Una vida traduïda en literatura

Si hi ha dones que es fan estimar són les àvies. Jo en vaig conèixer dues que en la seva joventut ignoraven bona part de la realitat i sovint no van voler veure; i, ja de grans, els costava explicar el que van viure, i encara més el que no van veure d’allò que jo hauria volgut conèixer, i no només llegir. Per això m’hauria agradat tenir una àvia com ella, que hagués viscut allò que jo no podria ni imaginar-me en deu vides. Compartir amb ella converses sobre el seu feminisme, socialisme i catalanisme, la d’una dona revolucionària que m’hagués parlat d’història, de periodisme i, en definitiva, de la vida.

L’Any Teresa Pàmies, amb motiu del centenari del naixement de la militant, periodista i escriptora balaguerina, ens ha de servir a moltes generacions, especialment les més joves, per rellegir-la. I tenim la sort, tots els que no la vam conèixer, que la seva vida està tota traduïda en literatura. Perquè Teresa Pàmies, com ella mateixa va escriure, representa una generació que és història, la història de la guerra civil, la de la diàspora espanyola, la de la Segona Guerra Mundial, la de l’exili, que en el seu cas va allargar-se quaranta anys.

A l’àvia Teresa li preguntaria què salvaria del bolxevisme en què l’havien educat i què en llançaria a la foguera; quina va ser la principal lliçó de periodisme que va aprendre a Mèxic; què era allò que la feia tan feliç a Praga, on va romandre deu anys; com s’organitzava la resistència catalana al feixisme. Li demanaria que m’expliqués l’experiència de compartir, amb 16 anys, un míting amb Lluís Companys i Frederica Montseny; que em relatés les peripècies de refugiada a França; que em fes cinc cèntims de la seva estada a la presó a París; que em digués on s’havia sentit més estrangera, encara que acabés defensant la solidaritat dels pobles que van acollir els combatents republicans; que em parlés de com se sentia vigilada pels socials a Barcelona ja de gran; o de com aconseguia no desmoralitzar-se de viure eternament la relació clandestina amb Gregorio López Raimundo, i d’haver de fer de mare i pare.

També li preguntaria si al segle XXI creia que havíem avançat gaire en favor de la igualtat real d’homes i dones. A una dona que havia sortit al carrer tots els primers de maig de la seva vida, li preguntaria si encara veu viable una revolució en contra de la cara més fosca del capitalisme; que m’argumentés si una comunista pot compatibilitzar la seva ideologia amb l’independentisme català. M’hauria agradat que em parlés de cinema, de com s’evadia amb Bertolucci, o de música i els boleros, que a mi em queden tan lluny, i de ràdio, la que va fer a l’estranger i a Barcelona. 

Quantes preguntes es poden fer a una dona viatjada, compromesa, entusiasta, idealista i, alhora, amb els peus a terra amb què neixen les persones d’arrels pageses! Ens haurem de conformar amb els seus llibres, que són més de cinquanta, i amb els actes que s’estan preparant aquest any arreu del país. Passat l’estiu, Balaguer, la ciutat de la qual ella va rebutjar el títol de filla predilecta en considerar que la recepció de distincions personals anava contra els seus principis, té prevista una ruta historicoliterària, una exposició sobre la vida i obra de Teresa Pàmies i diversos espectacles teatrals. Seran un bon pretext per visitar la capital de la Noguera i redescobrir aquesta donassa escoltant aquell “català net” dels lleidatans que ella elogiava i que la feia sentir com a casa. 

(article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 25/06/2019. Foto del míting compartit amb Companys i Montseny a la Monumental de Barcelona el 1937. Arxiu Agustí Centelles)