Segurament no arriba als 10 anys

Quan obres el bagul de la pròpia infantesa, intentes posar ordre al trencaclosques de la teva vida. En parlava Montserrat Roig a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit un any abans de morir. “Vols conjurar l’inconscient, clous les parpelles ben fort, intentes sortir de l’ensopiment”. I cal recordar i oblidar alhora, perquè “la memòria també és oblit”. Quina sort que així sigui!

És un estiu qualsevol de final dels vuitanta, una setmana d’aquelles que passa a casa l’àvia i el tiet, sense els pares. Una masia aïllada, metàfora dels seus amfitrions. Una nena de 10 anys, potser menys (la memòria a vegades és bòrnia o pietosa, o totes dues coses a l’hora). Espera amb impaciència que aparegui a la pantalla l’Arale, protagonista d’uns grans dibuixos animats de la història de TV3, mentre berena pa amb vi i sucre, un dels records sensorials d’aquella casa d’alguns dies estivals. Eren uns altres temps.

Ve de visita un conegut, no d’ella, tot i que ja el té vist. S’hi queda sola mentre el tiet va a l’hort per obsequiar el visitant i l’àvia prepara alguna cosa a la cuina (sempre pensarà que són massa servicials amb tothom). Ell se li acosta amb cara de bons amics, de no haver trencat mai cap plat. I, d’amagat, com qui treu la cartera d’una bossa d’altri, li enfonya la matussera mà sota el vestit (o eren uns pantalons curts?). Ella segurament no arriba als 10 anys. Ell és un Dr. Slump obtús, amb poca sort a la vida, pusil·lànime, segurament una desferra rebutjada per les dones. La memòria aquí cau dins un pou sense fons. Es fa un fos a negre. Silenci. I la seva cultura farà que ho silenciï sempre. És un record purulent que intentarà esvanir, com s’esborraven després d’una tempesta els missatges a amics imaginaris que escrivia amb guix sobre les escales de pedra de l’entrada de la masia.

Fins que arriba el #Cuéntalo, desenterra aquell xafogós episodi d’un estiu qualsevol en una casa isolada del Prepirineu i allibera també l’infant innocent que porta dins. Era massa d’hora per conèixer les perversitats de l’edat corrompuda. Ella esperava ansiosa riure amb l’androide de la cabellera lila tot assaborint un dolç berenar. Ella té molts noms, de nena i de nen, de fa trenta anys i d’avui. La premi Nobel de literatura Doris Lessing deia que si escrius sobre la pròpia experiència escrius sobre els altres, perquè els teus problemes, dolors, plaers i emocions no poden ser únicament teus. Heus aquí el valor d’una etiqueta que revoluciona Twitter. Per les nenes que vam ser i que seran, explica-ho.


(article publicat a www.7accents.cat el 3/05/2018)