Una vida de pel·lícula

En el primer pla apareix la protagonista, una jove morena d’ulls verds caminant felicíssima agafada de bracet d’una altra, que després sabrem que és Maria Batet, secretària de Frederica Montseny. Descobrim la targarina Rosa Foguet i Doll, una d’aquelles catalanes que el 1936 es van integrar en el moviment revolucionari i van lluitar pel futur i la llibertat sense ser conscients que el preu era deixar-s’hi (almenys) la joventut. 

Coetània dels soldats de la Lleva del Biberó, la Rosa considerava que els joves havien de saber sacrificar-se si volien ser dignes de si mateixos. Amb 17 anys va presidir un acte a Tàrrega en què va arborar les companyes a prestar el màxim suport al front i va lliurar la bandera republicana al Comissari del Primer Batalló de la 128 Brigada Mixta, Joan Sans i Sicart, qui es convertiria més tard en el seu company de vida. 

Després d’unes bones dosis d’acció i d’escenes que mostren la Rosa ajudant els combatents al front, la història ens situa a l’exili occità, on la protagonista i la seva parella crearien família i s’establirien fins al darrer dia. Un dels seus germans, Ton Foguet, d’altra banda, moriria al camp d’extermini de Mauthausen. L’activitat de la Rosa i el Joan seria vigilada permanentment per la gendarmeria francesa. Van tenir dos fills, Víctor –confiaven que la victòria era a tocar– i Aurora. 

 

La Rosa, que havia après confecció a la seva ciutat natal, treballava de cosidora per substitir. Autodidacta, més tard, va especialitzar-se en alta costura fins arribar a presentar els seus models al Teatre Châtelet de París, al mateix lloc on havien actuat Mahler, Strauss i Txaikovski (espai, per cert, escollit aquest any per Jean Paul Gaultier per fer desfilar la seva col·lecció de comiat de les passerel·les). Les agulles del mateix taller servien per cosir roba per a la resistència amb documentació secreta amagada als plecs que es feia arribar a presons franquistes. Igualment, casa seva acollia renions clandestines de la CNT i es va convertir en refugi de companys perseguits i de fills i dones de militants anarquistes detinguts. No és d’estranyar que el seu fos un domicili constantment escorcollat. 

 

I no és d’estranyar tampoc que la responsabilitat de fer-se càrrec de fugitius i la persecució policial acabessin passant factura a la salut mental de la protagonista. Ja quedaven lluny els anys de l’ocupació nazi i, malgrat tot, quan sentia el telèfon les pors d’una detenció la corcaven per dins. L’Alzheimer començava apoderar-se d’ella, fins que va apagar-ne aquells ulls verds als 82 anys un gèlid 8 de novembre de 2002 prop de Tolosa de Llenguadoc.  

Una vida de pel·lícula, que no trobarem ni a Netflix ni a cap filmoteca. Perquè parlem d’una més de les catalanes invisibilitzades de la postguerra. Sobre Rosa Foguet va escriure Jaume Ramon Solé a la revista Nova Tàrrega l’any passat, i la bibliografia en què apareix es redueix a tres títols, dos dels quals són obra del seu home. Però la ciutat que la va veure néixer ha patit amb ella la mateixa malaltia de l’oblit que la va fer esfumar-se. El dia 20 d’aquest mes va ser el centenari del seu naixement. 

(article publicat el 29/07/2020 al diari Ara Terres de Lleida)