Les vostres visites, en números

dijous, 7 de gener de 2010

La vanitat

La periodista mallorquina Llucia (crec que és sense accent) Ramis ha guanyat el premi Josep Pla amb la seva novel·la Egosurfing. Aquesta tarda la sentia a Catalunya Ràdio en una de les 50 mil entrevistes per a les quals la reclamen des d'ahir al vespre. "Internet ha fet la gent més vanitosa, alimenta l'ego de les persones", deia la guardonada. Aquesta és una de les qüestions que aborda la seva obra, protagonitzada per tres personatges àvids de ser el centre d'atenció i d'alimentar l'ego, més que no pas d'establir una relació sincera (l'he anotat a la llista per quan surti al mercat).

És ben cert que canals com el bloc deuen ser un instrument nascut de la necessitat de recórrer al narcicisme digital. Crec que em toca reconèixer-ho. No em considero vanitosa, però suposo que si escric aquestes línies a emdicnoemi.blogspot.com (tot i que en cap moment hi desplego les meves intimitats) és ben bé perquè algú, es trobi on es trobi i sigui l'hora que sigui, les consumeixi. Si estàs llegint aquesta entrada i també ets autor/a d'un bloc suposo que compartiràs aquesta percepció. I si no t'has aventurat encara a aquesta experiència digital, has de reconèixer igualment que alguna vegada has caigut a la temptació de buscar el teu nom al Google per veure quants resultats apareixen (jo no em puc queixar, però també comparteixo notorietat a la xarxa amb una experta en nutrició i una altra en punt de creu o afers similars que es diuen igual que jo). De fet, el concepte egosurfing -neologisme nascut fa 15 anys- es refereix a aquesta pràctica, altrament coneguda pels anglosaxons com a egogoogling o autogoogling.

Som uns vanitosos (o uns curiosos/oses?). Però fins aquí no crec que hi hagi res gaire reprovable. A més, quan millor em sento el bloc és quan em completes les meves aportacions amb un comentari. Aleshores sí, quan em dones una part de tu i compartim humils reflexions, considero que faig bé de mantenir aquest canal obert. Això no és vanitat. Què me'n diria el mirall (ara m'adono que potser he parlat massa de mi)?

4 comentaris:

  1. Hahaha...

    Completament d'acord.
    Crec que en el fons si escrivim en un bloc és perquè hi hagi algú que s'ho llegiexi, que ho comenti.
    Necessitem saber que estem "virtualment vius".
    Per això aquestes ganes de tenir bloc i que la gent s'ho llegeixi...¿?no?¿

    Molt bo l'article!

    ResponSuprimeix
  2. La desició d'obrir un bloc i escriure, es tal vegada una necessita de compartir idees, pensaments, sentiments, plaers, etc., a una xarxa que ens permet superar el nostre estret ámbit vital. Crec al menys en el meu cas que es així. Després si és cert ve la vanitat, i com totes les coses no crec que siga dolenta, si no es torna malaltisa.

    ResponSuprimeix
  3. Comparteixo plenament tots dos comentaris ;-)
    És la necessitat de compartir idees i pensaments més enllà del nostre "estret àmbit vital", com bé dieu. I no hi ha res millor per superar fronteres espai-temporals que aquest mitjà.

    ResponSuprimeix
  4. Noemí, et devia un comentari aquí :) A mi també m'enfarfega una mica el jo-jo de la 2.0... Però també penso que es tracta d'un esclat previ a un altre equilibri... Està per veure què en quedarà. D'entrada, l'usuari ha passat a ser un creador de continguts i també els consumeix d'una altra manera. La facilitat que ara tenim per a difondre opinions a la xarxa, també pot contribuir a la transparència de molts líders i agents socials, per exemple, preocupats per mantenir sota control la seva reputació digital :) T'he tret els més vanitosos, eh? ;) Aquests esclats, però, es poden deure a moltes coses... Potser vam estar massa desvinculats del contingut o per massa temps? Potser hi ha, per sort, cada vegada més gent formada, amb capacitat crítica? El temps ja posarà les coses a lloc, suposo. Però la vanitat en si mateixa, la natural, deurà ser factor sempre... no? :)

    ResponSuprimeix