Les vostres visites, en números

diumenge, 28 de març de 2021

Quan t'hi va la vida

 M’estresso per complir terminis, intentar arribar a tot arreu, ser una bona mare i no patir més del compte per pagar els rebuts. Però no m’imagino estressar-me per ser jo mateixa o per alliberar-me del meu cos. I en canvi hi ha persones que constantment necessiten reivindicar-se. És el cas de les transgènere, persones subjectes a la patologització i la violència, tal com denuncia la filòsofa Judith Butler. «És esgotador haver de justificar la meva existència contínuament amb tothom». Ho confessa la lleitadana ara resident a Barcelona Ixeya Quesada, de 21 anys. És estudiant de traducció i interpretació a la UAB i dedica bona part del seu temps lliure a la militància política i a diferents organitzacions. És membre activa de Colors de Ponent i la Crida LGBTI. Hem quedat uns dies abans del 31 de març, Dia internacional de la visibilitat trans, per parlar de la seva condició de dona trans i de la tasca de l’associació Colors de Ponent, que enguany celebra el seu cinquè aniversari amb la campanya «Interseccionalitats LGBTI». (Em fa por escriure sobre aquest tema com a algú còmodament cisgènere. Por d’espifiar-la pel desconeixement d’una realitat que qüestiona aquella que tinc interioritzada, la normativa, l’estereotipada. Però el motiu, simplement parlar-ne públicament, s’ho val).    

Perquè sí, el 2021 encara hem de parlar d’invisibilitat de les persones que no s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer. Perquè n’hi ha que encara no poden sortir de l’armari pels greus problemes que els comportaria, perquè se les discrimina -l’atur damnifica el 85% de les persones trans: o se les acomiada o no se les contracta!-, perquè se les pressiona a esforçar-se a ser com la gent cis, perquè se les agredeix. «No hauríem d’amagar qui som o modificar obligatòriament el nostre cos per fer-vos sentir més còmodes», diu la Ixeya. Sense anar més lluny, mentre no es reformi la legislació, l’estat les obliga a hormonar-se durant dos anys per canviar el seu nom al DNI. S’entén que la Ixeya consideri que no té dret al propi cos. S’entén Butler quan defensa que ampliar les possibilitats del gènere no és un luxe, sinó que és tan crucial com el pa. I, mentrestant, la nova Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans continua pendent de tramitació pel bloqueig de la Moncloa. Al marge de polèmiques feministopolítiques, fruit de prejudicis enormes i de discursos contaminats per l’extrema dreta, urgeix que s’aprovi la llei. «Ens hi va la vida», sentencia Quesada. No ho diu per dir: cada any es registren assassinats trànsfobs. «Ara mateix som el col·lectiu social que més atacs patim». 

A la Ixeya, una noia menuda, de cabells curts, sempre amb arracades d’anella, texans -odia les faldilles- i, a vegades, uns centímetres més alta pels talons, li costa parlar del seu passat. Rememora tots els anys que va haver de viure socialitzant-se amb un gènere imposat, quan ja de petita no se sentia còmoda com a nen. Va prendre la decsisió de fer el trànsit d’adolescent. Va ser víctima d’insults, sobretot els primers anys de l’ESO, i per això prega a famílies i docents que s’informin de la realitat LGBTI i que actuïn davant de possibles agressions. «Sovint hi ha assetjament a les aules i els professors no ho veuen, o no volen veure-ho», amb conseqüències en les vides de les persones agredides. Actualment la transfòbia continua present en el seu dia a dia, especialment en forma d’agressions psicològiques. Però també es considera víctima de la «transfòbia institucional», per la patologització en el sistema, el no reconeixement del seu gènere, discursos polítics com els de la vicepresidenta del govern espanyol quan confronta els drets trans amb els que reivindica el feminisme, les traves burocràtiques per aconseguir ser la Ixeya oficialment... 

De tot això es parla en les trobades trans que organitza periòdicament Colors de Ponent, amb seu a Lleida (@colorsdeponent a Instagram). Presencialment, al flamant local on s’ha traslladat enguany, o virtualment, s’hi reuneix gent que parla de cures, que necessita resoldre dubtes en el procés del trànsit o que acaba de sortir de l’armari. Un altre grup que també té el seu espai a l’associació és el de famílies amb infants trans: hi comparteixen experiències i, alhora, nens i nenes amb expressions d’identitat de gènere dissidents socialitzen entre ells.  

Tenia por d’escriure sobre les persones trans. Però a mesura que avança l’entrevista em superen la ràbia i la impotència. La Ixeya Quesada assegura que mai no se sentirà lliure amb el seu cos. «No deixo de ser una persona que rep constantment les influències socials, el missatge que tinc el cos equivocat, que m’he d’operar, que continuaré sent una aberració». Lamenta no poder fugir d’aquesta presó, tot i l’autoestima alimentada per la seva militància en espais LGBTI des que tenia 16 anys. Jo insiteixo a buscar l’escletxa a aquest drama fins a fer diana quan li pregunto pel progressiu qüestionament del binarisme. «El gènere s’està diluint amb les noves generacions, i la gent jove viu el gènere i l’orientació sexual d’una manera més lliure, sense caure en els rols tradicionals», explica. Parlar amb ella ha estat un exercici d’immersió en un món que no és un altre, sinó que és la realitat diversa injustament invisible. Ningú no hauria de transformar-se a base d’hormones o de passar pel quiròfan, sinó a base d’obrir la ment per acollir-hi totes les possibilitats identitàries. Perquè no ens equivoquem: la indefectible transició social que trenca amb unes masculinitats i feminitats estanques no és cosa d’un col·lectiu, sinó un deure de tots. 

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 24 de març de 2021)

Cap comentari:

Publica un comentari