Les vostres visites, en números

dissabte, 17 de setembre del 2011


Està molt bé que Jordi Pujol continuï actiu, encara que sigui verbalment, per recordar-nos grans veritats que abans quedaven ofegades pel vestit de president, que sol engavanyar força. També està molt bé que ens recordi, de tant en tant, com n’és de necessari que el país tingui Catarres que es casin amb Jenifers. Però fa dècades que això passa (encara que abans fossin més Peps amb Mari Trinis). I també necessiten molts Jonathans (abans més aviat Benitos) que es casin amb Montserrats. Això ha de fer que tothom se senti català. Però, després de 50 anys, l’aiguabarreig resulta encara insuficient per construir una majoria social independentista.

Dia sí, dia també, als diaris ens inunden les tribunes sobre l’impossible encaix de Catalunya a Espanya i sobre l’única via que li resta al país per ser. No em veig pas amb cor d’escriure res de nou que no hagin dit ja economistes, advocats, polítics, historiadors, analistes i tota mena de catedràtics amb la màxima lucidesa. Però qui llegeix aquest devessall de ratlles? Em fa l’efecte que sempre som els mateixos convençuts i això és ploure sobre mullat.

Comencem a anar bé quan el Jordi Pujol que va pactar dues vegades amb el PP ara s’hagi transformat i propugni la independència. Comencem a anar bé quan el conseller Mas-Colell diu sense recança que una Catalunya Estat seria viable econòmicament, i un dels màxims representants de l’empresariat català com Salvador Alemany ho ratifica. Ja era hora que un Molt Honorable digués a Madrid que Catalunya té un projecte propi i farà el seu propi camí. Comencem a anar bé quan un andalús convertit en líder social com Justo Molinero es mostra convençut, públicament, que algun dia serem un país i quan es lamenta que els catalans gastem tan poca mala llet. Tot indica que estem aprenent a cantar les absoltes al doble llenguatge, la resignació, els complexos, les tentines i l’autocensura.

Perquè el sobiranisme, sobretot el que es fonamenta en el discurs de la butxaca, ha d’arribar no només a la Catalunya interior, sinó també a la ciutat de Barcelona –ja sigui Sarrià-Sant Gervasi i el Círculo Ecuestre com les Roquetes o el Carmel, per exemple– i al Baix Llobregat. A tot arreu haurien d’arribar els resultats dels estudis de l’antic Cercle Català de Negocis, l’actual Fundació Catalunya Estat. No estem parlant d’aspiracions emocionals, per molts ridiculitzades amb la barretina i la xaranga. Ara es tracta de posar l’accent en el dret d’administrar uns recursos que ens són propis i que ens pertoquen. Són 3.000 euros anuals per català que se’n van i no tornen i que, si es quedessin, podrien traduir-se en la construcció d’un hospital o 15 escoles cada dia. Els jubilats cobrarien més, ja que tenim un percentatge més elevat de cotitzacions per cada pensionista i, reduint a la meitat els impostos de l’IRPF i les cotitzacions socials, els assalariats podríem percebre entre una i tres pagues més anuals. No ho dic jo ni són simples enraonies, això està estudiat.

Per tant, està molt bé que els diaris ens repeteixin que ja és hora que diguem prou a què ens prenguin el pèl i ens vulguin fer sentir galdosos cada vegada que intentem ser. Però tenim un repte, el d’empescar-nos la fórmula perquè tu i jo, que estem tips de llegir aquestes consignes, i aquells que ens governen sapiguem com explicar-ho a tothom qui no hi creu. Pujol és conscient que l’era del peix al cove va passar a millor vida. Ara són ells o nosaltres. Però necessitem que nosaltres siguem tots, també les Jenifers i els Jonathans. I hem de poder arribar-hi no només amb cançons d’estiu.

Article publicat a Naciodigital.cat el 17 de setembre de 2011. La foto és de Carles Ribas, publicada a El Pais (2/10/2009).

1 comentari:

  1. Us aconsello l'entrevista a Moisès Broggi el 18/09/2011 a l'ARA
    http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/Moises-broggi-vellesa-interessant-veus_0_556744381.html

    ResponElimina