Dimecres 27 de juliol. Tot feia preveure que seria un dia entre setmana com qualsevol altre. Però no ho era: feia anys i al llarg de la jornada el felicitarien la dona, els fills i els nets. Va preparar-se un esmorzar copiós, com cada matí quan anava a fer-se jove al camp de pitch & putt —podia presumir d’un estat de forma propi dels cinquanta!—, i va passar la porta amb el seu demble aparentment despreocupat i calmós. Quan tornés, continuaria el darrer quadre que ja tenia força embastat. Però aquell dia no va arribar a tocar els pals ni el pinzell. Aquell dia no vam ser a temps de desitjar-li un feliç aniversari. Avui ja en fa nou anys.
Quan conduïm, marquem-nos amb ferro roent al cap que també som responsables de la vida dels altres (els tòpics també haurien de servir per ser recordats). A la carretera no es produeixen “accidents”, sinó sinistres, perquè es poden evitar.
Fonts oficials informen que a Catalunya en els primers cinc mesos de l’any hi ha hagut una disminució dels morts de trànsit del 37%. I que en comparació amb el 2010, l’any de referència per al compliment dels anomenats “objectius europeus", les víctimes mortals s'han reduït un 52%. Aquest any, entre gener i maig “només” n’hi ha hagut 43. Cal no obviar, però, el confinament que ens ha obligat a deixar el volant, amb la qual cosa la xifra no és tan encoratjadora.
En qualsevol cas, una sola vida estroncada a la carretera, una de sola, justificaria aquesta modesta dosi moralitzant d’un dia qualsevol, un 27 de juliol que el 2011 per als meus no ho va ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada