Les vostres visites, en números

diumenge, 1 d’agost de 2021

Quan som més vulnerables, elles ens recorden que no estem gens sols

Quan us heu vacunat, heu mirat als ulls la persona responsable de la injecció? Jo he de reconèixer que ho vaig fer d’una llambregada, la mateixa amb què vaig localitzar la porta de sortida de l’edifici. Si el maleït virus us ha postrat en un llit d’hospital, segur que ja sabeu més detalls de les persones que us han salvat. Perquè, tal com escriu la infermera i escriptora britànica Christie Watson, la infermeria ens recorda les úniques coses que al final ens importen a tots i que quan som més vulnerables, no estem gens sols. Poques feines hi ha més rellevants.

Elles són les que ens estan administrant gairebé 5.000 dosis de vacunes al dia a les comarques de Ponent. Són les úniques que estaven a la vora dels ingressats a la UCI o els donaven la mà quan més ho necessitaven. En qualsevol cas, l’últim any i mig alguna cosa ha canviat en el reconeixement social de la professió. Així ho creu Mercè Porté i Llotge, exdirectora i infermera del CAP Onze de Setembre de la capital del Segrià i presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida (COILL). Institucionalment, però, considera que la infermeria continua sent la germana pobra de la medicina, per molt que el col·lectiu es reivindiqui.

Mai abans no havien viscut tanta pressió i frustració. Les infermeres hospitalàries han vist morir massa persones amb la seva única companyia. En l’atenció primària, han patit la manca d’equips de protecció individual (EPI) i les companyes de residències d’avis i serveis sociosanitaris, l’escassetat de professionals per fer front a situacions extremes que exigien solucions peremptòries... «La COVID ens marcarà, però hem d’intentar que ens marqui de manera positiva». Mercè Porté confia que tot això ha de servir per posar la tasca de la infermera on pertoca. «Ens hem de plantejar quin model de salut volem, si ha de ser igualitari, equitatiu... Tenim molt a dir en aquestes polítiques, tot i que normalment en una taula on s’hi debaten, la infermera no hi sigui present».

El COILL està avaluant la salut emocional de les 2.450 persones que té col·legiades mitjançant una enquesta que es tancarà passat l’estiu. Es tracta de saber com n’està, de tocat, el col·lectiu, «perquè això no ha acabat i anirà passant fases, amb pujades i baixades», i posar a la seva disposició els recursos emocionals i psicològics necessaris. El que és evident, tal com remarca Porté, és que continuaran havent malalts crònics i registrant-se infarts. «I hem d’estar al peu del canó en les millors condicions possibles per donar un servei de qualitat».

No disposo d’espai aquí per desgranar totes les reivindicacions dels professionals d’infermeria. Una de flagrant és la millora de la ràtio, que a Catalunya és de poc més de sis infermeres per cada mil habitants, mentre que la mitjana de la Unió Europea supera les vuit. «Sempre hem defensat que si la ràtio augmenta, la salut dels ciutadans millora». Cal que les escoltin (i contractin) més. Ens hi juguem massa tots plegats: la cura dels nostres mals i aquella mà que no deixa de ser-hi quan no n’hi ha cap altra.

(Foto de Santi Iglesias. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 28 de juliol de 2021)

dissabte, 5 de juny de 2021

On són les humoristes gràfiques?

El bon sentit de l’humor és masculí per se? Si l’humor de les dones i el dels homes són de la mateixa estofa, per què no hi ha humoristes gràfiques a Ponent? La premsa d’aquí és erma en firmes femenines a les vinyetes, tret d’algunes excepcions puntuals. I això no és cap acudit ni fa riure. Una premsa sense la ironia i el sarcasme femenins a moltes no ens representa (a banda d’obviar, al meu entendre, la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, que obliga a la paritat en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació).    


L’il·lustrador Jordi Calvís va fer una crida estèril a les xarxes per trobar humoristes gràfiques d’aquestes comarques fa vuit anys. «El que sé és que si n’hi ha, continuen invisibilitzades», em deia fa pocs dies. El ninotaire Jaume Capdevila, "Kap", em va dur a la bellaguardina Glòria Vidal, i l’arxiconegut i admirat artista Armengol Tolsà, "Ermengol", em va posar en contacte amb la lleidatana Lupe Ribot, tot i confessar abans que «no trobem dones ninotaires a Ponent». De fet, cap de les dues se’n considera, malgrat haver firmat algunes col·laboracions. La il·lustradora Glòria Vidal (@gvidal060 a Instagram) publica a les revistes locals Barret Picat i Els Vilàs i, puntualment, l’any passat va fer una sèrie sobre el coronavirus a La Mañana. També l’hemeroteca ens mostra treballs a 7accents i La Mañana de la il·lustradora, aquarel·lista i dissenyadora Lupe Ribot (@lupe.ribot.montel), actualment centrada en el disseny i la formació. «No tenir cap humorista gràfica a Lleida sí que em sap greu, no es pot quedar coixa una ciutat que vol ser cultural i creativa», sentencia Ribot. 

