Al llarg de la vida el més important que fem és escollir. Tot són opcions. L'última que acabo de fer ha estat seleccionar el disseny del meu primer blog. La penúltima, decidir si em creava el propi blog o no. I la propera serà optar per acabar aquestes línies o bé deixar-me d'històries i preparar-me per sortir de casa i fer el que se sol fer el divendres al vespre, després d'una intensa setmana laboral (ja no parlo de jornada). Crec que he de ser prou seriosa per acabar el que estic fent i pel qual em començo a engrescar (se m'està despertant aquell sentiment que ja havia oblidat de quan era adolescent i obria un diari personal, que ara recordo d'aspecte força carrincló, amb una portada rosada tota farcida de cors, un disseny que malauradament encara s'estila per al públic d'una determinada edat, també molt rosa).

Sempre acabem bevent de la font de les decisions, estiguin ben preses o resultin una espifiada. Tanmateix, una de les poques coses a la qual, inicialment, no tenim res a dir és en el nom amb què ens identifiquen: primer els pares i la resta de la família, després els amics, els professors, el metge, la persona que et contracta, els companys de feina, la parella, la perruquera que sempre t'acaba fent confidències, el director de La Caixa, l'operadora de Telefónica i la companyia elèctrica... És curiós com un factor que ens condiciona des que naixem fins als últims dies és aliè a la nostra voluntat (és fruit de les decisions d'uns altres). I és curiós també que sigui sempre el primer que pronunciem quan la situació requereix una presentació (en el primer dia de classe, l'entrevista de feina, quan intentem -o intentàvem- lligar, quan fem -o intentem fer- amics...).

D'aquí el títol del meu blog.