Les vostres visites, en números

dilluns, 1 d’abril de 2019

Summertime

Passades les dues del migdia el marqueter vocacional de la cantonada del carrer encara treballa dins el seu taller, sempre a porta oberta, de cara al carrer, cap on s’escola el jazz clàssic que marca el compàs de les seves mans afaiçonant (i amoixant) fusta noble.

L’artesà feliçment jubilat s’ha oblidat de canviar l’hora del rellotge (si és que el té, amagat sota la pols) d’aquest petit taller, on el temps es va congelar fa ja uns quants anys. Potser la seva passió passa per davant de la imposició d’avançar les busques... Potser ajorna voluntàriament aquest gest fins que soni el Summertime de Gershwin i celebri, aleshores sí, el temps renovellat que banya el banús, l’amarant i el boix.

(a Carles Casafont)

dimarts, 26 de març de 2019

Sakura

Un any més, ha esclatat la flor,
la seva manera de sacsejar-nos.
Un any més, el blanc pur del jardí
et retorna entre nosaltres.

Pètals efímers i delicats, 
l’avantsala del fruit predilecte.
En aquest racó exquisit, 
ens empassem la primavera

dels ulls al cor,
la mà i la boca.

Et collirem
pensant, novament,
que vas plantar el cirerer 
per continuar aquí
també quan no hi fossis.

dimarts, 26 de febrer de 2019

En vindran d'altres

Acabo de llegir un llibre que parla de detencions preventives, presos polítics, converses i silencis en l’atmosfera sinistra del locutori de la presó, de la lluita per la llibertat d’expressió i la dignitat, de l’últim record d’un pare entre reixes amb la seva filla: el vol d’una papallona groga descoberta amb alegria per Llibertat. Com va dir el periodista del Charlie-Hebdo Bernard Maris poc abans de ser assassinat, es llegeix amb un nus a la gola. Al marge de les morts que hi planen, part del relat ens resulta massa familiar, malgrat que s’ambienta en la Barcelona revolucionària de fa cent anys! En vindran d’altres... és una novel·la històrica escrita a primers dels setanta, editada en català per primer cop el 1976. Narra com cap altra obra els inicis de l’anarcosindicalisme català i li va merèixer, a la seva autora, Marina Ginestà, el Premi Salvador Seguí, rebut a l’exili.   

Fa cent anys del naixement de Ginestà i cinc de la seva mort a París. Un dels rostres més populars de la Guerra Civil espanyola arran d’una icònica foto de Hans Gutmann realitzada el 21 de juliol del 1936 a l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya i, paradoxalment, un personatge oblidat. Fins ara cap institució catalana no l’ha homenatjat, si la memòria del seu fill, el sociòleg Manuel Periáñez-Ginestà, no falla. Però a partir de la primavera els barcelonins la tindran més present quan es materialitzi el projecte de l’Ajuntament consistent a decorar una paret mitgera de la plaça de les Dones del 36, a Gràcia, amb un mural artístic de la famosa imatge d’una miliciana antifeixista de disset anys. 

Aquesta fotografia ha estat objecte de tot tipus d’interpretacions, entre les quals n’hi ha que la desmereixen per tractar-se d’un muntatge propagand
ístic. Però la força narrativa d’una imatge com aquesta, en què la jove Marina apareix vestida amb una granota i un fusell a l’espatlla, rau en la seva capacitat de representar una història col·lectiva. És cert que mai no havia disparat una arma. Però això no rebaixa els mèrits de la seva vida de lluitadora. Neta d’una pionera del feminisme i del cooperativisme a Catalunya, filla de dos destacats sindicalistes, Marina Ginestà va ser miliciana, militant del JSUC i del PSUC. Durant la Guerra Civil va treballar com a mecanògrafa i periodista per a diversos mitjans de comunicació republicans, i va ser traductora del corresponsal comunista Mikhaïl Koltsov. Aquest últim la descriuria com “un exemple de l’emancipació de la dona espanyola”. En acabar la guerra, va veure morir la seva parella mentre fugien a França, va exiliar-se a la República Dominicana i Veneçuela abans de tornar a Europa i establir-se, finalment, a París.

Jo m’imagino la història de la Marina a la gran pantalla, interpretada per Aida Oset. Sempre que veig la foto de la miliciana a l’Hotel Colón veig l’actriu i cantant barcelonina, per la seva semblança física (i no soc l’única. Si li feu el comentari, us ho agrairà, perquè li fa il·lusió). El 2012 Oset va fer una breu aparició a la pel·lícula Tornarem, de Felip Solé. Era Estrella, una militant antifeixista que els anys quaranta vivia exiliada a França en el context de la Segona Guerra Mundial. El paper de Marina Ginestà segur que no li aniria gran. 

