Ensenya’m fotos d’aquesta gent

–Agafa el mòbil i ensenya’m fotos dels homes i les dones que han ficat a la presó.
–¿Eh?
–Que m’ensenyis fotos d’aquesta gent!
Merda, ha tornat a passar. És clar, no és sorda, i ha sentit la ràdio del cotxe de tornada a casa. Se m’acut una solució petitprincipesca: poso presó a imatges de Google i li dic:
–Mira, això són uns barrots. Totes aquestes persones innocents, que ja sumen nou, són darrere. Per això ens manifestem tants catalans dia sí, dia també.
–I quan els deixaran tornar a casa?
–...

Com fer capir a una ment encara neta i sana el que estem vivint com a catalans? “Han passat coses difícils d’entendre i d’explicar”, expressava amb profunda resignació Clara Ponsatí dissabte en l’entrevista de Laura Rosel per al FAQs. Difícil per algú com ella, encara més per a algú com jo. I, doncs, per a un nen, què coi està passant? 

Quan la revolució era dels somriures, era joliu que la canalla participés dels nostres clams, es lligués estelades al coll i entonés l’"In-inde..." com aquell que arriba sense alè a tocar la paret i crida “Un, dos, tres, salvat!”. Però ara, com assuaugem i traduïm en llenguatge de color rosa la violència institucional i policial d’aquest món punyent a què ens aboquen per blindar-ne els nostres plançons i garantir que creixin incòlumes al país que volem que estimin? A quines argúcies hem de recórrer perquè continuïn pensant que ser pacífics, tolerants, cívics i fer complir el mandat expressat a les urnes és el deure d’una societat i els seus governants?

Jo no vull transmetre odi ni rebuig envers les forces de seguretat, els jutges o l’Estat veí. No vull construir un imaginari de bons i dolents, malgrat l’aniquilació evident de la qual ens escudem. No vull haver de parlar de botxins i congriar ressentiments. Presó, presó, presó. No vull empresonar en aquests conceptes la meva filla. Però ja ho hem normalitzat. Per sopar, avui toca verdura, peix i Soto del Real. Llibertat, llibertat, llibertat. Perquè hi nedi, no hauria de ser normal que la reivindiquem des que ens llevem. 

La detenció de persones que no cometen delictes, la prevaricació vestida amb una toga, les agressions policials a ciutadans que es concentren pacíficament, la judicialització de la política i la politització de la judicatura, el silenci de l’esquerra espanyola, còmplice de la ignomínia, la covardia d’aquells que haurien de liderar la República... fan inintel·ligible la realitat per a un adulta com jo. Com puc veure’m capaç de parlar a una marreca del que està passant a casa nostra? Potser algú és del parer que els nens han de quedar al marge de l’actualitat. Si algú sap com fer-ho, que m’ho expliqui. O potser hem d’escoltar-los més a ells. Parafrasejant Antoine de Saint-Exupéry, les persones grans no entenem mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver de donar sempre explicacions i més explicacions.

(article publicat a www.7accents.cat el 29/03/2018)

La injusta justícia

"Sistema contrajudicial" (Ferran Mascarell), "Certificat de defunció" (Vicent Sanchis), "¿Qué le pasa a la Justicia?" (Lourdes Pérez a Diario Vasco), "Esperpèntic TC" (carta al director de Xavier Rosón, de Vic), "Una injustícia a Espanya" (editorial del New York Times del passat dia 8)... Avui acumulo una setmana de retard en la gestació d'una entrada que fa dies que vull dedicar al vodevil que està protagonitzant el Tribunal Constitucional o, més aviat, els òrgans de govern, les cúpules, de la judicatura espanyola en general.

Però n'he llegit tants rius de tinta, que m'he ofegat. Se n'han dit ja tantes coses, que jo, pobre de mi, no goso ni tinc la capacitat d'aportar-ne cap visió original, sinó que el més honest que puc fer és sumar-me al dol, la indignació, la deploració col·lectives del vergonyós descrèdit de les altes esferes de la justícia espanyola. El tercer poder de l'Estat està fent més descarada que mai la seva submissió a la política. Sóc a les portes de la trentena i crec que, des que tinc ús de raó, mai abans havia assistit a un espectacle tan lamentable en aquest àmbit. En poc més d'una setmana ha esclatat l'operació contra Garzón, amb un Tribunal Suprem còmplice dels crims del franquisme en acceptar les querelles contra el magistrat d'organitzacions que en països de democràcia consolidada serien il·legals; hem conegut la resolució -almenys una bona notícia- de l'Audiència Nacional que absol els acusats del diari Eguankaria, després de set anys de ser escapçat sense ni una sola prova per la seva presumpta col·laboració amb ETA, i el TC ha jugat per enèsima vegada amb el ribotejat Estatut i amb la paciència de molts catalans. Fins quan es mofaran del futur d'un país?

Però em consola pensar que el panorama internacional no fa la vista grossa a aquesta situació tan perniciosa a la jove -volia dir infantil- democràcia espanyola. Prestigiosos mitjans de comunicació anglosaxons, com el New York Times, el Guardian o la BBC, han posat en entredit el sistema judicial espanyol i la seva politització. També es podria pensar, però, que aquests mitjans estan vinculats a ETA o als separatistes catalans, o que tenen interessos per destapar el cas Gürtel, oi? El problema sempre són els altres. I, sobretot, no furguem en les ferides, no fos cas que obríssim la capsa dels trons! Fins quan hem d'arrossegar la maleït pacte de la Transició i el tardofranquisme?

Tal com diu Ferran Mascarell, "a Espanya allò que és legal està cada vegada més lluny del que és just". No obstant això, podem celebrar una victòria de la justícia: la d'Egunkaria i, per tant, la de la llibertat d'expressió al País Basc. Han calgut set anys perquè es reconegui la innocència dels responsables del diari i que no tenien cap relació amb ETA. Llàstima que el mal ja està fet: es va deixar sense feina 150 persones d'un dia per l'altre, alguns dels encausats van passar mesos tancats a la presó i van ser víctimes de tortures... "Mai no he cregut que la justícia funcioni", expressava l'exdirector de la capçalera basca, Martxelo Otamendi, dimecres en una entrevista a El Periódico. Allò que dèiem.