Un altre exemple és el de la il·lustradora, mestra i actriu Andrea Zayas, filla de la Seu d’Urgell però establerta a Banyoles, de la qual coneixem el treball a través dels seus  llibres i Instagram (@andreazayasbuchaca). Per a ella, la màgia s’ha produït gràcies a les xarxes socials, trampolí per a projectes editorials. Les xarxes, de fet, han ajudat clarament a visibilitzar les humoristes gràfiques, tal com em confirma la popular Raquel Gu (@raquelberryfinn), nom artístic de Raquel Garcia Ulldemolins. «Les que han fet fortuna amb molts seguidors han generat una tendència editorial, que se suma al context actual, amb un cert boom de llibres disposats a mostrar la feina feta per dones». Però aquest fenomen també és una arma de doble tall: requereix lluitar cos a cos amb els likes i el volum de seguidors per no ser ignorada. 

Les ninotaires poden dibuixar sobre qualsevol tema d’actualitat, és obvi. I només elles poden fer acudits sobre la pobresa menstrual, la maternitat, l’avortament, la sexualitat femenina, la sororitat, la bretxa salarial o el mansplaining. Consola saber que el principal canal per a l’humor gràfic ja no és el paper. Ens arriba a través de la pantalla, que és com coneixem la majoria d’il·lustradores que ens arrenquen una rialla i una reflexió bo i qüestionant l’statu quo. Si així no fos, seria l’statu quo qui se’n fotria. I això tampoc no fa cap gràcia.  


(Il·lustració de Glòria Vidal per a Barret Picat. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 2 de juny de 2021)

dissabte, 17 d’abril de 2021

El meu Sant Jordi

Quan sigui alcaldessa
plantaré un jardí públic de llibres,
ordenats per gèneres,
dels quals emanin històries
que embriaguin els veïns.

Quan sigui alcaldessa
obriré una biblioteca de roses vermelles,
ordenades per tipus d'amor,
que ofereixin una fragància d'esperança
a qui se senti sol.




diumenge, 28 de març de 2021

Quan t'hi va la vida

 M’estresso per complir terminis, intentar arribar a tot arreu, ser una bona mare i no patir més del compte per pagar els rebuts. Però no m’imagino estressar-me per ser jo mateixa o per alliberar-me del meu cos. I en canvi hi ha persones que constantment necessiten reivindicar-se. És el cas de les transgènere, persones subjectes a la patologització i la violència, tal com denuncia la filòsofa Judith Butler. «És esgotador haver de justificar la meva existència contínuament amb tothom». Ho confessa la lleitadana ara resident a Barcelona Ixeya Quesada, de 21 anys. És estudiant de traducció i interpretació a la UAB i dedica bona part del seu temps lliure a la militància política i a diferents organitzacions. És membre activa de Colors de Ponent i la Crida LGBTI. Hem quedat uns dies abans del 31 de març, Dia internacional de la visibilitat trans, per parlar de la seva condició de dona trans i de la tasca de l’associació Colors de Ponent, que enguany celebra el seu cinquè aniversari amb la campanya «Interseccionalitats LGBTI». (Em fa por escriure sobre aquest tema com a algú còmodament cisgènere. Por d’espifiar-la pel desconeixement d’una realitat que qüestiona aquella que tinc interioritzada, la normativa, l’estereotipada. Però el motiu, simplement parlar-ne públicament, s’ho val).    

Perquè sí, el 2021 encara hem de parlar d’invisibilitat de les persones que no s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer. Perquè n’hi ha que encara no poden sortir de l’armari pels greus problemes que els comportaria, perquè se les discrimina -l’atur damnifica el 85% de les persones trans: o se les acomiada o no se les contracta!-, perquè se les pressiona a esforçar-se a ser com la gent cis, perquè se les agredeix. «No hauríem d’amagar qui som o modificar obligatòriament el nostre cos per fer-vos sentir més còmodes», diu la Ixeya. Sense anar més lluny, mentre no es reformi la legislació, l’estat les obliga a hormonar-se durant dos anys per canviar el seu nom al DNI. S’entén que la Ixeya consideri que no té dret al propi cos. S’entén Butler quan defensa que ampliar les possibilitats del gènere no és un luxe, sinó que és tan crucial com el pa. I, mentrestant, la nova Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans continua pendent de tramitació pel bloqueig de la Moncloa. Al marge de polèmiques feministopolítiques, fruit de prejudicis enormes i de discursos contaminats per l’extrema dreta, urgeix que s’aprovi la llei. «Ens hi va la vida», sentencia Quesada. No ho diu per dir: cada any es registren assassinats trànsfobs. «Ara mateix som el col·lectiu social que més atacs patim». 

