Preguntem-nos per què no estem acostumats a veure bandes femenines o a gaudir de dones instrumentistes. No és pas perquè no existeixin! Fa dos anys a l’exposició «D’ones: (R)evolució de les dones en la música», al Palau Robert, s’hi mostraven 1.000 compositores, cantants i músiques del panorama actual. Per tant, que no ens venguin la moto els programadors: de dones artistes n’hi ha per parar un tren. El problema és la manca de voluntat política i empresarial, que les invisibilitza.
Malgrat tot, bufen nous vents, i això també s’ha de dir. Mai hi havia hagut tantes dones fent música, i alguns festivals han de servir d’exemple, com el Sónar i el Primavera Sound, que han assolit la paritat d’artistes en l’última edició, o la 22a Fira Mediterrània de Manresa, que s’hi ha acostat. També cal que es donin a conèixer casos d’èxit que haurien de convertir-se en referents per a nenes i joves que es vulguin dedicar a aquest món.
En l’últim Mercat de Música Viva de Vic s’ha reconegut amb el premi Puig-Porret la bellpugenca Núria Andorrà pel projecte interdisciplinari Constel·lacions. Parlem d’una percussionista que ha treballat amb l’enorme Carles Santos, és professora a l’ESMUC, condueix tallers per tot Europa i és la directora artística del MontMusic Festival. Ella ha trencat motlles. Els professors l’advertien que pel fet de ser nena, o dona, s’havia d’esforçar el doble. A l’hora de liderar un grup de percussionistes, també s’havia sentit dir que cap home no es deixaria manar per una dona a l’escenari. I això, és clar, empetiteix. «Tan fina que ets, i amb quina agressivitat toques la percussió» és una reflexió estereotipada que també s’ha empassat, alhora que ha hagut de demostrar que amb pits i ovaris no només es poden tocar instruments com el violí o el piano. S’ha de respirar fons, llaurar fondo i «confiar que faràs allò que et proposis». No nega que ha hagut d’esquivar molts entrebancs al llarg de la vida. «Però sempre trobo la igualtat quan pujo a l’escenari i tinc la sort de compartir-lo de manera còmoda» amb artistes d’ambdós gèneres, segons conclou satisfeta i amb aplom.
Núria Andorrà, a més, busca un llenguatge propi, apartat dels grans públics. «Quan decideixes tancar l’angle saps que et costarà més obrir portes, però no he cedit, perquè faig la música que a mi em ressona i em fa aixecar cada matí per continuar». Per això, cada petita victòria, com el Puig-Porret o tenir un festival que funciona i omple la sala amb un públic interessat en aquell estil de música, la compensen. Com a programadora, la fa sentir feliç constatar que, «sense buscar-la, la paritat sorgeix espontàniament», gràcies a la diversitat d’artistes que té a la llista. La Núria recorda una època en què només actuava envoltada d’homes. Ara cada vegada es repeteixen més les actuacions en què elles són majoria.
A cavall de Barcelona i Palautordera, Núria Andorrà de Bellpuig només en manté les arrels i hi torna per veure la família. Professionalment, reconeix que li costa trobar un espai a les Terres de Lleida pel seu estil de música, si bé se l’ha pogut escoltar en alguna ocasió amb el col·lectiu Free’t i a L’Intèrpret. Tot i això li agradaria trepitjar més sovint els escenaris ponentins. Ella llença el guant sense perdre la candidesa: «A veure si algun dia s’arrisquen a programar-me».
(article publicat al diari Ara Terres de Lleida del 29/10/2019. Foto del festival Artacts)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada