Les vostres visites, en números

diumenge, 14 de març de 2010

Per molts anys...?


Aquesta tarda he anat al teatre (L'habitació de Verònica, de la nord-americana Ira Levin, dirigida per Héctor Claramunt) i, a l'entrada, la companyia m'ha demanat a través d'un discret paperet que m'han adjuntat al díptic de l'obra -a mi i als altres més de 300 espectadors amb qui compartia la sala- que en finalitzar l'actuació l'ajudés a felicitar l'actor Lluís Soler, que avui complia anys (no ens han dit quants) damunt l'escenari solsoní. És tan senzill concedir aquest desig, en aquest cas als col·legues del Soler, i tan especial per al beneficiari de la massiva felicitació (semblava emocionat quan el públic ha intentat entonar a l'uníson la ingènua cançó que se sol cantar -però, ésclar, és actor i potser ha sabut fer el paper)!
La setmana que ve en un dels molts dinars que faig en família segurament que celebrarem el sant del meu pare (duu el nom del fuster més famós de la història, i no és Gepetto). L'endemà, l'aniversari del meu germà. I així, sense que s'aturi mai la roda, anem de brindis en brindis, veient el temps córrer sense concessions. El dia 24 d'aquest mes he descobert avui que també fa anys Quim Monzó, per citar algú per tots conegut. I a la primavera és una multitud la gent que coneixem que fa anys (els estius són sempre calents, i ja ho eren quan els pares estaven en l'etapa fèrtil). D'àries i taures, banyuts o sense banyes, n'hi ha a cada cantonada.
El Facebook s'ha convertit, a més de la xarxa social més potent, en una gran eina per conservar viu un dels elements sine qua non que esperem de les nostres amistats: que es recordin de nosaltres el dia que canviem de dígit. Per a despistats/ades com jo, que no s'anoten mai les dates assenyalades a l'agenda tret que no sigui per feina, és un invent esplèndid que la pantalla ens recordi a diari en qui hem de pensar les properes hores per enviar-li un SMS, fer-li un truc, o bé un regal (en aquest darrer cas, però, sí que solem recordar-nos-en).
I quan és l'hora d'adreçar-nos a aquesta persona que per un dia ha de sentir-se més especial que la resta, què diem? S'està perdent l'ús del "Per molts anys!", però és una expressió molt nostrada (no sé trobar-li cap fórmula paral·lela en una altra llengua) amb què desitgem una llarga vida. Quin bon rotllo, no?! En realitat però, amb l'aniversari s'evidencia l'inexorable escurçament del nostre trajecte. És estressant.
L'aniversari ens recorda el temps que hem deixat escolar, amb totes les seves vicissituds, i ens dóna un toc d'alerta per anar de cara a la idea si volem fer tangible allò amb què tant somniem. Tot i això, la filosofia que trobo més honrada -i més bonica- sobre aquesta qüestió diu que el dia que sumem anys és una ocasió per celebrar l'esdeveniment original del nostre naixement, no per comptar el temps que ha passat ni especular sobre el que ens queda, sinó per recordar-nos que cada dia és un nou regal (carrincló? potser sí, però impressionant).
A tots ens agraden els "Per molts anys!". Encara que la vida que portem no sigui exactament la que desitjaríem (o sí) o pensem que no es correspon amb la que ens mereixeríem, un dia a l'any en què l'entorn ens injecta gratuïtes dosis de felicitat amb l'únic motiu de fer anys sempre acaba fent-nos sentir bé. Ens ajuda a estar vius.
Sigui com sigui, tant si és el nostre aniversari com el de la nostra parella, germà/ana, pare, mare, àvia, tieta, veí, company/a de feina, tot motiu és bo per brindar amb una copa ben generosa. Avui, a la sortida del teatre, hauria estat tot un detall! ;)
Si et tinc agregat/ada al Facebook, ja et felicitaré quan toqui!

Cap comentari:

Publica un comentari