A la Ixeya, una noia menuda, de cabells curts, sempre amb arracades d’anella, texans -odia les faldilles- i, a vegades, uns centímetres més alta pels talons, li costa parlar del seu passat. Rememora tots els anys que va haver de viure socialitzant-se amb un gènere imposat, quan ja de petita no se sentia còmoda com a nen. Va prendre la decsisió de fer el trànsit d’adolescent. Va ser víctima d’insults, sobretot els primers anys de l’ESO, i per això prega a famílies i docents que s’informin de la realitat LGBTI i que actuïn davant de possibles agressions. «Sovint hi ha assetjament a les aules i els professors no ho veuen, o no volen veure-ho», amb conseqüències en les vides de les persones agredides. Actualment la transfòbia continua present en el seu dia a dia, especialment en forma d’agressions psicològiques. Però també es considera víctima de la «transfòbia institucional», per la patologització en el sistema, el no reconeixement del seu gènere, discursos polítics com els de la vicepresidenta del govern espanyol quan confronta els drets trans amb els que reivindica el feminisme, les traves burocràtiques per aconseguir ser la Ixeya oficialment... 

De tot això es parla en les trobades trans que organitza periòdicament Colors de Ponent, amb seu a Lleida (@colorsdeponent a Instagram). Presencialment, al flamant local on s’ha traslladat enguany, o virtualment, s’hi reuneix gent que parla de cures, que necessita resoldre dubtes en el procés del trànsit o que acaba de sortir de l’armari. Un altre grup que també té el seu espai a l’associació és el de famílies amb infants trans: hi comparteixen experiències i, alhora, nens i nenes amb expressions d’identitat de gènere dissidents socialitzen entre ells.  

Tenia por d’escriure sobre les persones trans. Però a mesura que avança l’entrevista em superen la ràbia i la impotència. La Ixeya Quesada assegura que mai no se sentirà lliure amb el seu cos. «No deixo de ser una persona que rep constantment les influències socials, el missatge que tinc el cos equivocat, que m’he d’operar, que continuaré sent una aberració». Lamenta no poder fugir d’aquesta presó, tot i l’autoestima alimentada per la seva militància en espais LGBTI des que tenia 16 anys. Jo insiteixo a buscar l’escletxa a aquest drama fins a fer diana quan li pregunto pel progressiu qüestionament del binarisme. «El gènere s’està diluint amb les noves generacions, i la gent jove viu el gènere i l’orientació sexual d’una manera més lliure, sense caure en els rols tradicionals», explica. Parlar amb ella ha estat un exercici d’immersió en un món que no és un altre, sinó que és la realitat diversa injustament invisible. Ningú no hauria de transformar-se a base d’hormones o de passar pel quiròfan, sinó a base d’obrir la ment per acollir-hi totes les possibilitats identitàries. Perquè no ens equivoquem: la indefectible transició social que trenca amb unes masculinitats i feminitats estanques no és cosa d’un col·lectiu, sinó un deure de tots. 

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 24 de març de 2021)

dijous, 4 de febrer de 2021

Pantone 13-0647


Qui no té un capritx de tant en tant? A vegades el moment fa que hi siguem més propensos. En temps de pandèmia, a més, els psicòlegs recomanen menys propòsits i més capritxos. Així que culpabilitat nul·la. Portem ja no un gener costerut, sinó uns quants mesos, prop d’un any, suant la cansalada per fer el cim i, per tant, els capritxos s'han convertit en autèntiques necessitats.

Aquell dia qualsevol de primers de febrer, s’hi va trobar. Va focalitzar la seva necessitat emocional en el groc més hivernal, el color esperança, una de les eleccions de Pantone per al 2021. Vinga, primer berena, que després hem de fer un encàrrec. On anem, mama? Tinc un capritx, va al·legar sense embuts. La història li va servir per explicar a la petita el significat de “capritx”. Allò tan natural en una, allò tan mesurat en l’altra, a què posava nom despullant-lo, esclar, de tota connotació negativa.

Van entrar a l’establiment. Doncs no, no en tinc, em sap greu. És un color que no acostumo a tenir, perquè em costa combinar-lo amb la resta. I tinc molts altres colors que no venc...

Ja, però jo vull groc sol, a seques, pensava ella.

