On som les periodistes?

Montserrat Roig, que enguany hauria complert 70 anys, es va enutjar amb Simone de Beauvoir quan, en les seves memòries, la francesa va dir que ella volia ser escriptora i que els seus fills serien les seves obres. Roig no acceptava la dicotomia, convençuda que podia amb tot, amb la seva feina i vocació i la família. Era conscient, però, que no era una tasca fàcil i que tenia un preu. 

La conciliació d'una professió sense horaris i la vida familiar és l'escull principal de la periodista. No descobrim la sopa d'all. Però això és un factor determinant que fa que la dona continuï sent una rara avis en els càrrecs de responsabilitat del món comunicatiu, especialment en el sector privat. A això cal sumar-hi el fet que la dona continuï estant infrarepresentada als mitjans, sobretot en els espais d'opinió. Per tant, se'n desprèn un imaginari esbiaixat, que no es correspon a la realitat, una realitat en què el gènere femení representa el 51 per cent de la població (llegiu, si teniu dos minuts, el manifest d'#OnSónLesDones). 

Que pesades, les feministes! Que fatigant i extemporani parlar d'aquests temes! Com pot ser que el 2016 encara s'hagin de crear webs i signar manifestos sobre això, i organitzar taules rodones com la d'aquest dissabte a Lleida, en què vam haver de reivindicar el rol de LA periodista? Per una raó molt simple: la desigualtat encara és una evidència. I si no es fa res per fer-la visible, no farem altra cosa que legitimar-la i, ergo, perpetuar-la. I aquí no passa res. No passa res si tantes alumnes que passen per les facultats de periodisme (més que no pas ells) no acaben exercint. No passa res si tantes periodistes claudiquen de la seva vocació quan es veuen obligades a escollir entre un sou miserable per una feina sense horaris i ser mares de veritat. No passa res si més de tres quartes parts de les columnistes d'opinió o dels tertulians de ràdios i teles són homes i, per tant, fan veure el món des d'un únic prisma. Continuarem fent creure que l'expertesa és una qualitat eminentment masculina. I no passa res. 

O sí que passa. Després de consultar una dotzena de companyes periodistes sobre les possibles mesures que podrien adoptar les empreses/institucions per les quals treballen per fer menys quimèrica la conciliació feina-família, podem concloure que no tot està perdut. Hi ha escletxes per a l'optimisme: passaria per fer rotacions en la cobertura d'actes fora de l'horari habitual; adaptar els horaris i avançar-los; introduir-hi flexibilitat per atendre qüestions sanitàries o escolars dels fills, i permetre el treball des de casa. És una qüestió de voluntats.    

La nostra professió ha estat tradicionalment un terreny masculí. Un exemple representatiu el trobem en el cas d'Irene Polo, una de les grans i fascinants figures del periodisme a Catalunya. Va conrear pràcticament tots els gèneres als anys 30 col·laborant en diversos mitjans. Fins i tot va aconseguir el reconeixement unànime entre els professionals coetanis. Doncs no va ser fins al 2003 que es va publicar un llibre sobre la seva obra -òbviament, per iniciativa de dues dones editores! Quina hauria estat la bibliografia sobre Polo si hagués tingut nom d'home? 

El 1932 ella, precisament, va entrevistar Clara Campoamor, paladina del vot femení a l'Estat. En un moment de la interviu, la diputada va fer la reflexió següent amb què jo proposo l'exercici de substituir el concepte de República pel de periodisme, i el de votar per exercir:

                   Per tal que la nostra República sigui completa, per tal que pugui presentar-se a totes les consciències com l'obra autèntica i indubtable del poble, és necessari que les dones també la votin; que les dones demostrin d'una forma pràctica i eficaç, que també hi estan d'acord. Fins m'atreveixo a afirmar que fins que no s'hagi complert aquest requisit, la República no serà una República amb cos i ànima...

