La selfie de l'hivern

Llambregada al mòbil. Són les nou del matí. És hora de llevar-se, però sota el pes del plomissol de l’edredó i el cobrellit que el custodia s’hi està massa bé. A fora, el fred és taxatiu. A més, he pensat que havia de ser condescendent amb els pingüins que havien muntat una festa al menjador i part de la cuina. –Mama, vinga, aixequem-nos!–, repeteix la veueta que tinc de despertador els dissabtes i diumenges. –Xxxxt, parla fluix, que no s’espantin.– I li explico que si els pingüins han vingut a casa nostra vol dir que a dins el llit s’hi està millor. Que podríem provar d’allargar aquest moment. Total, a fora no ens hi espera ningú. És més, si ens aixequem potser els simpàtics intrusos se sentiran amenaçats per la nostra hostil presència. Estan poc habituats a companyies humanes en les seves cerimònies.

–I per on han entrat?– em pregunta. –Per l’eixidiu de la banyera, un a un, anaven saltant dins del vas. Sí, sembla mentida que puguin passar per aquests forats tan petits. Però t’ho asseguro. La prova és que són tots a baix, deuen ser una dotzena. Per on vols que hagin entrat, si no? Jo no he sortit pas del llit en tota la nit per obrir-los la porta! De dins la banyera han anat saltant a fora, han passat per la porta del lavabo, mentre jo feia veure que dormia, i han baixat escales avall. Molt disciplinats, en fila índia, un darrere l’altre, anaven saltironant esglaó per esglaó amb les potes juntes. Ja pots baixar, sigil·losament, i els espies. Jo em quedaré aquí dins uns minuts més... –No, no, jo baixo darrere teu.

Com en tota negociació matinal de cap de setmana, ella acaba imposant-se i decidim començar el dia. Sortim de la cambra després de fer aquell bot necessari per no estiregassar massa el moment de trànsit entre l’escalfor intrauterina tan apreciada un dissabte al matí i el clima inhòspit de l’habitació amb la calefacció sota mínims –ja se sap: no és recomanable dormir amb gaire calor, ni per a la salut ni per a la butxaca. Al menjador, fem una ullada a banda i banda i no hi veiem ningú. Coi, ens han sentit i han marxat; quina llàstima! I això que jo ja pensava en fer-nos una selfie ben representativa de l’hivern. Hem obert la porta de la nevera amb certa precaució. Però no hi havia ni un sol pingüí (per dins he respirat alleujada, perquè m’hauria fet certa angúnia que unes plomes curtes haguessin entrat en contacte amb la meitat del seitan que guardo dins d’un bol sense tapa o l’extrem encetat de la llonganissa). He aprofitat per treure’n la llet de civada i he preparat les primeres tasses del dia. Avui, fumejants.