Ensenya’m fotos d’aquesta gent

–Agafa el mòbil i ensenya’m fotos dels homes i les dones que han ficat a la presó.
–¿Eh?
–Que m’ensenyis fotos d’aquesta gent!
Merda, ha tornat a passar. És clar, no és sorda, i ha sentit la ràdio del cotxe de tornada a casa. Se m’acut una solució petitprincipesca: poso presó a imatges de Google i li dic:
–Mira, això són uns barrots. Totes aquestes persones innocents, que ja sumen nou, són darrere. Per això ens manifestem tants catalans dia sí, dia també.
–I quan els deixaran tornar a casa?
–...

Com fer capir a una ment encara neta i sana el que estem vivint com a catalans? “Han passat coses difícils d’entendre i d’explicar”, expressava amb profunda resignació Clara Ponsatí dissabte en l’entrevista de Laura Rosel per al FAQs. Difícil per algú com ella, encara més per a algú com jo. I, doncs, per a un nen, què coi està passant? 

Quan la revolució era dels somriures, era joliu que la canalla participés dels nostres clams, es lligués estelades al coll i entonés l’"In-inde..." com aquell que arriba sense alè a tocar la paret i crida “Un, dos, tres, salvat!”. Però ara, com assuaugem i traduïm en llenguatge de color rosa la violència institucional i policial d’aquest món punyent a què ens aboquen per blindar-ne els nostres plançons i garantir que creixin incòlumes al país que volem que estimin? A quines argúcies hem de recórrer perquè continuïn pensant que ser pacífics, tolerants, cívics i fer complir el mandat expressat a les urnes és el deure d’una societat i els seus governants?

Jo no vull transmetre odi ni rebuig envers les forces de seguretat, els jutges o l’Estat veí. No vull construir un imaginari de bons i dolents, malgrat l’aniquilació evident de la qual ens escudem. No vull haver de parlar de botxins i congriar ressentiments. Presó, presó, presó. No vull empresonar en aquests conceptes la meva filla. Però ja ho hem normalitzat. Per sopar, avui toca verdura, peix i Soto del Real. Llibertat, llibertat, llibertat. Perquè hi nedi, no hauria de ser normal que la reivindiquem des que ens llevem. 

La detenció de persones que no cometen delictes, la prevaricació vestida amb una toga, les agressions policials a ciutadans que es concentren pacíficament, la judicialització de la política i la politització de la judicatura, el silenci de l’esquerra espanyola, còmplice de la ignomínia, la covardia d’aquells que haurien de liderar la República... fan inintel·ligible la realitat per a un adulta com jo. Com puc veure’m capaç de parlar a una marreca del que està passant a casa nostra? Potser algú és del parer que els nens han de quedar al marge de l’actualitat. Si algú sap com fer-ho, que m’ho expliqui. O potser hem d’escoltar-los més a ells. Parafrasejant Antoine de Saint-Exupéry, les persones grans no entenem mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver de donar sempre explicacions i més explicacions.

(article publicat a www.7accents.cat el 29/03/2018)

#convivència rima amb #desobediència

#Somgentdepau #Dignitat #Referèndum #Civisme #Nooblidaremmai #Revoltasomriures #Jahemvotat #aturadadepaís #sensepor #CatalanReferendum #article7TEU... que diferent que sonen dels #nazis #aporellos #violencia #vivaelordenylaley #artículo155 #Generalidadgolpista #disoluciónMossos #asedio #acosoindependentista. Ens llevem, mengem, treballem i fem un respir entre tuits, en què proliferen aquestes etiquetes, que ens escalfen el cap i els ànims. I en les piulades trobem la millor síntesi de dos relats amb què interpretar el nostre món i el seu. Entremig, naveguen conceptes com #democràcia, #llibertat i el que es considera #intolerable, que adopten significats antagònics en funció del costat d’on són disparats.

Fa dies que va deixar de ser (només) política. Ara es tracta de la defensa d’uns valors i de la desconnexió mental i emocional amb un Estat anihilador d’allò que ens defineix. No parlem de nacionalisme ni de fronteres, sinó de democràcia. Tot això no és culpa de cap govern colpista segrestat per quatre eixelebrats. Són els crits d’un poble que, lluny d’estar fracturat i enfrontat, està més cohesionat que mai. Les manifestacions de l’aturada general del #3O, dimarts, van omplir places i carrers de tot Catalunya com mai abans a la història d’aquest país. I no hi onejaven només estelades. També s’hi van veure banderes espanyoles deleroses de blindar-se de l’odi. No hi havia només estudiants, sinó també famílies, gent gran, pagesos i col·lectius diversos i de tota condició social. Mobilitzacions transversals per clamar els valors d’un d’aquells dos mons. “Contra la repressió i en defensa de les llibertats”. Quin lema més extemporani a l’Occident del segle XXI!  

Nosaltres no necessitem mitjans de comunicació que manipulin o, directament, menteixin. Som escrupolosos amb allò que fem i com votem, encara que sigui en les condicions més extremes. Som gent de pau i civisme, que seria incapaç d’esclafar una minoria desembeinant la porra. No som ciutadans adoctrinats. I tampoc som imbècils. Hem parat més galtes de les que tenim. Però diem #prou.

El 1939 al poema “La ciutat llunyana”, Màrius Torres invocava que “entre tants crits estranys”, ens parlés la veu pura de la pròpia terra. “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura”. Avui ha arribat el moment de fugir del podrimener i evitar l’ensulsiada definitiva i, per tant, que els nostres governants exerceixin la valentia fins al final i despleguin aquella arquitectura en la qual han treballat a l’ombra durant tant temps.

Perquè, al cap i a la fi, anhelem la #convivència, que forma una rima total no només amb benevolència (i paciència), sinó també amb #desobediència i #independència sense violència, igual com la transversalitat rima amb #fraternitat i #llibertat. Després de la ingent #mobilització, i paral·lelament, caldrà alguna #dimissió i, sobretot, la #mediació –potser sense haver de ficar-hi l’Església pel mig– per tal que amb la #declaració assolim, per fi, la solució (sense que hagi de passar, òbviament, per cap temuda #detenció).  Alea iacta est.

(article publicat a www.7accents.cat el 5/10/2017)