Des-concertada

2/4 de 7 de la tarda del dissabte probablement més gèlid de l'any. Ens plantem al Niu, espai artístic contemporani del Poblenou. La cita és el Festival Des-concertat, una mena d'homenatge al cinquè aniversari del col·lectiu 25Hombres i el seu programa Desconciertos a Contrabanda FM. Anem a veure un amic barcelinomenorquí del Marc que és un dels 25 i actua aquesta tarda. També em faig a la idea que vaig a escoltar un concert de música experimental. No hi estic habituada i la sensació que m'envaeix abans d'obrir la porta s'ubica entre la curiositat, la por d'avorriment i l'interès per conèixer alguna cosa nova i analitzar-la amb deteniment.

La mitjana d'edat dels assistents deu rondar els 30 anys -fins aquí no desentono; el monocromatisme negre predomina en la vestimenta (el meu abric vermell ja hi dóna la nota); la cervesa Moritz sembla la beguda oficial (jo prefereixo una clara); mobiliari molt i molt auster col·locat talment de forma improvisada justament per a aquestes actuacions; llum escassa i al fons de la sala, una taula amb aparells electrònics i taules de so estranyes i darrere, una pantalla on es projecten també imatges inclassificables. El concert ha començat. Prop de l'entrada, abans de buscar seient i un refugi perquè deixin d'escrutar-me algunes d'aquestes pintes d'okupa, un noi que no deu arribar als 28 està remenant morter i aixecant una semiparet de totxos: és una performance (li pregunto al Marc què en faran després de la paret, però no m'ho sap contestar).

Ja he trobat la meva butaqueta, tinc la clara a les mans, i em disposo a interpretar els sons experimentals que m'arriben. Trigo uns minuts, però, a discernir el que és actuació del que era assaig o "afinament" dels estris amb què 25Hombres produeixen el seu treball artístic sonoro-visual. Al meu costat hi ha un noi que va sol i porta un llibre, El jardinero fiel, de John Le Carré. Ha fet un intent d'obrir-lo i continuar el punt on l'havia deixat, però se n'adona que hi podria deixar la vista, amb la poca llum que hi ha, i desisteix. Cada vegada em sento més desconcertada pel que escolto, però crec que no sóc l'única, veig molts joves estil okupa que en lloc de fer silenci mantenen animades converses de bar. Jo afago el boli i utilitzo el revers d'una fotocòpia que se m'havia quedat arrugada al cul de la bossa (sempre hi porto retalls de premsa fotocopiats que penso que llegiré amb calma a casa i acabo oblidant fins que els recupero setmanes després; aquesta que agafo és una entrevista de la Contra de La Vanguardia de Pep Torres, venedor d'idees i inventor). Mentre escric aquestes línies penso que el nivell de decibels supera a bastament el que la meva oïda està preparada per tolerar. Potser sóc massa carca per entendre aquest nou art, potser sóc massa "academicista", tal com em retreu el Marc, o potser això és simplement soroll.

Un transistor, fregalls, ninotets que van amb piles, sintetitzadors, taules de so... són els instruments d'aquesta gent. Potser em falta encara anar a molts més concerts d'aquests per entendre-ho. Un collage, una mescla d'art sonor i visual trangressora. Però per molt que m'hi esforço no aconsegueixo trobar-hi l'harmonia que fa que una producció artística m'agradi o em desperti algun sentiment. A mesura que passen els minuts em sento més desconcertada. Un factor que no hi juga a favor és la temperatura ambient, que és freda com la decoració del local i no em fa estar del tot còmoda. Són 2/4 de 9 i el festival continua. Però dues hores d'aquesta nova experiència han estat suficients i és hora de tornar a Solsona. Arribem al cotxe i posem la ràdio: sense interferències, siusplau!