El submón

Sóc davant d'uns paisatges que no es deixen escodrinyar, s'esmunyen de la mirada, perquè són en constant moviment, apareixen i desapareixen talment un ratolí que veiem amagar-se sota les vies de l'estació. Una sensació similar com quan anem en tren -un de tota la vida, no el TGV, s'entén. Malgrat això, en tinc prou amb uns moments fugissers per constatar la força evocadora d'aquests espais. Són impactants, irreals, o més aviat surrealistes.

Per uns moments sóc en una selva esponerosa on tot és desmesurat: bolets gegants i flors personificades que parlen. Però de cop i volta em planto en un territori devastat, feréstec, gairebé apocalíptic: boscos que han deixat de ser-ho, cementiris d'esquelets d'arbres que algun dia eren un mar verd i que avui només desprenen pols i cendra, ermots. No sembla que pugui viure-hi ni una ànima. La temperatura és gèlida, el sol fa temps que es va rendir davant l'ímpetu de les tenebres.

Però uns quilòmetres més enllà, s'intueix un paisatge redemptor, amb més concessions al color, amb bonança de primavera i cirerers (o ametllers?) florits. Hi predominen el blanc, la vida dels rius i la fauna i tot hi està disposat de forma coquetona. Allà hi lluu l'astre rei. El meu pòsit, com el de tot occidental, em fa vincular de forma maniquea aquests paisatges a uns sers moralment ben distants: a les tenebres hi habiten els malvats i els fracassats, més enllà, els bons i triomfadors. Si això fos la guerra de les galàxies, manllevant una expressió d'Enric Vila -ara no recordo per a què la va utilitzar-, aquí hi viuria Darth Vader, i allà l'Anakin.

Tant un paisatge com l'altre són fugissers, onírics. De fet, podrien ser perfectament la creació del son, però és un conte. El clàssic de Lewis Carroll que Tim Burton ha sabut adaptar magistralment al cinema. El territori domini de la temuda i malvada reina roja o de cors, interpretada amb encert per Helena Bonham Carter, i el de l'estimada i bondadosa -però més fluixeta- reina blanca són espais que la fràgil, curiosa i entranyable Alícia (Mia Wasikowska) somnia i palpa al submón, més popularment conegut com el país de les meravelles. Salto amb facilitat d'un lloc de fantasia a un altre de malson. Paisatges digitals que les aparatoses ulleres 3D que m'han facilitat a l'entrada a la sala fan tan reals com la comfortable butaca en què estic acomodada.

Podríem parlar de la història i de l'esplèndida caracterització dels personatges, o de la nova tecnologia amb què Burton ens fa partícips de la pel·lícula, però avui tenia ganes de descriure els espais, sovint tan desapercebuts i oblidats. Tanmateix, moltes vegades dels paisatges, aquests tan propis de la factura burtoniana amb el just equilibri entre el somni i el malson, depèn l'èxit de la producció a l'hora de captivar l'espectador.

Hi he anat una mica tard, ja ho sé, però també va arribar tard la seva estrena a Europa i ja no venia de mig mes. Ahir vaig devorar (o em vaig deixar devorar per) Alícia al país de les meravelles. Encara que alguns crítics no perdonin a Tim Burton el fet que sigui un encàrrec comercial, vaig sortir del cinema encantada, fascinada i amb 15 anys menys. Crec que Lewis Carroll si fos coetani del cineasta l'hauria felicitat. Tot i el repte d'adaptar un conte present en l'imaginari de tot el planeta, Burton ha sabut donar forma a la gran pantalla a allò que tots esperàvem. No ens ha fallat.