Un dandi amb poc 'caché'

Els afers de la família reial em provoquen una completa indiferència. Però, al marge d'aquesta constatació, sempre m'ha tingut encuriosida la figura de Jaime de Marichalar. Feia temps que havia desparegut de les pàgines de la premsa, però en una setmana ha tornat a ser notícia per partida doble: el Museu de Cera de Madrid ha jubilat la seva reproducció fent-la abandonar les instal·lacions amb un carret per tancar-la en un magatzem (és força humiliant que s'hagi fet públic a través de fotos com la que acompanya aquesta entrada, però millor això que no pas que et fonguin per reutilitzar les teves despulles). I, a l'ensems, el web oficial de la Casa Reial n'ha suprimit les fotos (m'he vist temptada a visitar aquest portal, no ho negaré, i ho he fet, però això dóna per a una altre article), i fins i tot la seva referència en la biografia de la gran de les germanes de Borbó. Suposo, però, que la decisió del Museu de Cera es deriva d'aquesta última. Si els monarques el "liquiden", no té sentit la seva dimensió pública.

"¿Qué le queda a Marichalar?" és el títol d'un reportatge que Mábel Galaz publica avui a El Pais. Ara la notícia a tots els mitjans és la pèrdua en picat del seu caché. És notícia que ja no convidin l'ex de l'Helena a les festes de la flor i nata de Madrid. Per molta ràbia que ens faci aquest senyor, la caiguda lliure en públic de qualsevol individu sense afició a la violència sempre provoca certa empatia, no? Per a mi, això no hauria de ser titular, si ja no es tracta d'un personatge públic. A més, confesso que em fascina el vessant més protocol·lari -sempre ha sabut mantenir les formes i la discreció-, de refinament, de sentit de l'estètica i d'addicció a les últimes tendències en moda de l'exduc de Lugo (abans conegut també com al duque del Lujo).

Ha estat president de la fundació Winterthur, delegat de grans empreses de moda, membre del consell d'administració de Loewe, va ser l'artífex de l'obertura de la primera botiga de Manolo Blahnik a la capital espanyola, se'l tractava com a VIP als locals elitistes del barri de Salamanca i li feien el 40% de descompte en els establiments de luxe, segurament concentrats en aquest mateix barri, on deu haver la màxima dosi d'exquisidesa i, alhora, de ruqueria per metre quadrat de tot l'estat. Per això, suposo que mai se l'ha vist de rebaixes repassant les seves boutiques preferides. Aficionat a les desfilades d'alta costura, també va aparèixer, per bé, al bloc The Sartorialist, considerat per la revista Time un dels 100 fenòmens/persones més influents del món en l'àmbit del disseny. Aquest bloc en destacava l'original camisa de ratlles horitzontals que duia un dia en fotografiar-lo pel carrer.

A banda de les seqüeles que potser li van quedar de l'infart cerebral que va patir el 2001, sovint es va qüestionar de forma ímplicita la intel·ligència d'aquest aristòcrata navarrès. D'acord que si haguéssim de jutjar per la cara a lluç que fa s'acosta més a Mr. Bean i al Frank Spencer que a l'Einstein, però no entenc la campanya de descrèdit a què se'l va sotmetre durant molt temps. Potser em vaig perdre alguna cosa...? Amb estudis especialitzats en gestió empresarial i màrqueting, treballava fins no fa gaire com a assessor en set multinacionals, de les quals obtenia uns ingressos anuals superiors al milió d'euros. D'això jo no en dic ser ruc! Però des que es va divorciar, a part de perdre estatus social i convertir-se en un plebeu, a Jaime de Marichalar ja no li van tan bé els negocis.

Si jo tingués una mil·lèssima part de la seva renda, sí que li donaria feina: aquest dandi d'aires parisencs seria un personal shopper sense parió!

Abans d'acomiadar-me, demano disculpes pel nivell de frivolitat que en algun punt pot haver assolit l'article. Però em venia de gust.

(La imatge és d'EFE i la publica www.noticiasdenavarra.com)