Les vostres visites, en números

divendres, 30 de març de 2018

Ensenya’m fotos d’aquesta gent

–Agafa el mòbil i ensenya’m fotos dels homes i les dones que han ficat a la presó.
–¿Eh?
–Que m’ensenyis fotos d’aquesta gent!
Merda, ha tornat a passar. És clar, no és sorda, i ha sentit la ràdio del cotxe de tornada a casa. Se m’acut una solució petitprincipesca: poso presó a imatges de Google i li dic:
–Mira, això són uns barrots. Totes aquestes persones innocents, que ja sumen nou, són darrere. Per això ens manifestem tants catalans dia sí, dia també.
–I quan els deixaran tornar a casa?
–...

Com fer capir a una ment encara neta i sana el que estem vivint com a catalans? “Han passat coses difícils d’entendre i d’explicar”, expressava amb profunda resignació Clara Ponsatí dissabte en l’entrevista de Laura Rosel per al FAQs. Difícil per algú com ella, encara més per a algú com jo. I, doncs, per a un nen, què coi està passant? 

Quan la revolució era dels somriures, era joliu que la canalla participés dels nostres clams, es lligués estelades al coll i entonés l’"In-inde..." com aquell que arriba sense alè a tocar la paret i crida “Un, dos, tres, salvat!”. Però ara, com assuaugem i traduïm en llenguatge de color rosa la violència institucional i policial d’aquest món punyent a què ens aboquen per blindar-ne els nostres plançons i garantir que creixin incòlumes al país que volem que estimin? A quines argúcies hem de recórrer perquè continuïn pensant que ser pacífics, tolerants, cívics i fer complir el mandat expressat a les urnes és el deure d’una societat i els seus governants?

Jo no vull transmetre odi ni rebuig envers les forces de seguretat, els jutges o l’Estat veí. No vull construir un imaginari de bons i dolents, malgrat l’aniquilació evident de la qual ens escudem. No vull haver de parlar de botxins i congriar ressentiments. Presó, presó, presó. No vull empresonar en aquests conceptes la meva filla. Però ja ho hem normalitzat. Per sopar, avui toca verdura, peix i Soto del Real. Llibertat, llibertat, llibertat. Perquè hi nedi, no hauria de ser normal que la reivindiquem des que ens llevem. 

La detenció de persones que no cometen delictes, la prevaricació vestida amb una toga, les agressions policials a ciutadans que es concentren pacíficament, la judicialització de la política i la politització de la judicatura, el silenci de l’esquerra espanyola, còmplice de la ignomínia, la covardia d’aquells que haurien de liderar la República... fan inintel·ligible la realitat per a un adulta com jo. Com puc veure’m capaç de parlar a una marreca del que està passant a casa nostra? Potser algú és del parer que els nens han de quedar al marge de l’actualitat. Si algú sap com fer-ho, que m’ho expliqui. O potser hem d’escoltar-los més a ells. Parafrasejant Antoine de Saint-Exupéry, les persones grans no entenem mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver de donar sempre explicacions i més explicacions.

(article publicat a www.7accents.cat el 29/03/2018)

Cap comentari:

Publica un comentari