I ara, a sobre, el TC ens tomba una de les poques eines de què s'havia dotat aquest petit país nostre per avançar en això que en diuen paritat, que era la Llei d'igualtat efectiva... I no passa res. O sí.

(Foto de Miki de Santiago Bayona per a 7accents, de la taula rodona sobre dones periodistes a la primera jornada #ise7, del 8/10/2016)

Som feliços?

Terrorisme, assassinats, catàstrofes naturals, corrupció, desaparicions, crisi econòmica... Tradicionalment en l'argot periodístic impera la premissa que "bad news is good news" o que "if it bleeds, it leads". Però això reflecteix realment el món en què vivim al cent per cent? Així ho van parir als Estats Units, que són els pares del periodisme modern. I així ens ho hem cregut, mitjans, classe política, lectors i audiència pels segles dels segles. Però comencen a obrir-se escletxes i ja s'entreveuen alguns mitjans de comunicació, països i experts que malden per desafiar aquesta dictadura informativa. La felicitat també pot ser notícia!

Aquesta setmana la portada (atenció: la portada!) de l'edició lleidatana d'El Punt Avui destacava un estudi que està realitzant la Universitat de Lleida per mesurar la felicitat dels ciutadans de la capital ponentina (un gest agosarat i que s'agraeix). S'està treballant en dues mil enquestes per elaborar un mapa de la felicitat per barris amb l'objectiu últim d'ajudar a millorar la qualitat de vida dels ciutadans i amb la voluntat, més endavant, que l'experiment es pugui estendre al conjunt de la demarcació de Lleida. "Estic satisfet/a amb la meva vida: d'acord o en desacord; si tornés a néixer, voldria tenir la mateixa vida: d'acord o en desacord i com contagio la felicitat?". Són algunes de les preguntes del qüestionari de la felicitat. 

Aquests dies també està d'actualitat una informació que al nostre país ha passat desapercebuda: el fet que una xarxa formada per una cinquantena de diaris d'arreu del món, que representen la tradició més independent del periodisme dels seus respectius països, estiguin recollint històries innovadores i positives dels seus lectors que poden tenir un impacte mundial. La iniciativa parteix de la idea que la premsa té el potencial d'inspirar milions de persones i multiplicar l'impacte d'un canvi positiu. Poden arribar a més de 130 milions de lectors i 500 milions de visitants mensuals en línia. El 25 de juny celebraran el Dia del Periodisme d'Impacte, en què aquestes prestigioses capçaleres -ni una de l'estat espanyol- compartiran algunes històries esperançadores, relacionades amb àmbits com l'educació, la salut, l'aigua, l'agricultura o la tecnologia. 

I d'informacions com aquesta se'n poden assabentar els lectors del Huffington Post nord-americà, que l'any passat va tenir la brillant iniciativa d'obrir una secció exclusivament dissenyada per publicar notícies que posen l'accent en temes sobre innovació, creativitat, enginy, compassió... Havien constatat que els lectors del web compartien al Facebook més continguts positius que d'una altra índole amb què ens saturen els mitjans.    

I, tornant més a prop, què en sortirà del projecte de la UdL? Els resultats es donaran a conèixer el 20 de març, coincidint amb el Dia Internacional de la Felicitat, una commemoració establerta per l'ONU a petició del Bhutan -un regne de l'Himàlaia on cotitza l'índex de la Felicitat Interior Bruta i on existeix una comissió del govern que vetlla perquè tota acció de l'Administració s'encamini a augmentar el benestar emocional i psicològic dels bhutanesos. 

Jo, mentrestant, esperaré ansiosa celebrar amb un pastís preciós, acolorit i deliciós, tres espelmes, una corona i purpurina el mateix 20 de març (a vegades el destí ens depara casualitats especials). Brindaré perquè el 2013 vaig rebre la notícia que em va fer la dona més feliç del planeta. I és que la vida pot ser dolça, molt dolça.