Deixi-se-les llargues

Avui Sergi Pàmies encapçala el seu article de crítica televisiva de La Vanguardia amb el títol "Em tallo les venes o me les deixo llargues?" No tinc res en contra de Pàmies, sinó que més aviat frueixo amb la lectura dels seus articles. Però aquest cop crec que no ha estat gaire encertat. Sí, pot fer gràcia, i de fet és un bon ganxo. Però no frivolitzem el suïcidi (igual com hem aconseguit no fer-ho amb trastorns com l'anorèxia). A France Télécom 25 treballadors s'han tret la vida des del febrer del 2008. A Espanya, mor més gent per aquesta causa que en accidents de trànsit, i al món es calcula que es comet un suïcidi cada 40 segons. Potser no és gaire "encertat" fer-hi referència en un article que es dedica a la comparació dels espais televisius de tarda a les cadenes espanyoles. Potser no cal tallar-se les venes, potser fent zàpping o apagant el televisor i obrint un llibre n'hi ha prou.

El suïcidi econòmic ha tornat a les primeres planes, precisament, a causa de l'onada de morts de treballadors de France Télécom -que opera a casa nostra com a Orange-. També afecta Renault, tot i que no se n'hagi parlat tant al nostre país. A FT, es podruïa el que anomenen la "chasse a l'homme", per incentivar 22.000 treballadors a abandonar la feina. Com? remunerant els seus directius. Ho explica molt bé la periodista Eva Lamarca en un rigorós reportatge que duu per títol "Suicídese, s'il vous plaît!" En una reunió de directius el número 2 de l'empresa, un tal Wenes, concloïa: "No podem culpabilitzar-nos, hem de sentir-nos orgullosos del que hem fet, perquè és el que ens ha permès obtenir la posició que avui ocupem en el mercat". Tot es redueix a una màxima per a l'empresa: incrementar la productivitat i els beneficis tot reduint la plantilla de personal. En què s'ha convertit el neoliberalisme? No m'agrada fer demagògia i sóc força crítica amb els discursos anticapitalistes, però el capital humà ha de ser el recurs més preuat de tota empresa, per monstre que sigui, per molts resultats que exigeixin els accionistes.

Paul Moreira, periodista autor del llibre Travailler à en mourir (Treballar fins a morir-ne), diu que el que farà reaccionar companyies com FT o Renault no és la moral, perquè no en tenen, sinó l'atac a la seva imatge, que és el seu taló d'Aquiles. Des del setembre, quan aquests casos van sortir a la llum del panorama internacional, crec que el teorema comença a funcionar.

Hemingway, Marlene Dietrich, Frida Kahlo, Primo Levi, Vincent Van Gogh, Virgina Woolf, el filòsof Epicuri, Kurt Cobain... són alguns dels noms que la història recordarà, en part, per la 'romàntica' metodologia escollida per passar a una millor vida. Però dels 25 francesos que fins no fa gaire treballaven a la primera companyia de telefonia francesa segur que amb prou feines en parlarà la Vikipèdia. I no cal dir dels que no surten als diaris! Per tant, amic Pàmies, per a mi les venes deixi-se-les ben llargues. Si vol, li regalo un comandament per canviar de canal més fàcilment (i ara, amb la TDT, té una oferta de tarda que no se l'acabarà!)