Les vostres visites, en números

dissabte, 6 de febrer de 2010

Un país amb poca feina


(Per sort) No havia viscut mai una crisi com aquesta. No només perquè sóc massa jove (nascuda el 1980), sinó perquè segons els analistes, en el període que s'estén des de la Segona Guerra Mundial fins aquí no n'hi ha hagut cap altra de similar. I el fenomen més tangible d'aquesta conjuntura tan poc benèvola són les xifres de l'atur. Les últimes dades, les del gener, posen de manifest que a Catalunya ha crescut prop d'un 4 per cent la desocupació. Al Solsonès gairebé freguem el miler de persones sense feina amb un increment mensual del 5,63 per cent! Això ens situa com la comarca més castigada per la destrucció de llocs de treball de la Catalunya central.

Per això, quan penso en aquest fenomen tan "crític" em ve al cap el concepte quimera. És curiós (o més aviat paradoxal) el fet que aquest mot tingui com a accepcions diferents el sentit d'ànsia i inquietud i el de creació imaginària de l'esperit que hom pren per una realitat. Ja els agradaria a molts que tot això que estan vivint multinacionals, bancs i caixes, empreses petites, autònoms, famílies... fos una entelèquia. Un dels pocs consols que tenim la majoria de mortals és el fet que, almenys, els bancs ens han donat una treva amb la hipoteca (i tot i així, ja costa arribar-hi sense que l'entitat financera s'entretingui a cobrar-nos recàrrecs per qualsevol concepte, fruit de la inesgotable inventiva comptable, dia sí i dia també).

Tinc una amiga que treballa en la feina de buscar feina. Tot i tenir una carrera i tres màsters, menys de 30 anys, un expedient brillant i un elevat sentit de la responsabilitat, fa tres mesos que està fent el Dakar del mercat laboral: trobar un pendrive en un paller, en comparació, li resultaria bufar i fer ampolles. Però segur que tindria competidors entre la palla. Potser li acabaré aconsellant que dugui el currículum al Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC): segur que necessiten gent per reforçar el personal del taulell i mirar de retallar les cues exasperants que s'hi formen.

Avui al suplement Es, de La Vanguardia, una tal Leo també expressa la seva desesperació en una consulta que adreça al mediàtic expert en relaxació i autoajuda Ramiro Calle. "L'atur s'acaba i segueixo sense feina" és el títol de l'article. Aquesta noia aconsegueix contagiar el lector de l'angoixa i el sentiment de frustració (la quimera!) que viu: "Tinc 34 anys i em sento com si en tingués 70 i mal portats". En una frase ho diu tot! Explica que té gairebé dues carreres, ha fet cursos, va a classes d'anglès i es creu mitjanament intel·ligent (ella dixit). Però està deprimida perquè no troba feina, tot i estar apuntada a una vintena de portals especialitzats. Com la Leo, 50.000. I aquest és el problema. És la pega de viure en un país amb poca feina.

1 comentari:

  1. La feina de buscar feina... Tu ho has dit! Cada història té un nom, com també bé expliques. El problema és que n'hi ha milions. Avui llegia a algun diari dels Estats Units (no recordo quin) el desesper dels qui senzillament no troben res i ja han recorregut diferents estats on tenen família i pensaven arreplegar-se i provar sort. En definitiva, quin sistema més injust. I incompetent. :( Llàstima que no en sàpiguem més i no poguem tallar de socarrel...

    ResponSuprimeix