Fotos que no veiem al Visa

Un nen corre descalç sobre llambordins purulents decorats amb vidres trencats, excrements i orins. Un altre marrec ruixa vivaçment el carrer (i els cotxes que hi circulen) amb una mànega descontrolada. Una anciana revisa una nevera que algú ha abandonat a la intempèrie per donar-li nova llar. Un jove condueix animosament un microcotxe amb una mà al volant i l’altra fora la finestreta sostenint una taula que juga a fer equilibris sobre el petit sostre. Ho fa tranquil de saber que per aquests carrers estrets i costeruts, d’habitatges encofurnats amb la roba estesa a fora, no es creuarà amb cap gendarme. Una butaca amb molta vida al damunt resta abandonada sobre la calçada.

Són escenaris del barri de Sant Jaume de Perpinyà, on conviuen gitanos (que parlen català) i magrebins, un dels més pobres del país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. No en veiem fotos al Visa pour l’Image, que fins al 15 de setembre portarà centenars de visitants a passejar per aquest microcosmos. Com tampoc en veiem del procés i dels presos polítics catalans, els veïns del sud. 

De 25 exposicions que reivindiquen la llibertat de premsa al món, ni una fa parada a realitats que se’ns mengen i que fan enrojolar l’Estat del benestar francès i la democràcia espanyola. Hi veiem treballs de bona part dels millors fotoperiodistes. Però no hi són tots. No hi és tot el que no podem deixar de denunciar. Una oportunitat perduda en aquesta finestra internacional. Una llàstima (tot i que hi tornarem. Sempre hi tornem).

En vindran d'altres

Acabo de llegir un llibre que parla de detencions preventives, presos polítics, converses i silencis en l’atmosfera sinistra del locutori de la presó, de la lluita per la llibertat d’expressió i la dignitat, de l’últim record d’un pare entre reixes amb la seva filla: el vol d’una papallona groga descoberta amb alegria per Llibertat. Com va dir el periodista del Charlie-Hebdo Bernard Maris poc abans de ser assassinat, es llegeix amb un nus a la gola. Al marge de les morts que hi planen, part del relat ens resulta massa familiar, malgrat que s’ambienta en la Barcelona revolucionària de fa cent anys! En vindran d’altres... és una novel·la històrica escrita a primers dels setanta, editada en català per primer cop el 1976. Narra com cap altra obra els inicis de l’anarcosindicalisme català i li va merèixer, a la seva autora, Marina Ginestà, el Premi Salvador Seguí, rebut a l’exili.   

Fa cent anys del naixement de Ginestà i cinc de la seva mort a París. Un dels rostres més populars de la Guerra Civil espanyola arran d’una icònica foto de Hans Gutmann realitzada el 21 de juliol del 1936 a l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya i, paradoxalment, un personatge oblidat. Fins ara cap institució catalana no l’ha homenatjat, si la memòria del seu fill, el sociòleg Manuel Periáñez-Ginestà, no falla. Però a partir de la primavera els barcelonins la tindran més present quan es materialitzi el projecte de l’Ajuntament consistent a decorar una paret mitgera de la plaça de les Dones del 36, a Gràcia, amb un mural artístic de la famosa imatge d’una miliciana antifeixista de disset anys. 

Aquesta fotografia ha estat objecte de tot tipus d’interpretacions, entre les quals n’hi ha que la desmereixen per tractar-se d’un muntatge propagand
ístic. Però la força narrativa d’una imatge com aquesta, en què la jove Marina apareix vestida amb una granota i un fusell a l’espatlla, rau en la seva capacitat de representar una història col·lectiva. És cert que mai no havia disparat una arma. Però això no rebaixa els mèrits de la seva vida de lluitadora. Neta d’una pionera del feminisme i del cooperativisme a Catalunya, filla de dos destacats sindicalistes, Marina Ginestà va ser miliciana, militant del JSUC i del PSUC. Durant la Guerra Civil va treballar com a mecanògrafa i periodista per a diversos mitjans de comunicació republicans, i va ser traductora del corresponsal comunista Mikhaïl Koltsov. Aquest últim la descriuria com “un exemple de l’emancipació de la dona espanyola”. En acabar la guerra, va veure morir la seva parella mentre fugien a França, va exiliar-se a la República Dominicana i Veneçuela abans de tornar a Europa i establir-se, finalment, a París.

Jo m’imagino la història de la Marina a la gran pantalla, interpretada per Aida Oset. Sempre que veig la foto de la miliciana a l’Hotel Colón veig l’actriu i cantant barcelonina, per la seva semblança física (i no soc l’única. Si li feu el comentari, us ho agrairà, perquè li fa il·lusió). El 2012 Oset va fer una breu aparició a la pel·lícula Tornarem, de Felip Solé. Era Estrella, una militant antifeixista que els anys quaranta vivia exiliada a França en el context de la Segona Guerra Mundial. El paper de Marina Ginestà segur que no li aniria gran. 

Més enllà d’una fotografia, parlem d’una vida compromesa i l’autora d’una obra que ens recorda que n’han caigut molts, cèlebres o desconeguts, tots innocents, i que l’anhelada Revolució s’ha frustrat cada vegada que hem fet un pas endavant. Però cal resistir, perquè “després de nosaltres, en vindran d’altres...”. 


(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 26/02/2019)