Les vostres visites, en números

dilluns, 5 de març de 2012

Expulsem el cucut del niu!

El món és dels fills de sa mare. Ras i curt. Amb una expressió equivalent però més pontificada, m'ho ratifica un amic mentre sopem després d'explicar-li la història del cucut, que he descobert mitjançant l'enciclopèdia internet. A les portes de la primavera, he pensat en aquest malfactor alat perquè serà un dels primers pregoners a anunciar-nos l'anhelat canvi d'estació. I no m'he pogut estar de pensar en el munt de vides èmules a la del cucut que es van reproduint a Espanya com si res.

Aquesta au no necessita fer-se el niu, sinó que quan la femella ha de pondre els ous, opta per anar per la drecera: manllevar el d'altres espècies. Aprofita un moment que els amfitrions baixen la guàrdia i abandonen el niu per arrepapar-s'hi. El malabarisme del cucut consisteix a robar un ou de la niuada original i pondre'n un al seu lloc. Aquesta operació parasitària es pot repetir diverses vegades durant l'estiu. Després, se'n va a passar l'hivern a l'Àfrica tropical.

L'ou del cucut, curiosament, sol ser el primer que eclosiona i en surt un pollet que porta el pa sota l'aixella: farà caure del niu que ocupa els altres ous i fills legítims fins a quedar-se com a únic descendent dels pares adoptius. L'au femella, sol·lícita com la majoria de mares, anirà alimentant l'únic descendent que li queda, sense sospitar del seu origen -tot i que sovint les dimensions de l'hoste poden duplicar en pocs dies les dels amos del niu. Quan arribi el moment, el cucut tocarà el pirandó cap a l'Àfrica.

El periodista Llàtzer Moix es lamentava aquest diumenge a La Vanguardia que la dita "Cada dia té el seu afany" s'ha transfigurat semànticament per molts en "Cada dia té el seu afanar", que vindria a dir que tot allò que podem rampinyar avui no ho deixem per l'endemà. Moix denuncia, molt lúcidament, que Espanya ha infantat en anys de bonança una extraordinària gernació de lladregots, i sembla que la justícia fa la vista grossa. Amb correas, millets i urdangarins passa com els cucuts, que la societat fins i tot hem arribat a tolerar-ne el capteniment.

Què passaria si un dia els balquers, pardals de bardissa, les boscarles o els pit-roigs víctimes de la murrieria del cucut expulsessin del niu el fill espuri? No diuen que la naturalesa és sàvia? No vull resignar-me a què el món hagi de ser sempre dels fills de sa mare.

1 comentari:

  1. és colpidora la història del cucut. Tens tota la raó, (d)el món els dels fills de sa mare.
    Un post fantàstic!

    ResponSuprimeix