Més enllà d’una fotografia, parlem d’una vida compromesa i l’autora d’una obra que ens recorda que n’han caigut molts, cèlebres o desconeguts, tots innocents, i que l’anhelada Revolució s’ha frustrat cada vegada que hem fet un pas endavant. Però cal resistir, perquè “després de nosaltres, en vindran d’altres...”. 


(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 26/02/2019)

divendres, 25 de gener de 2019

L'hora de la revolta


M’agradaria convertir-me en vent
o que el vent m’absorvís.
Volar, voleiar-ho tot,
revolar, revoltar-me
i revoltar el poble silent.
M’agradaria ser aquest vent
que bufa fort i braveja,
que desconeix el control
i a tot arreu arriba.
Posar-ho tot de cap per avall,
fer net d’una vegada,
bufar-te a l’orella
i ventar el foc latent
abans d’amainar-me
fins a desaparèixer.

dimarts, 15 de gener de 2019

Una vegada nu, al balcó no hi fa nosa

Recollir i tornar a desar durant onze mesos la decoració nadalenca domèstica no és una tasca senzilla. Primer has de determinar el dia que t’imposes com a termini per arremangar-t’hi, passat el qual ja no hi ha excuses (per anar bé, abans de Carnaval). A la mandra que això suposa (no és igual muntar una taula de 20 per a una festa, que desparar-la amb ressaca i escombrar l’endemà al matí) s’hi suma aquella recança de desfer l’encanteri que ens ha fet a tots puerils al voltant del solstici d’hivern.

Quan arriba el dia D, has de recuperar les bosses i capses que tenia assignada cada mercaderia: la bossa de les llums de l’arbre -una vegada has intentat reunir l’entramat en el mínim espai possible amb la destresa que el desembre vinent agrairàs si t'estalvia barallar-te amb nusos de fils que tant et fan sortir de polleguera-, la capsa de les boles, àngels i estrelles (cada any que passa desapareix algun element de forma misteriosa i fa que la resta descansin més amples), la del pessebre, la de la decoració penjant escampada pel menjador...

Fins aquí és relativament fàcil, si bé sempre hi ha alguna peça que es resisteix més a entrar a la capsa corresponent. Per al final de tot deixes l’arbre, el personatge amb més entitat i cos de tot l’elenc. Després de deixar-lo nu, penses que tampoc fa tanta nosa al balcó, davant la temptació d’ajornar el seu confinament fins al cap de setmana vinent. Però no et pots fallar, t’has proposat acabar avui amb aquesta feina. I vinga, branques amunt i vinclades cap al tronc. Tot i esmerçarar-t’hi no aconsegueixes que tornin a la mateixa posició que tenien quan l’arbre va arribar a casa procedent del basar xinès fa dos anys. I no aconsegueixes endevinar el truc amb el qual aconseguia cabre dins la caixa d’un pam d’amplada. Cada any que passa, al traster hi ha més part del tronc sintètic fora la caixa que dins. I això acaba resultant anguniós quan a l’estiu tornes al traster per salvar-ne la pala, el xurro i la senalla de la platja/piscina. I res, que a l’estiu que ve el nostre exemplar d’Abies masjoanis plasticum semblarà que hagi crescut uns centímetres més.

Un cop completada aquesta darrera operació t’envaeix una sensació d’ordre físic, mental i emocional que et farà creure un xic en Marie Kondo. I penses que, ja que a casa teva no hi té res a pelar amb els llibres, la roba i les joguines, almenys amb la parafernàlia nadalenca superaries l’examen. I dels trasters, què n’opina la nipona? Això ja són figues d’un altre paner (força saturat).

dissabte, 12 de gener de 2019

La selfie de l'hivern

Llambregada al mòbil. Són les nou del matí. És hora de llevar-se, però sota el pes del plomissol de l’edredó i el cobrellit que el custodia s’hi està massa bé. A fora, el fred és taxatiu. A més, he pensat que havia de ser condescendent amb els pingüins que havien muntat una festa al menjador i part de la cuina. –Mama, vinga, aixequem-nos!–, repeteix la veueta que tinc de despertador els dissabtes i diumenges. –Xxxxt, parla fluix, que no s’espantin.– I li explico que si els pingüins han vingut a casa nostra vol dir que a dins el llit s’hi està millor. Que podríem provar d’allargar aquest moment. Total, a fora no ens hi espera ningú. És més, si ens aixequem potser els simpàtics intrusos se sentiran amenaçats per la nostra hostil presència. Estan poc habituats a companyies humanes en les seves cerimònies.

