Més de 20 anys enrere

Quan ets a primària, et sols imaginar a un curs superior, i deleges fer-te gran, per fer el que fan els grans, per tenir la seva llibertat. Quan ets a secundària i Batxillerat, continues volent cremar el temps, cremar etapes. Perquè et sents gran, però encara no prou lliure. A l'Institut estàvem en aquesta fase. La de sentir-nos al punt de mentalitat. I de sentir-nos atrapats en un tràmit transitori (una quan és adolescent o jove, no en parla d’aquesta condició. Dels joves només en solem parlar els que ja no ho som o les àvies quan es refereixen a algú que ha traspassat amb menys de 85 anys).

I el dia que vaig anar a l'acte de presentació del 40è aniversari de l'Institut, observant el públic majoritari, que era l'alumnat actual, vaig prendre consciència d’aquesta evolució. Fa més de 20 anys que vaig deixar enrere l'edifici, i amb l'edifici, una època que ja no tornarà, la de la transitorietat. El temps fuig i és irrecuperable, escrivia Virgili. I una constata que el temps, efectivament, corre sense concessió quan participa en un acte com a ex, exalumna, i troba a enyor aquells anys d'institut, quan vivíem, sense sospitar-ho, probablement els millors dies de la nostra vida.