Les vostres visites, en números

diumenge, 11 de juliol de 2010

Quina colla d'eixelebrats!



"You see... Barcelona is Catalonia". Ahir ho devien entendre els milers de turistes que van al·lucinar amb la marea humana que es va apoderar de les principals artèries de la Ciutat Comtal. Astorats devien quedar del civisme, la cordialitat, l'ambient festiu de la mobilització més multitudinària de la història de Catalunya. També se n'han assabentat milers de ciutadans del món que s'informen a través de mitjans com la CNN, la BBC o Al Jazzeera, per citar-ne alguns (pràcticament tots es feien ressò d'un teletip d'AFP). A partir d'ahir una nova part del món sabrà que Barcelona no és Spain, no és només un Club i no és només Gaudí.

A Madrid encara voldran fer creure a partir d'avui que el nacionalisme català és cosa de quatre eixelabrats, obviant, com aquell qui no vol, els 1.496.000 més que hi érem (o els 1.096.000, segons la Guàrdia Urbana). Ja no ve d'aquí, humiliar i enfotre-se'n de tot un país -un país que aporta a Espanya una quarta part del seu PIB- és l'arma més a mà quan s'actua a la desesperada. Però ahir vam dir prou. Perquè ja en tenim les parts plenes. I no érem quatre, sinó més de 130 vegades la població de Solsona. Mai no havia format part d'una allau humana com la d'ahir. A la de l'11 de Setembre del 77, la gran manifestació catalana després de 40 anys de dictadura, no hi hagués pogut ser encara que hagués volgut, però els mitjans de comunicació que en van ser testimonis asseguren que la d'ahir la va superar. Mai no havia vist tantes senyeres ni estelades enarborades juntes.

Hi vaig veure de tot una mica: cadires de rodes, nadons, nonagenaris, catalans, castellans, africans i llatinoamericans, sindicats, patronals, polítics de tots colors (exceptuant els blaus i els taronges, ésclar), periodistes, pijos, hippies, gruppies, un gos vestit amb la quadribarrada, un home amb l'ampolla d'oxigen a la motxilla, escoltes, grallers i castellers, mestresses de casa, empresaris, intel·lectuals, professors, pagesos, guaperes, independentistes (especialment), federalistes, víctimes de desmais, esportistes, famosets i molts altres que sabien que s'escrivia una plana de la història de Catalunya i no volien perdre-s'ho -segurament també n'hi havia que avui brindaran per la victòria de La Roja. Colossal. Irrepetible.

Quim Monzó també hi era, i escriu avui a La Vanguardia que mai a la seva vida havia vist "tanta convicció que els vincles amb Espanya s'han podrit". Però, per estrany que pugui semblar, aquest divorci no es va evidenciar en cap moment per la mala llet dels manifestants, un recurs més propi dels nacionalistes amb seu a Madrid (els insults que va rebre Montilla van ser una mera anècdota). Perquè ahir va regnar la urbanitat, el civisme, el bon "rotllo" i la unitat dins la generosa paleta de colors descrita més amunt. És una bona al·legoria del caràcter català. I això és el que més legitima el missatge d'ahir: el pas més que, ben democràticament, reclamen els catalans. El dret a decidir el que vulgui la majoria de ciutadans que viuen aquí.

Han passat 30 anys des d'aquell "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", i Espanya i la seva Constitució han demostrat que els enutgem, fem pudor i no ens volen amb les nostres especificitats. Per això, ahir s'obria simbòlicament una nova etapa per a la qual caldrà treballar molt i per a la qual la classe política té una gran responsabilitat sobre les espatlles. Ahir el clam que es feia sentir i amb què els milers de turistes se'n tornaran a casa era el d'"In, inde, inde-pen-dèn-ci-a!"


(Segurament que en aquests moments la independència no respon a la voluntat majoritària d'aquest país, però sí que ho pot ser el dia que s'aconsegueixi explicar millor i s'entengui que no és una quimera de quatre eixelebrats).

1 comentari:

  1. El dia després de la manifestació ens vam despertar d'hora tot i ser diumenge i, per posar-nos al dia, vam engegar el televisor. Habitual. De seguida vam veure la crònica de la manifestació catalana, la més multitudinària de la història. La notícia parlava de més d'un milió de persones al carrer; es veien banderes i una panoràmica força important de la multitud. No és estrany pensareu, les televisions del nostre país n'estaven plenes. Doncs a mi d'entrada em va semblar estrany; em va fer adonar que aquella notícia sí era molt important. Estavem al mig de Londres i ho estavem veient per la BBC. Vam sortr al carrer i vam anar a esmorzar mirant els diaris i vam veure que sí, que es parlava de la manifestació dels catalans als diaris europeus.

    Queda clar que la manifestació no es pot menystenir. No es poden dir mentides ni intentar distreure al voltant de la importància que va tenir. Això suposo que va ficar la pell de gallina a més d'un i, evidentment, a tots els partits polítics (suposo que a l'expectativa de les eleccions de final d'any)

    Com a ciutadana aquesta manifestació d'unió, de país, el que fa és il·lusionar. Si fóssim capaços de mantenir-nos units com aquell dia, és evident que els catalans podríem aconseguir el que volguéssim; però el que es evident és que després d'això un encara se sent més i més orgullós de ser català.
    Ens volien escapçar i han aconseguit el contrari.

    Jo no hi vaig poder ser, però us dóno les gràcies a totes i cadascunes de les persones que sí que hi vau poder anar. MOLTES GRÀCIES!

    ResponSuprimeix