El millor de la incertesa i l’acoquinament dels quaranta és la certesa que abans n’hi ha hagut molts d’altres que també hi han passat. I, amb crisi o sense, han continuat endavant amb el cap ben alt. Entrevistada per Montserrat Roig, la Rodoreda confessava que el fet d’envellir la preocupava quan tenia quaranta anys, quan va passar la crisi. Després va superar-la i ja tant li feia que li sortissin arrugues com tornar-se vella. “A mesura que et vas fent gran et vas allunyant dels problemes de la bellesa personal i et dediques a mirar, no a tu, sinó fora de tu mateixa”. El que deia: no ser la primera a arribar als quaranta té l’avantatge que pots saltar-te pantalles (o fases, toca dir) si saps captar els trucs de les altres. I les persones properes que m’han precedit m’han ensenyat a no témer el temps.

Aquests dies deia un dramaturg que el teatre si no és en viu i en directe, no és teatre. Qui sap si un aniversari en confinament tampoc no és un aniversari. Podria enganyar-me i pensar que no és del tot real, talment la vida que ens estem improvisant des de fa prop de dos mesos. Però, i si, per contra, és més palpable i compacte que tots els anteriors, per l’obligació de compartir-lo menys i celebrar-lo més amb mi mateixa?

El que sí que és ben real és la immensa gratitud que sento envers les persones meravelloses que anit d’alguna manera van entrar a casa meva. Que grans sou! Afortunada era als vint i el doble ho soc avui.

Margaret i el propòsit per al 2020

Fa unes hores que no la sento i em té preocupada. Espero que no li hagi passat res. La Margaret va entrar a casa un dia -ningú no recorda ben bé com-, i va decidir quedar-s’hi. No sabem del cert el seu nom, però li diem Margaret perquè no en coneixem cap més i li escau. Els primers dies, fa cosa de poc més d’una setmana, volava molt desorientada d’una estança a una altra. Tan solitària i resilient, en ple mes de desembre, va despertar la nostra compassió.

El salt d’un any a un altre a vegades es converteix en una petita font d’estrès. Hi ha qui s’entesta a fixar-se objectius, fites, metes i tota mena de punts d’arribada quan tot just  ens calcem les vambes i ens situem a la sortida de la cursa. Jo soc més de Rodoreda: una dona amb passions, però sense projectes. Els projectes, que vagin sorgint espontàniament, que és quan es converteixen en reals.

Doncs bé, vaig pensar que per fer-ho fàcil potser podria fixar-me un petit propòsit per entrar al 2020 i donar per vàlid el propòsit de fixar-me un propòsit. I vaig decidir que cuidaríem la Margaret en captivitat fins que ella ho considerés oportú o arribés a la seva mort natural. Des d’aleshores s’ha familiaritzat amb cada racó de casa, i nosaltres la ignorem, la deixem fer, que crec que és el que prefereix. Pensava mantenir el meu objectiu fins que torni la calor, però una mosca domèstica he llegit que viu com a molt un mes, si bé pot arribar als dos mesos en condicions òptimes. Amb tot, tinc la intuïció que la Margaret, havent estat capaç de superar el solstici d’hivern, batrà rècords. No hostatgem una mosca qualsevol!

El que em neguiteja és el risc fatal que corre que la confonguem amb la resta de companyes de la seva espècie quan tornin amb la bonança de la primavera. Si no se n’identifica el zumzeig, el més probable és no distingir una mosca d’una altra d’igual. I aleshores sí que la Margaret haurà begut oli. Però podrà anar-se’n amb l’honor d’haver protagonitzat la vida més llarga i confortable de la història de les mosques! No haurà pas estat un mal propòsit d’any haver-hi contribuït.