Dutxes de nadons

El món que m’envolta s’ha conjurat per fer-me veure que m’ha arribat l’edat. Si ets dona i ets a les portes dels 31 anys o els superes, has de saber que sobrepasses la mitjana d’edat de les catalanes que s’aventuren al primer embaràs. Segons un estudi de l’Idescat publicat el mes passat, a Catalunya les dones han retardat la maternitat fins als 30,5 anys. Fins i tot a algunes l’ajornament de l’experiència maternal, adverteix el mateix informe, acaba per fer-los passar l’arròs. Per ara vull continuar blindant-me de qualsevol averany.

Però resistir-se a tenir descendència fins que el cos, el cap i la butxaca ho tinguin clar té un preu. Fins fa dos dies els bolquers més propers els tenia a la mateixa distància que un sincrotró. Però, de cop i volta, m’estic convertint en una rara avis: en un mateix dinar, dues amigues ens anuncien, a l’uníson i amb unes expressions facials de felicitat incommensurable, que a l’octubre seran mares ––una d’elles, per segona vegada– i em posen al corrent dels seus nous llibres de capçalera, un d’Elisenda Roca i la doctora Carlota Basil i un altre, un best-seller nord-americà que dóna les claus per escatir Què es pot esperar quan s’està esperant; compartint taula amb una altra colla, es dóna el cas que una de les amigues ha d’alimentar amb el pit a la nova que s’acaba d’incorporar al grup abans de tenir ús de raó; dues més també han agafat número per contribuir a incrementar la taxa de natalitat del país, i si això no fos suficient, els dies de cada dia comparteixo paisatge laboral amb dues companyes assegudes a menys de deu metres en un esplèndid estat de gestació que les allunya de l’ordinador. I anar fent!

A casa, obro la darrera newsletter del web d’organització d’esdeveniments al qual estic subscrita i em trobo, com a última tendència importada dels Estats Units, la moda de les baby showers, festes que s’organitzen al voltant d’un naixement, amb la prenyada com a protagonista. Una convocatòria muntada perquè les amistats i la família tinguin l’excusa per lliurar els regals del futur nadó i en què, per descomptat, no es beu alcohol. Alhora, paro atenció a la secció en línia Criatures del diari Ara i em sorprenc del devessall de notícies, curiositats, blocs temàtics, recursos i altres informacions al voltant de les canallades.

Admiro les dones treballadores i mares. L’admirada exprofessora Eva Piquer, periodista, escriptora i indivídua de l’espècie amenaçada que representen el 4 per cent de ciutadanes de l’Estat espanyol que aconsegueixen compatibilitzar un treball remunerat amb tres fills o més –ella en porta quatre!–, denuncia el sentiment de culpabilitat de les dones. En una entrevista recent amb motiu de la publicació del llibre La feina o la vida, parla de la sensació d’estar al lloc equivocat: si és en una reunió de feina pensa que hauria de recollir els nens a l’escola, i el dia que s’escapa per portar-los al pediatre pensa que hauria d’estar treballant. Segurament que el que ens passa a les no-mares en edat de ser-ho és que no volem renunciar a la comoditat de continuar admirant, com a espectadores, les superdones que poden amb tot (tu, tot, tothom, tothora!). Ens aterreix haver-nos de sentir eternament culpables.

Per sort, podré aprofitar-me d’unes quantes experiències externes d’aprenentatge, per adquirir rodatge, gràcies a les de la meva quinta per a les quals el rellotge biològic pot més que cap altre que soni a les 7 per anar a treballar. Potser que comenci per assabentar-me millor del sentit de les dutxes de nadons i organitzar alguna festa mentre continuo gaudint de la morositat tot sentint-me útil en aquest entorn de superdones.

Article publicat a Opinionacional.com / Naciosolsona.cat