La florista en va anotar el telèfon per trucar-li la setmana següent, quan hauria anat a buscar flors de mimosa. Tinc una altra noia que m’ha fet el mateix encàrrec. Ben mirat, ambdues clientes no són tan capritxoses: la incertesa sostinguda ens mena a la floristeria com qui va al CAP. El nom popular de l’acàcia ve del grec ‘mimos’, que significa ‘actor’ o ‘mim’, i el sufix, ‘semblant’. Es diu que possiblement es deu al fet que les fulles imitin la vida conscient. V I D A.

Segons el prospecte de la mimosa, s’administra la dosi desitjada de 13-0647 per via oftàlmica, nasal i emocional. Poms d’esperança, energia i vitalitat. 


dissabte, 30 de gener de 2021

On són les científiques?

 Heu fet l’exercici de preguntar als petits de casa noms de científiques? Una desena de famílies ho hem fet. En alguns casos, no se’ls acut ningú, tret de la mestra, que sovint veuen fent experiments. En d’altres, mencionen Marie Curie; excepcionalment, Ada Lovelace i, gràcies a Disney, Katherine Johnson. I a vosaltres mateixos, quantes dones us venen al cap si penseu en l’actualitat que gravita al voltant de la pandèmia? Vinga, comencem per Magda Campins, cap d’Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Ebron. Un, dos, tres... responda otra vez.


Se’ns esgoten aviat els recursos no pas perquè no hi hagi investigadores que viuen abocades a buscar remei a la malaltia causada per la COVID-19 i a frenar-ne el contagi, sinó per la seva invisibilització. Aquests dies en parlem gràcies a la campanya #NoMoreMatildas, que reivindica la necessitat d’ampliar la presència de les dones científiques als llibres de text i despertar vocacions. I més que se’n parlarà properament, amb motiu del Dia internacional de les dones i les nenes en la ciència, l’11 de febrer. 

Prou que ho sap Beatriz Mothe Pujadas (Lleida, 1977), metgessa i investigadora de la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioneses i IrsiCaixa. A banda de les seves àvies, no va tenir referents femenins, i troba a faltar aquesta perspectiva inoculada des de l’escola. «Cal que ens vegin, que les dones també podem ser metges i fer recerca». Mothe va guanyar el premi a la millor tesi sobre malalties infeccioses el 2012, va ser distingida amb la Medalla de la Paeria de Lleida al mèrit científic el 2017, i amb el premi a la investigadora jove de l’Institut Català de la Salut el 2018. Ella no ha patit discriminació de gènere al llarg de la seva trajectòria, i ha tingut la sort de tenir bons mentors que l’han deixat fer. «En el camp de la biomedicina, motivat per la curiositat, ja és molt important que et donin corda i et deixin créixer».

Però el sistema obliga les investigadores a nedar amb el vent en contra a partir dels 35-40 anys, amb una clara manca de polítiques de conciliació en un món en què la vàlua científica es mesura a través del nombre de publicacions. La dona continua assumint gran part dels rols familiars i això, com en tants altres sectors, ho condiciona tot. Mare d’una nena de dos anys i mig, la Beatriz destaca els resultats d’un informe recent de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, que evidencien les tisores de gènere que hi ha en els centres catalans de recerca biomèdica: les dones són clarament majoria al laboratori, mentre que van disminuint dràsticacament a mesura que s’escala en els llocs de responsabilitat. Per a ells continua sent més fàcil renunciar a l’altra vida per centrar-se en la professional. 

I els mitjans, què hi fem? Les investigadores no superen el 20 per cent de les fonts citades. «Costa molt sortir del perfil masculí sènior de 50-60 anys, si es busquen caps de grup», segons Mothe. «Caldria fomentar la visibilitat de perfils més júniors», opina. Ella porta uns quants mesos liderant un projecte de recerca de la vacuna que a tots ens fa anar de corcoll, i ha sortit, de puntetes, un parell de vegades als mitjans. Per contra, cada dia són homes els que parlen de la COVID. I, és clar, fins i tot la canalla coneix Oriol Mitjà. On són les científiques?  

(foto de Beatriz Mothe per a IrsiCaixa)

(Article publicat el 27 de gener al diari Ara Terres de Lleida)

dimarts, 5 de gener de 2021

Poema de Reis

De tones de mentides i bondats,
desitjos i voluntats,
d’allò que es vol ser, 
però, sobretot, d’allò que es vol tenir,
una foguera n’encendran tres celebritats 
en algun paratge desèrtic.
El seu fum, arborat al ritme 
d’una eterna salmòdia de noms,
aixecarà un ambiciós castell bigarrat.
Cremarà essència humana
manifestada en cal·ligrafies a mitja cocció
mentre desapareixen tones de paper,
“Estimats Reis d’Orient...”.
L’exoneració subreptícia d’uns,
el tornar a començar d’altres.
Després de festes, albirarem 
la cresta d’una foguera 
que s’endurà infàncies madures
per fer lloc a les noves.