–I per on han entrat?– em pregunta. –Per l’eixidiu de la banyera, un a un, anaven saltant dins del vas. Sí, sembla mentida que puguin passar per aquests forats tan petits. Però t’ho asseguro. La prova és que són tots a baix, deuen ser una dotzena. Per on vols que hagin entrat, si no? Jo no he sortit pas del llit en tota la nit per obrir-los la porta! De dins la banyera han anat saltant a fora, han passat per la porta del lavabo, mentre jo feia veure que dormia, i han baixat escales avall. Molt disciplinats, en fila índia, un darrere l’altre, anaven saltironant esglaó per esglaó amb les potes juntes. Ja pots baixar, sigil·losament, i els espies. Jo em quedaré aquí dins uns minuts més... –No, no, jo baixo darrere teu.

Com en tota negociació matinal de cap de setmana, ella acaba imposant-se i decidim començar el dia. Sortim de la cambra després de fer aquell bot necessari per no estiregassar massa el moment de trànsit entre l’escalfor intrauterina tan apreciada un dissabte al matí i el clima inhòspit de l’habitació amb la calefacció sota mínims –ja se sap: no és recomanable dormir amb gaire calor, ni per a la salut ni per a la butxaca. Al menjador, fem una ullada a banda i banda i no hi veiem ningú. Coi, ens han sentit i han marxat; quina llàstima! I això que jo ja pensava en fer-nos una selfie ben representativa de l’hivern. Hem obert la porta de la nevera amb certa precaució. Però no hi havia ni un sol pingüí (per dins he respirat alleujada, perquè m’hauria fet certa angúnia que unes plomes curtes haguessin entrat en contacte amb la meitat del seitan que guardo dins d’un bol sense tapa o l’extrem encetat de la llonganissa). He aprofitat per treure’n la llet de civada i he preparat les primeres tasses del dia. Avui, fumejants.   

dimecres, 2 de gener de 2019

Uns Reis sense LOL

Estimada Agnès,


Sabem que t’has portat tan bé com has sabut. I per això comprovaràs que hem estat generosos. És difícil complaure tots els nens i nenes del món amb tots els vostres desitjos, però som prou mags per aconseguir emocionar-vos cada any i fer-vos feliços, com diuen els grans. Tot i això, volem escriure’t aquesta carta per explicar-te per què no trobaràs entre els regals de casa teva la LOL Surprise. No et decebis. No ens agraden aquelles joguines que malmeten tant aquell espai tan gran on convius amb altres persones, animals i plantes que els adults anomenen medi ambient.



Sabem que t’agrada anar a la platja i quedar-t’hi llargues estones observant el curs impredictible de les onades i els bancs de peixos. Doncs si el món continua consumint la mateixa quantitat de plàstic que avui, quan tinguis l’edat de la teva mare, el 2050, als oceans hi haurà més plàstics que peixos! Te’ls imagines flotant entre les onades?

El novembre passat van trobar una balena morta en una illa d’Indonèsia, a l’altra banda del planeta, amb més de mil plàstics a l’estómac! I no és d’estranyar: cada any uns vuit milions de tones de plàstics van a parar al mar que tant t’atrau (és difícil d’imaginar quan tot just saps comptar fins a cent). I això suposa una greu amenaça per a la fauna i la flora marines. Almenys mil exemplars de tortugues com la Poppy, per exemple, moren cada any per ingerir residus plàstics o quedar-s’hi atrapades, fins a un milió d’aus i 100.000 mamífers marins! 

Els plàstics, doncs, són l’enemic número u del mar. I per això evitem regalar joguines que produeixen tan residu d’aquest tipus, com LOL Surprise. És massa elevat el cost d’un instant de satisfacció que genera l’expectativa creada per les sorpreses que contenen set capes de plàstic d’un sol ús. Cada vegada que has obert una bola d’aquestes per descobrir-hi la mini nina de 4,5 centímetres que s’hi amaga, no has vist mai la quantitat de plàstic que se’n va a les escombraries, que de mini no en té res? La nina mínima, el màxim residu. Arreu del món occidental s’han comprat cada any milions de LOL des de fa dos anys. Costa fer-se una idea de la immensitat de plàstic que se n’ha llençat. 

Per això preferim que facis les millors fotos de la teva vida amb la càmera que t’hem portat i que pots dur a tot arreu (fins i tot sota l’aigua cristal·lina de Cambrils i enxampar algun peixet!), et posis el davantal que ens vas demanar per ajudar la mare a cuinar aquells sopars tan deliciosos, et calcis amb les botes de la Pantera Rosa i trepitgis ben fort tot allò que se’t posi davant, muntis el planeta Terra que trobaràs en trencaclosques de dins el maletí i juguis amb els clicks amb què faràs créixer la família de Playmobil. 
 
Confiant en què la teva comprensió ens ajudarà a fer un món millor (els infants sou l’esperança d’aquesta ingent tasca) i convençuts que ens sabràs entendre, t’enviem els millors desitjos des de l’Orient per a un 2019 de màgia, diversió i tot l’amor que et mereixes,




Melcior, Gaspar i Baltasar
5 de gener de 2019