Els cavalls no van a missa

Aquest dissabte té cita al concessionari, però la xica prefereix distreure’s observant vehicles de quatre potes en lloc d’altres de tracció mecànica. Així que la petita sortirà a veure els cavalls que s’engalanen per Sant Antoni amb l’àvia.

-Marxarem xino-xano, abrigades fins a les orelles, per ser-hi a les 10 del matí -diu l’àvia.
-No, dona, els cavalls no van a missa. La cercavila i els Tres Tombs comencen a 2/4 de 12 -li aclareix ella, la filla, malgrat que la veu sostenir el programa entre les mans. I ja tornen a enganxar-se, com d’habitud quan parlen de temes celestials, aquest cop davant el dilema «nena a missa» o «àvia sense la dosi eucarística en qüestió». Comencen un partit de tennis amb la sorpresa de l’única espectadora, a qui se li escapen tots els detalls.

Quan es debat sobre futbol o política, una ja es disposa a assumir certa bel·ligerància -sense perdre les formes- per imposar-se davant d’un in
terlocutor situat als antípodes. Però en temes d’Església sembla que tothom hauria de trobar-hi un recer espiritual, de serenor i assossec. També quan se’n parla. Per què, doncs, acaba convertint-se sovint en font de disputes, fins i tot en l’àmbit tan domèstic com el familiar? Que si cada dia tenim noves notícies d’atrocitats comeses sota el paraigua d’aquesta institució, i, d’alguna manera o altra, acaben rebent nens, dones i homosexuals, vs. això no és pas culpa de Déu i de tots els seus representants a aquest món nostre tan corromput. I el partit s’eternitza fins que una de les dues es cansa d’escatainar. 

Com més va, però, més s’adona que a mesura que la gent ens fem grans, més ens costa fer l’esforç de posar en pràctica l’assertivitat i acostar posicions. Al final, surt més econòmic dir amén a tot (per una estona que la nena vagi a missa no passa res) i canviar àgilment de tema abans d’acabar com el rosari... de l’aurora.