J. D. Salinger, l'autor més compartit pels adolescents blancs, grocs, negres i mestissos i pels que hem passat per aquesta etapa, ha abandonat el seu camp de sègol. L'altre dia comentava que Els Simpson tenen un forat entre les 100 icones més influents del món de la cultura segons la revista Time. J. D. Salinger, mort als 91 anys, segurament que en el decurs de les darreres cinc dècades ha assolit aquest estatus, i amb més raó.
He d'admetre que tinc molts problemes per recordar arguments (ja no dic els personatges) de llibres que han passat per les meves mans i el coixí, per molt que m'hagin captivat. Amb El vigilant del camp de sègol, que potser fa 13 anys que vaig llegir, em passa igual (és un bon motiu per recuperar aquell exemplar esgrogeït i amb olor de resclosit que vaig aconseguir en el mercat del llibre de segona (o desena!) mà de Sant Antoni). Tanmateix el recordo com un dels títols més influents de la meva adolescència. El vaig descobrir de la mà d'un dels meus primers "noviets" -i aleshores el més erudit- amb molt bon criteri. Per dir-ho d'alguna manera, no tinc present la fisonomia de la novel·la, però sí el seu esperit. Sé que va despertar en mi un interès per la lectura que escassíssims altres llibres havien aconseguit. Perquè mai cap altre autor s'havia posat tant a la pell dels hormonats. Aquest plaer per la lectura i interpretació d'un llenguatge aparentment tan accessible i una història tan commovedora no el tornaria a sentir fins a endinsar-me en la narrativa existencial de Carmen Laforet amb Nada, també en la meva etapa juvenil.
Havia perdut el rastre d'aquest enigmàtic autor nord-americà -en part és lògic també perquè no va ser gens prolífic i va abandonar la publicació als anys cinquanta. I arran de la notícia de la seva mort he pogut conèixer a través de la premsa detalls de la seva personalitat. De fet, tot i passar de la norantena, Salinger va morir adolescent. Una vegada desbordat per l'aclaparador èxit de l'esmentada novel·la de culte, va decidir aïllar-se del món i fugir de Manhattan per anar-se'n a viure al camp, lluny de qualsevol focus. Segons publica avui El Pais, només va concedir una entrevista, el 1974, a The New York Times i, per vetllar per la seva intimitat, la va fer telefònicament! En el titular del mateix diari americà avui es qualifica l'escriptor de "literary recluse". Des d'aquí us convido a llegir-ne un magnífic reportatge.
El Pais ens brinda també la possibilitat de reviure el primer tast del best seller de Salinger. Retornem per uns moments -amb un minut en tenim prou- al camp de sègol...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada