Sempre a 30 graus

La vida ens envia senyals inequívocs del pas del temps. Ens avisa que ens fem grans. I el cotxe que estrenàvem quan ens havíem de menjar el món i ens semblava que ens regalava autonomia, arriba un dia que es converteix en un sac foradat. I li hem agafat carinyo, perquè els anys fan això -amb les persones, els animals i... els cotxes que ens proporcionen llibertat. Però arriba el dia que no ens queda més remei que pensar en la seva jubilació i fer números.

Igualment ens recorda que ja tenim una edat la rentadora. La meva va estrenar pis al mateix moment que ho vaig fer jo quan vaig emancipar-me. Ho vam celebrar conjuntament. Va endur-se totes les restes de les celebracions amb amics i familiars. I des d’aleshores, ja fa tretze anys, ha viscut les meves penes i glòries: ha esborrat taques de rímel aigualit entre llàgrimes de les coixineres, ha tornat al color original bodis de nadó emmerdats fins dalt, literalment, i ha fet desparèixer taques de vi de les estovalles. A vegades amb el programa intensiu, a vegades amb el més delicat, però sempre a 30 graus; i sempre ens hem entès. Fins que ha arribat el temut dia de l’obsolescència anunciada per un tambor a punt d’enlairar-se com el Saturn 5 de la NASA. Tornem a fer números.

L’altre dia va dir prou l’ordinador amb qui tantes hores, disquisicions, terminis i pàgines havia compartit. I sense cap altra opció va imperar la necessitat de fer el salt a la preuada màquina i canviar de company de viatge. Mentrestant, es va emmagrint el compte, amb el qual més i més equilibrismes hem de fer a mesura que envellim. I, per això, tot i l’edat, cal no perdre mai la forma.