La supervivència del candidat

Volia titular aquesta tribuna “Kit de supervivència per a una campanya electoral”, però m’ho he repensat. Tant, que he refet l’escrit per no alinear-me amb la desafecció generalitzada que trobo injusta per a la classe política local, una espècie ben diferent d’aquella altra classe aparentment de més alta volada, professionalitzada, que se sol diluir més entre sigles i duu la sola menys gastada. Abans de fer aquesta reflexió volia parlar de les obres de Photoshop que ens trobem a cada racó de la ciutat i als anuncis de la premsa –com més gran és el partit, més partit se sap treure de la vareta màgica-, dels continus missatges al mur del Facebook, de la saturació de la bústia de casa, de les falques propagandístiques que sonen a la ràdio, de les dubtoses encaixades de mans i tustades a l’esquena que tan abundaran aquests dies al mig del mercat, dels prolixos articles als mitjans locals que intenten captar la nostra atenció.

Però podem ser condescendents amb tot això, perquè al cap i a la fi, és passatger, només es repeteix cada quatre anys i no és consubstancial amb allò que el 22M anem a votar. El professor de Ciència Política i exdirector del CEO Gabriel Colomé explica que fa uns quants anys un assessor de Bill Clinton va treballar a Israel durant dos mesos amb el candidat laborista, Ehud Barak i va deixar-lo el dia abans d’entrar en campanya. Deia que la feina ja estava feta per guanyar les eleccions. Efectivament, aleshores Barak va imposar-se al primer ministre, Netanyahu. De fet, tornant a casa nostra, segons l’Associació Catalana de Municipis, només entre un 5 i un 15 per cent de l’electorat decideix el sentit del seu vot durant els quinze dies previs a la cita a les urnes.

Per tant, tenen mèrit els ingents i esgotadors esforços que aquests dies alguns candidats a l’alcaldia inverteixen per acostar-se als ciutadans i fer-se escoltar. A nosaltres, en cas que ens molesti aquest devessall de propaganda, no ens costa gens reciclar el paper de la bústia, passar per alt els missatges del mur del Facebook (o, simplement, trencar “l’amistat” a la xarxa social per ignorar-ne l’activitat), mirar cap a una altra banda quan passem per davant d’un fanal o una cartellera... Això contrasta amb la quantitat d’hores que s’han dedicat els membres de les llistes a passar pel fotògraf, reunir-se amb una multitud d’entitats, elaborar el seu full de ruta per als propers quatre anys, ensobrar milers de cartes, fer cançons i videoclips (si d’això depengués, El Comú ja tindria les eleccions guanyades a Solsona), organitzar tertúlies i preparar-se per ser fiscalitzats pels mitjans de comunicació i sotjats les 24 hores del dia per la gent del carrer.

I més mèrit té el treball incansable de molts d’aquests candidats, que arribaran panteixant al final de la cursa electoral, si tenim present que s’atreveixen a donar la cara en temps de vaques magres, sabedors que a partir del dia 23 si aconsegueixen ser premiats per l’electorat allò que els espera són punidors estrenyiments del cinturó, que els faran engavanyar els compromisos del programa previst, i l’adopció de mesures a voltes impopulars.

A més, al final, en una campanya electoral, però especialment per a unes municipals, “el missatger es converteix en el missatge”, com diu Manuel Castells a la seva magna obra L’era de la informació, i allò que retenen la majoria de votants són les imatges personals. Un alcaldable em deia l’altre dia que no tenia pensat fer cap gran acte de campanya, que preferia mantenir-se al marge de les consignes del partit. Tots els candidats saben que farem confiança a una persona –i a les que l’acompanyen a la part alta de la candidatura-, que votarem aquella que ens pot caure més en gràcia i amb qui compartim més la manera d’entendre la vida i la població on vivim, i no tant el color polític que representa. Això últim és més cosa d’aquella altra classe professionalitzada que considera la governança una feina de despatx.

Article publicat a Opinionacional.com / Naciosolsona.cat