Fotos que no veiem al Visa

Un nen corre descalç sobre llambordins purulents decorats amb vidres trencats, excrements i orins. Un altre marrec ruixa vivaçment el carrer (i els cotxes que hi circulen) amb una mànega descontrolada. Una anciana revisa una nevera que algú ha abandonat a la intempèrie per donar-li nova llar. Un jove condueix animosament un microcotxe amb una mà al volant i l’altra fora la finestreta sostenint una taula que juga a fer equilibris sobre el petit sostre. Ho fa tranquil de saber que per aquests carrers estrets i costeruts, d’habitatges encofurnats amb la roba estesa a fora, no es creuarà amb cap gendarme. Una butaca amb molta vida al damunt resta abandonada sobre la calçada.

Són escenaris del barri de Sant Jaume de Perpinyà, on conviuen gitanos (que parlen català) i magrebins, un dels més pobres del país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. No en veiem fotos al Visa pour l’Image, que fins al 15 de setembre portarà centenars de visitants a passejar per aquest microcosmos. Com tampoc en veiem del procés i dels presos polítics catalans, els veïns del sud. 

De 25 exposicions que reivindiquen la llibertat de premsa al món, ni una fa parada a realitats que se’ns mengen i que fan enrojolar l’Estat del benestar francès i la democràcia espanyola. Hi veiem treballs de bona part dels millors fotoperiodistes. Però no hi són tots. No hi és tot el que no podem deixar de denunciar. Una oportunitat perduda en aquesta finestra internacional. Una llàstima (tot i que hi tornarem. Sempre hi tornem).