Les vostres visites, en números

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Els tomàquets de Barceló i Vinçon


El fet que el pont del Pilar s'aigualeixi -mai millor dit- amb els pitjors pronòstics del temps és una ocasió esplèndida per visitar aquelles exposicions que, tot i que duren mesos, saps que sempre te'n recordes l'última setmana, amb el risc que el temps se't llenci a sobre i tanqui portes abans que hagis pogut passejar-t'hi. Per això he aprofitat els dies de festa que em brinda el Pilar per visitar dues instal·lacions a Barcelona en les quals he trobat més d'una coincidència curiosa.

Primer Miquel Barceló, al CaixaFòrum, i després Javier Mariscal, a la Pedrera. La primera és gentilesa de l'anomenada "ànima" de La Caixa. La segona, de CatalunyaCaixa. Aquest factor ens permet fer alguna cosa de profit sense haver de rascar-nos la butxaca a la ciutat que té com a marca ser "la millor botiga del món". Totes dues es poden visitar fins al gener. Vénen a ser les retrospectives de dos amics que van compartir viatges a l'Àfrica. Tots dos han fet obres reivindicatives sobre el respecte al que el valencià anomena "El Señor Mundo" i a la cultura més ancestral i allò més terrenal del mallorquí.


De l'autor de la polèmica cúpula de Ginebra -i el primer artista contemporani que ha exposat al Louvre- em quedo sobretot amb l'experimentació en les tècniques, amb aquells tomàquets que estan a punt de desprendre's de la tela i ser sucats sobre una llesca de pa, que el pintor crea amb la precisió que li confereix el fet de cultivar aquest fruit (fins a límits obsessius, segons ens va explicar la guia). Aprecio per primera vegada les natures mortes, que en Barceló prenen vida. També em quedo amb la bogeria que destil·la el procés creatiu dels seus treballs, sobretot els més foscos. I la reflexió final que es desprèn del goril·la amb què s'autoretrata a La solitude organisative, obra que dóna nom a l'exposició.

De Mariscal, en canvi, m'enduria a casa l'estilosa butaca Alessandra, del 1995, o la coberteria que va dissenyar per al diari El Pais. I, per gran sorpresa meva i de la gent amb qui he tingut el plaer de compartir aquesta experiència (gràcies, Anna, Sergi i Marc), me n'he endut el record -i gratuït, que ja és estrany!- que m'ofereixen per primera vegada a la meva vida d'una exposició: una foto de fotomaton amb una màscara dissenyada per Mariscal i pintada prèviament per nosaltres mateixos. Sempre és divertit poder tornar a fer d'infant! Ara, però, mentre escric aquestes línies, també m'estic trencant les banyes per intentar baixar-me-la del web de CatalunyaCaixa, tal com ens ha indicat la noia que ens ha immortalitzat, i no hi ha manera: em reventa que surti insistentment aquell missatge al peu d'"error en la página".

Tot i això (i també per això), el millor de tot va ser la conversa de capvespre, de més d'una hora de durada, amb unes canyetes al davant en el quiosquet de les fonts de Montjuïc en sortir de CaixaFòrum. Quatre ments, quatre opinions, quatre visions diferents sobre la legitimitat de considerar valuós en el món de l'art allò que signat per a un artista anònim seria considerat una caca; el poder de la marca i el màrqueting que hi ha darrere d'artistes mundialment reconeguts; la veritable autenticitat de la bohèmia de molts d'aquests personatges; la superioritat de la vàlua del procés creatiu en si més que no pas de l'obra; la llibertat interpretativa versus la imposició del crític d'art. D'aquesta bona estona em quedo amb una reflexió del Sergi: "El que realment es valora és el fet de comprar un fragment de ment artística". Sublim. L'escriptor austríac Stefan Zweig diu que "de tots els misteris de l'univers, no n'hi ha cap de més profund que el de la creació". Es referia a la creació artística, ésclar.

Però quan ets a Barcelona per lleure és terriblement difícil no ser absorbit, engolit, devorat per un dels milers d'establiments de la zona cèntrica, sota els efectes hipnòtics dels ambientadors d'olor de roba per estrenar, la música, la temperatura perfecta, els dissenys interiors. I, com no pot ser d'una altra manera, acabes passant per caixa venent-te l'ànima al diable i fent passar la targeta que, després, alimentarà "l'ànima" de La Caixa, més amunt esmentada. Avui, però, he adquirit una petita mostra d'art al Vinçon (gairebé tot el que s'hi troba pot ser considerat exemple de creació). És la conjunció perfecta de l'art i el consumisme. A més, si som a la millor botiga del món, què més podem fer?

Cap comentari:

Publica un comentari