Qui és el fric?

Jo sóc una freak -una fric, a la catalana-, tu ets un freak. No és que mengem fricandó, com diu el Trobador de Rovellons, però sí que ens deixem menjar, engolir, per les consignes de les xarxes socials i els seus gurús, per la nova estructura mental i els marcs relacionals que imposen invents com el Twitter. A través d'un tuit, he anat a parar, fa poc més d'una hora (això ja és una eternitat, tot ha de ser estressantment immediat, espontani) a un excel·lent reportatge d'El Pais sobre la Twitterrevolució. Espanya és el país europeu on el fenomen ha crescut més el darrer any. Ja són dos milions de comptes!

Jo fa tan sols una setmana que hi sóc i em resulta inevitable pensar que sóc a anys llum del pols hiperconnectat del món, que sóc un corpuscle en aquesta gran família de coneguts desconeguts. Un nou tuit, un titular, informació d'últimíssima hora actualitzada al moment molt abans que s'emeti per la ràdio a la qual tinc l'orella enganxada, un enllaç a un nou article d'opinió, una nova temptació de linkar al diari de torn, una nova descoberta per ampliar el llistat dels "following", i així contínuament. Ja m'ho deia: Noemí, no hi entris, que això és un cercle viciós, ja n'hi ha prou amb el Facebook i el Linkedin. Vivia tan bé abans de caure al niu de l'ocell blau! Però arriba un dia, no saps com, que passes a contribuir a engruixir el 14% d'internautes enrolats al Twitter. Em prenc la llicència, però, de flagel·lar per uns moments la nostra llengua per recórrer a l'expressió anglesa "La curiositat va matar el gat".

Jo sóc una freak, com tots aquells dels qui sóc una follower. De freaks o frics n'hi ha, per sort, de diversos tipus. Hi ha el típic que entra al Twitter per convèncer-se que està al corrent de tot i no perd el tren i per desafiar la solitud i participar en la gran conversa en què s'ha convertit Internet (David Sifry). Aquest prototipus no perd la noció de realitat i manté intacta la capacitat de sociabilitat off line (em vull convèncer també que sóc d'aquests). Hi ha el típic que es construeix la realitat a les xarxes socials desconnectant-se del món que l'envolta. És el més perillós: un símptoma, per detectar-lo si el tens a casa, és que sense avisar es posa a escriure al mòbil -140 caracters-, absort, mentre hi comparteixes taula, i se li escapa una rialla tot enganxat a la pantalleta.

Però també hi ha el típic que en aquest camp d'identifica amb el perfil del "formalista": rebutja les xarxes informals i en fa bandera. Però això, sense voler-ho admetre, el fa sentir frustrat en no entedre sovint què està passant. No té una identitat virtual, no el trobes al Facebook. Aquest és moltes vegades qui titlla els altres de frics. Jo sóc dels que creu que hi ha molt soroll a les xarxes socials, però no podem negar-nos a la transformació comunicativa d'aquests nous paradigmes i les imponderables oportunitats que ens brinda. És com entestar-se a utilitzar l'Olivetti amb la versió totxo del Pompeu Fabra al costat per escriure, o bé enviar un telegrama per convidar les amistats a una calçotada la setmana que ve. Qui és el fric?