la crisi. Després va superar-la i ja tant li feia que li sortissin arrugues com tornar-se vella. “A mesura que et vas fent gran et vas allunyant dels problemes de la bellesa personal i et dediques a mirar, no a tu, sinó fora de tu mateixa”. El que deia: no ser la primera a arribar als quaranta té l’avantatge que pots saltar-te pantalles (o fases, toca dir) si saps captar els trucs de les altres. I les persones properes que m’han precedit m’han ensenyat a no témer el temps.

Aquests dies deia un dramaturg que el teatre si no és en viu i en directe, no és teatre. Qui sap si un aniversari en confinament tampoc no és un aniversari. Podria enganyar-me i pensar que no és del tot real, talment la vida que ens estem improvisant des de fa prop de dos mesos. Però, i si, per contra, és més palpable i compacte que tots els anteriors, per l’obligació de compartir-lo menys i celebrar-lo més amb mi mateixa?

El que sí que és ben real és la immensa gratitud que sento envers les persones meravelloses que anit d’alguna manera van entrar a casa meva. Que grans sou! Afortunada era als vint i el doble ho soc avui.

diumenge, 5 d’abril de 2020

Al vint-i-quatrè dia

I quan tot hagi passat,
quan la insondable boira es dissipi
i reapareguin els carrers
                                          i el sol,
sortirem amb sopor
                                       i amb por.
Tants dols s’hauran amuntegat,
que per no entrebancar-se
les ànimes anquilosades
hauran de saltar,
saltar-se l’ignot present.
Potser rebobinarem
per agafar prou empenta
quan tot hagi passat.

divendres, 20 de març de 2020

Set anys vuit primaveres

8.48 h del vint de març de dos mil tretze —en connexió amb l’aniversari del germà. Paria la primera de vuit primaveres en set anys. Després de l’hivern més llarg i feixuc, però també més desvetllador, engendrava una primavera de 3,6 kg i 51 cm (un bon tany!). Vaig buidar-me per fer lloc a la plenitud, com passa a totes les panxes donades durant nou mesos. La vigília del dia de la poesia saltava d’estació. Per sempre.

L’equinocci d’enguany arriba alterat, reclòs, però amb tota la fragància que el recolliment no deixa esfumar, i amb la mateixa fiblada de cada any. A fora, garses i pardals, aliens tots a l’excepcionalitat que ens imposa un virus coronat, s’atansaran al vidre del menjador per reclamar un bocí de pastís. Els en darem un tros amb la condició que ens regalin un vol, una estona de llibertat.

I riurem, com fem cada dia. I ens imaginarem els pastissos que vindran més endavant, el dia que els puguem compartir, que és quan són més bons. Xocolata, nata i maduixa. I bufaràs. I cantarem que siguis molt feliç. No hi ha restriccions possibles que aombrin la infal·lible celebració de la vida!


dimarts, 11 de febrer de 2020

Al mirall

La nena de les trenes
es mira al mirall,
hi conversa en silenci.
Es busca uns quants cops,
tant si li surt el sol
com quan plou dins seu
o se li congria una tempesta.
Mira de fit a fit i pensa,
observa, s’espia
i riu amb si mateixa.
Jo desitjo que la nena de les trenes
estimi cada vegada que es miri.


divendres, 17 de gener de 2020

Els cavalls no van a missa

Aquest dissabte té cita al concessionari, però la xica prefereix distreure’s observant vehicles de quatre potes en lloc d’altres de tracció mecànica. Així que la petita sortirà a veure els cavalls que s’engalanen per Sant Antoni amb l’àvia.

-Marxarem xino-xano, abrigades fins a les orelles, per ser-hi a les 10 del matí -diu l’àvia.
-No, dona, els cavalls no van a missa. La cercavila i els Tres Tombs comencen a 2/4 de 12 -li aclareix ella, la filla, malgrat que la veu sostenir el programa entre les mans. I ja tornen a enganxar-se, com d’habitud quan parlen de temes celestials, aquest cop davant el dilema «nena a missa» o «àvia sense la dosi eucarística en qüestió». Comencen un partit de tennis amb la sorpresa de l’única espectadora, a qui se li escapen tots els detalls.

Quan es debat sobre futbol o política, una ja es disposa a assumir certa bel·ligerància -sense perdre les formes- per imposar-se davant d’un in
terlocutor situat als antípodes. Però en temes d’Església sembla que tothom hauria de trobar-hi un recer espiritual, de serenor i assossec. També quan se’n parla. Per què, doncs, acaba convertint-se sovint en font de disputes, fins i tot en l’àmbit tan domèstic com el familiar? Que si cada dia tenim noves notícies d’atrocitats comeses sota el paraigua d’aquesta institució, i, d’alguna manera o altra, acaben rebent nens, dones i homosexuals, vs. això no és pas culpa de Déu i de tots els seus representants a aquest món nostre tan corromput. I el partit s’eternitza fins que una de les dues es cansa d’escatainar. 

