Després de llegir sobre el semiòleg Roland Barthes, un dels pioners en l'estudi dels textos publicitaris, mirant la TV, fullejant La Vanguardia i la Vanity Fair espanyola se'm plantegen diversos interrogants que, entenent que el 2000 vam canviar de segle, no acabo de resoldre: per què sempre són dones les que tenen un problema per treure les taques difícils que els nens es fan amb el gelat o el quètxup? per què no anuncien cremes antiarrugues per a homes (bé n'hi ha a les lleixes de les perfumeries)? per què els bons perfums sempre s'anuncien en francès, encara que sigui dels espanyols Vittorio & Luchino o del japonès Issey Miyake (és cert que és un invent dels francesos, però no crec que els espots de fregones a Anglaterra s'anunciïn en espanyol)? per què hi ha una cervesa que diu que allà on va triomfa i, en canvi, continua necessitant sortir per la tele en franja 'prime time'? per què els anuncis dels plans de pensions són sempre protagonitzats per homes? per què els anuncis de revista atribueixen a una crema facial que restaura l'energia de la pell el que en realitat és mèrit del Photoshop?
El llenguatge publicitari no és més que la construcció retòrica de la realitat social, va dir algun professor. Doncs, anem bé! Què en diria avui Barthes d'aquesta visió de la societat? Jo em preocuparia. No és or tot allò que llu ni la cervesa que citava abans triomfa allà on va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada