Les vostres visites, en números

dimecres, 1 de setembre de 2010

Déu beneeixi els americans


Impecable, dins la mecànica discursiva. Però també previsible, continuista, gens arriscat i afusellat d'un fotimer de tòpics del discurs americanista reconeixible almenys des de la Guerra Freda en endavant. Així és com, a grans trets, valoro el missatge que aquesta matinada ha pronunciat vehementment el president Obama des del despatx Oval per anunciar un capítol més en la història internacional contemporània: la retirada dels EUA d'Iraq.

Estava fent pràctiques a TV3 aprenent del mestratge del gran Joan Roy -era l'època de la seva direcció del Bon dia, Catalunya-. Ja en fa set anys i mig. Era aleshores quan la gran potència mundial va declarar la guerra al país de Saddam Hussein. L'anunci d'Obama, en canvi, el vincularé al llarg de la meva vida a un record ben diferent: a l'inici d'un curs polític que es presenta mogudet, i jo ben tranquil·la (massa, al meu gust), amb feina estable, a Solsona.

Per la meva dedicació i, per tant, per defecte, professional, m'agrada analitzar els discursos polítics des de la meva modesta i humil visió, sobretot quan es vesteixen d'especial envergadura com és el cas. El primer president negre dels EUA s'ha distingit per la seva brillant capacitat d'oratòria, un dels puntals de la seva victòria a l'última cita electoral. Per això m'ha provocat certa decepció la seva darrera intervenció, tot i que, ben mirat, potser la intel·ligència del president rau en expressar allò que els americans volen sentir. En aquest cas, segurament l'ha encertat.

"En aquest moment històric he d'enviar el missatge al món que els Estats Units intentarà mantenir i enfortir el nostre lideratge en aquesta jove centúria". No en tenim cap dubte! Però, a més, manté l'actitud bushiana que tant s'havia carregat: "Cap desafiament és més important per a la nostra seguretat que la nostra lluita contra Al Qaida", assegura tornant a recórrer al ressort de l'atac de l'11-S. "Al Quaida continua en un complot contra els EUA". Així justifica el reforçament de tropes a l'Afganistan. "Van ser patriotes els que van donar suport a la guerra i els que s'hi van oposar". El terme patriota havia de despuntar.

Al llarg del discurs fa referència als centenars de milers de soldats i les seves famílies i al sacrifici que han fet pel seu país. Els eleva a la condició d'herois. "Els nostres soldats són l'acer en el vaixell del nostre Estat". És el que les classes baixes -crec que són la majoria de les que van posar-hi la carnassa- volen sentir.

Però, cap a la meitat del text es produeix un punt d'inflexió, que sí que trobo encertat: la recuperació del somni americà. La societat civil nord-americana ja està fatigada de les conseqüències de la guerra, del degoteig de morts i de les enormes xifres de dèficit que ha provocat. Per això el president apel·la a lluitar pel "somni d'una vida millor per a tothom que està disposat a treballar i aspirar" per aconseguir-la. Quantes vegades no ho hem sentit, això! I vincula el final (vol dir per als americans) del conflicte a l'Iraq amb l'inici de la recuperació econòmica, que ha d'aconseguir-se amb polítiques que impulsin els sectors industrials que generen llocs de treball i acabin amb "la dependència del petroli estranger".

I el final no podia ser un altre: sempre ens ha de beneir Déu, als Estats Units i a tots els que estan al seu servei. Per molt que vingui de la democràcia més avançada del món, no deixa de fer-me esgarrifor la vinculació directa del patriotisme/nacionalisme amb la fe. Crec que al llarg de la història ja s'han justificat massa conflictes bèl·lics en nom de Déu. Seria hora que qualsevol mandatari del món no cerqui en forces sobrenaturals la concessió de la protecció i la prosperitat.

1 comentari:

  1. A mi la referència constant a Déu en els States, com ells diuen, també sempre m'ha tret de polleguera. Reconec que jo venia d'un antiamericanisme primitiu i que, per raons professionals, hi he entrat en contacte, hi viatjo tot sovint i he acabat entenent molts aspectes de la seva cultura. Ara, a més, hi tinc vincles afectius perquè hi viu el meu fillol, al qual visito al menys un cop l'any. Tot plegat m'ha servit per equilibrar la balança. Tot i així, em sorprenia molt els darrers anys que, a un país en guerra, es discutís bastant més sobre la precarietat del sistema de pensions o bé sobre el sistema de salut. NO ho dic pas perquè no siguin temes importants, que ho són molt, sino perquè... què hi ha més greu per a un país que haver entrat en guerra? Si al cap del temps i d'aquesta guerra no se'n parla, quina mena de guerra era? Perquè s'hi havia entrat? Tant importaven els soldats dels que es vanagloria el discurs? Segueixo sense comprendre moltes coses a pesar d'haver-ne entès moltes d'altres, però suposo que la meva lògica és un microbi al costat de la lògica de la que ha estat la nació més poderosa i hegemònica durant... pràcticament tota la segona meitat del XX? Apa, et deixo un altre tema. Seria "Entrar en guerra: ofici d'Estat poderós?"

    ResponSuprimeix