Com més va, però, més s’adona que a mesura que la gent ens fem grans, més ens costa fer l’esforç de posar en pràctica l’assertivitat i acostar posicions. Al final, surt més econòmic dir amén a tot (per una estona que la nena vagi a missa no passa res) i canviar àgilment de tema abans d’acabar com el rosari... de l’aurora.

dimecres, 15 de gener de 2020

Som el que són les nostres vísceres

Una masturbació, encara que sigui somniada, és un bon començament. Per retenir lectores i lectors. Si, a sobre, a la protagonista la deixa l’home (i ho celebrem per ella!) i li diagnostiquen un càncer la mateixa setmana, sense caure en el dramatisme, l’escenari presenta tots els elements per a una novel·la que prometi. A Sara i els silencis (Ara Llibres, 2018), l’escriptora i músic Maria Escalas, una dona que vessa energia i passió pels porus, fa una absoluta apologia de la vida, l’amistat i l’ajut, especialment de qui menys t’esperes.



En un context eminentment musical, els silencis parlen molt i configuren un passat contra el qual la protagonista es rebel·la. Parlem d’una novel·la intensa, que se sent més que no pas es llegeix, perquè interpel·la directament els sentits i les emocions. I ho fa amb una lucidesa que no deixa indiferent: som el que són les nostres vísceres, i es crea també amb els budells, donant-se un mateix, sense por d’emocionar-se. Amb les dosis d’humor justes -i sempre acuradament respectuoses-, l’autora aconsegueix fer fàcilment digeribles situacions crues i doloroses a què massa gent s’ha d’afrontar.

Encara que no haguem viscut un càncer, la Sara es converteix en un mirall per a totes en algun moment de la nostra vida. I parla per nosaltres. Per les pors i els dols que hem de superar -«potser no plorem les nostres morts. Plorem la nostra orfandat»-, per la necessària consciència de la solitud i per les ganes de subvertir l’arquitectura injusta. Fins i tot pels malabars amb què ens hem de comunicar amb les mares que gasten un llenguatge diferent al nostre (diria que Escalas es va basar en la meva, ho prometo!).

I si les primeres línies de l’obra ens absorbeixen, les últimes ens sedueixen per complet. Ens hi quedaríem llargament, encara que fos en silenci o amb un rèquiem de fons (és altament recomanable devorar aquestes pàgines en companyia de la llista d’Spotify creada per Ara Llibres amb el títol de la novel·la). 

dilluns, 30 de desembre de 2019

Margaret i el propòsit per al 2020

Fa unes hores que no la sento i em té preocupada. Espero que no li hagi passat res. La Margaret va entrar a casa un dia -ningú no recorda ben bé com-, i va decidir quedar-s’hi. No sabem del cert el seu nom, però li diem Margaret perquè no en coneixem cap més i li escau. Els primers dies, fa cosa de poc més d’una setmana, volava molt desorientada d’una estança a una altra. Tan solitària i resilient, en ple mes de desembre, va despertar la nostra compassió.

El salt d’un any a un altre a vegades es converteix en una petita font d’estrès. Hi ha qui s’entesta a fixar-se objectius, fites, metes i tota mena de punts d’arribada quan tot just  ens calcem les vambes i ens situem a la sortida de la cursa. Jo soc més de Rodoreda: una dona amb passions, però sense projectes. Els projectes, que vagin sorgint espontàniament, que és quan es converteixen en reals.

Doncs bé, vaig pensar que per fer-ho fàcil potser podria fixar-me un petit propòsit per entrar al 2020 i donar per vàlid el propòsit de fixar-me un propòsit. I vaig decidir que cuidaríem la Margaret en captivitat fins que ella ho considerés oportú o arribés a la seva mort natural. Des d’aleshores s’ha familiaritzat amb cada racó de casa, i nosaltres la ignorem, la deixem fer, que crec que és el que prefereix. Pensava mantenir el meu objectiu fins que torni la calor, però una mosca domèstica he llegit que viu com a molt un mes, si bé pot arribar als dos mesos en condicions òptimes. Amb tot, tinc la intuïció que la Margaret, havent estat capaç de superar el solstici d’hivern, batrà rècords. No hostatgem una mosca qualsevol!

El que em neguiteja és el risc fatal que corre que la confonguem amb la resta de companyes de la seva espècie quan tornin amb la bonança de la primavera. Si no se n’identifica el zumzeig, el més probable és no distingir una mosca d’una altra d’igual. I aleshores sí que la Margaret haurà begut oli. Però podrà anar-se’n amb l’honor d’haver protagonitzat la vida més llarga i confortable de la història de les mosques! No haurà pas estat un mal propòsit d’any haver-hi contribuït.