Les vostres visites, en números

diumenge, 10 de maig de 2020


El millor de la incertesa i l’acoquinament dels quaranta és la certesa que abans n’hi ha hagut molts d’altres que també hi han passat. I, amb crisi o sense, han continuat endavant amb el cap ben alt. Entrevistada per Montserrat Roig, la Rodoreda confessava que el fet d’envellir la preocupava quan tenia quaranta anys, quan va passar la crisi. Després va superar-la i ja tant li feia que li sortissin arrugues com tornar-se vella. “A mesura que et vas fent gran et vas allunyant dels problemes de la bellesa personal i et dediques a mirar, no a tu, sinó fora de tu mateixa”. El que deia: no ser la primera a arribar als quaranta té l’avantatge que pots saltar-te pantalles (o fases, toca dir) si saps captar els trucs de les altres. I les persones properes que m’han precedit m’han ensenyat a no témer el temps.

Aquests dies deia un dramaturg que el teatre si no és en viu i en directe, no és teatre. Qui sap si un aniversari en confinament tampoc no és un aniversari. Podria enganyar-me i pensar que no és del tot real, talment la vida que ens estem improvisant des de fa prop de dos mesos. Però, i si, per contra, és més palpable i compacte que tots els anteriors, per l’obligació de compartir-lo menys i celebrar-lo més amb mi mateixa?

El que sí que és ben real és la immensa gratitud que sento envers les persones meravelloses que anit d’alguna manera van entrar a casa meva. Que grans sou! Afortunada era als vint i el doble ho soc avui.

Cap comentari:

Publica un comentari